Hi ha òperes les quals per la història que expliquen i per l’abundor d’efectius dalt de l’escenari es presten a una escenificació espectacular. El Festival de Bregenz, amb el seu escenari gegantí sobre el llac de Constança, ha fet de l’espectacularitat la seva raó de ser amb representacions de Carmen, Turandot o Il Trovatore. Tanmateix, Madama Butterfly de Giacomo Puccini, no respon ni de bon tros a aquest patró. És una història que reclama intimitat, hi ha pocs personatges, escassa acció i els seus tres actes passen al mateix lloc, la casa al turó als afores de Nagasaki. Tot i això, el director d’escena Andreas Homoki es va enfrontar al repte de portar aquesta història al festival i no se n’ha sortit malament, però li manca la interioritat que reclama la història i alhora tampoc recorre als efectes especials i a les espectaculars acrobàcies que és el que s’espera de Bregenz.
La grandiositat la dona el decorat, un immens full de paper que sembla surar sobre el llac amb unes subtils il·lustracions d’un paisatge japonès. Tot el drama de Cio-Cio-San passarà sobre aquesta superfície ondulada de més de mil metres quadrats, obra de Michael Levine. Per omplir aquest espai mantenint alhora el caràcter interior de la història, Homoki fa aparèixer una colla de figures fantasmagòriques que venen a ser esperits de geishes les quals a vegades es confonen amb el paper i omplen amb el seu moviment els preludis orquestrals en una coreografia de Lucy Burke.
A les poques escenes en què apareix el cor com a la del casament de Butterfly amb Pinkerton s’hi veu una acolorida desfilada que baixa en diagonal pel paper creant una estampa molt bonica. Ventalls i ombrel·les donen moviment i color a aquestes escenes. La il·luminació de Franck Evin aconsegueix crear molt bons canvis d’atmosfera. És d’agrair l’ús molt subtil de les imatges de vídeo que firma Luke Halls, creant moments de gran bellesa com la pluja de flors de cirerer que van relliscant pels plecs del paper.
El decorat de ‘Madama Butterfly’ a l’escenari gegant del Festival de Bregenz, sobre el llac de Constança. Fotografia de Anja Koehler.
Tots els personatges japonesos entren a l’escenari i surten fent-se fonedissos pels plecs del paper. En canvi, els americans, el cònsul Sharpless, Pinkerton i la seva esposa Kate, entren a escena de manera violenta, trencant el full. D’una d’aquestes obertures s’elevarà prepotent un pal amb la bandera dels Estats Units amb què més endavant s’embolicarà la protagonista.
En aquesta òpera i en aquesta producció no hi caben els números de circ que acostumen a fer les delícies dels gairebé set mil espectadors que omplen les graderies el teatre a l’aire lliure ni les caigudes d’artistes a l’aigua. Aquí només es remulla Goro, l’embrollaire matrimonier, i el príncep Yamadori apareix a dalt d’una mena de rai portat per homes amb aigua fins a la cintura. Hi ha, però un petit barquet de paper que el fill de Cio-Cio-San tira a l’aigua el qual, amb unes dimensions majors, es converteix en el refugi dels somnis de la protagonista.
Sempre és difícil fer un comentari musical de les òperes representades al llac. L’orquestra toca des del teatre interior. El cor també és dins mentre sobre l’escenari al seu lloc hi ha figurants. Les veus dels intèrprets estan amplificades. Hi ha tot un treball d’enginyeria per ajustar-ho tot. A part del bon cant, l’emoció sempre se’n ressent i en aquest cas, més encara.
Anna Princeva feia creïble el paper de Cio-Cio-San, com ho feia Fleuranne Brockway en el de la serventa Suzuki. L’amplificació posa en evidència les virtuts dels cantants, però també les seves mancances i en el cas de Denys Pivnitskyi en el paper de Pinkerton n’hi havia més d’una. Domen Krizaj i Taylan Reinhardt, Sharpless i Goro respectivament, van saber ajuntar musicalitat i teatralitat. Yi-Chen Lin dirigia l’Orquestra Simfònica de Viena que és la titular del festival i el cor era el de la Filharmònica de Praga.
Es va haver d’arribar al final, quan ja havien sonat les darreres notes, quan va aparèixer un efecte especial realment espectacular. El full de paper es crema. Aquesta producció de Madama Butterfly acaba ara el seu recorregut de dos anys i ha estat vista per més de tres-cents mil espectadors en una cinquantena de representacions amb tres repartiments diferents! Per a la pròxima edició ja s’ha anunciat Der Freischütz, de Carl Maria von Weber, una òpera que ben segur donarà molt més moviment sobre l’escenari gegantí del llac.
