Abans de parlar de «100 malentesos sobre i entre els jueus», títol d’una exposició que s’ha presentat al Museu Jueu de Viena fins al 4 de juny, potser hauríem de parlar de la Documenta, perquè els malentesos sobre i entre els jueus solen ser també malentesos sobre i entre els antisemites. Sí, parlem primer dels antisemites; després tornaré a Viena passant per Kassel.

Jean-Paul Sartre (1905-1980) va escriure el 1944 a Reflexions sobre la qüestió jueva: «Si els jueus no existissin, els antisemites els inventarien». L’antic discurs sobre els jueus no aborda gairebé mai el judaisme, les 613 mitzvot, els manaments i les prohibicions que formen l’esquelet de la religió jueva. Però què és el jueu si el seu ésser no deriva de la religió? Aquí és on entren els antisemites, perquè si els jueus deuen a algú la seva condició mítica –si es pot dir així– és als seus enemics. A propòsit, Sartre també assenyala: «No negaré que existeix una raça jueva».

Què és una raça? Fa poc vaig enviar una mica de saliva a l’empresa estatunidenca Ancestry, que fa recerques sobre l’ADN, i a partir d’aquesta saliva es va arribar a la conclusió que soc cent per cent jueu. Em van sorprendre molt les reaccions de la gent a la qual vaig explicar aquesta troballa. Algunes persones van dir, amb una gelosia a penes dissimulada: «Oh, jo també em vaig fer un estudi com aquest i només era jueu en un vint per cent».

Si la identitat col·lectiva es basa en el record d’una persecució, cal mantenir-la viva perquè no s’esvaeixi.

L’any 2023 el desig de puresa racial continua existint, i no solament entre els clients d’Ancestry. Pot ser que el discurs de l’extrema dreta ja no utilitzi la paraula «raça» amb tanta freqüència, però la idea que hi ha al darrere de la ideologia nacionalista, el desig d’homogeneïtat, és que hi ha una puresa que cal protegir. Aquest desig també es pot trobar entre els partidaris de la ideologia de la diversitat.

Aparentment, té sentit subdividir les persones en tipus d’humans i lluitar per una representació justa d’aquests tipus. Però aquesta subdivisió pressuposa que hi ha una veritat subjacent a aquests tipus d’humans, si més no una realitat social. Qui pot pertànyer a un tipus humà i qui no? Els nazis, amb les seves lleis racials de Nuremberg, havien establert un sistema enginyós pel qual es comptabilitzava el nombre d’avis jueus, tot i que, malgrat això, no es van deslliurar dels casos límit anomenats Mischlingen, que al seu torn es dividien en Mischlingen de primer i de segon grau. El judaisme rabínic els ho va posar més fàcil afirmant que és jueu qui té una mare jueva.

 

Disfòria ètnica

Per descomptat, qualsevol persona es pot convertir a una altra religió. Al judaisme no li agraden els conversos, al cristianisme, en canvi, sí, però per què «convertir-se» a una altra ètnia no és desitjable o és impossible? Després de la disfòria de gènere, es podria pensar que la disfòria ètnica també es mereix un lloc en el discurs social.

En part a causa de la cultura del record de l’Holocaust, la paraula minoria s’utilitza cada vegada més per referir-se a un grup de persones la identitat col·lectiva de les quals consisteix en el record de la persecució i el sofriment. En altres paraules, el jueu és una invenció de l’antisemita, però si l’antisemita no existís, el jueu l’inventaria. Si no existís el racista, l’inventaria el negre, i si no existís el misogin, l’inventaria la feminista.

Afortunadament, ara com ara sobren misògins, racistes i antisemites, però això no fa que el problema filosòfic sigui menys agut. Si la identitat col·lectiva es basa en el record d’una persecució, cal mantenir-la viva perquè no s’esvaeixi. Ningú no sap on s’acaba això: la ciutadania es torna idèntica en la victimització i amb ella trontolla també el concepte de mèrit. En l’antiga meritocràcia, tenies dret a parlar perquè sabies fer alguna cosa ben feta o sabies molt sobre una cosa –bé, no era una meritocràcia gaire justa, però què és la justícia?–; en la nova meritocràcia, anomenada victimocràcia, tens dret a parlar perquè t’han fet alguna cosa a tu o als teus.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

La victimocràcia té les seves pròpies injustícies i els seus estímuls perversos. Així, les diferents minories sembla que han entrat més o menys obertament en una competició sobre qui ha patit el sofriment més gran, el més autèntic, el més significatiu. Aquí, en aquesta competició pel sofriment, la Documenta entra en escena perquè allí el colonialisme a Àsia va xocar amb la persecució dels jueus a Europa.

Abans que s’inaugurés la Documenta l’estiu passat, es va denunciar que certes obres d’un col·lectiu d’artistes indonesis contenien caricatures antisemites.

Primer, un breu resum. La ciutat alemanya de Kassel acull cada cinc anys una gran exposició d’art anomenada Documenta. Fins i tot abans que s’inaugurés la Documenta l’estiu passat, es va denunciar que certes obres d’art d’un col·lectiu d’artistes indonesis contenien caricatures antisemites. A Alemanya, l’assumpte es va convertir immediatament en un escàndol i el director de la Documenta va haver de dimitir ràpidament.

La interessant aportació d’un jurista alemany sobre fins a quin punt la llibertat de l’artista pot estar renyida amb altres drets fonamentals, la dignitat de tots els éssers humans, va rebre una atenció escassa. L’escàndol té una dinàmica pròpia. La qüestió de fins a quin punt les obres d’art eren realment antisemites a penes es va debatre al principi a Alemanya. I, quan és antisemita una obra d’art? Això depèn molt de les sensibilitats locals, que són qualsevol cosa menys eternes; pensem en l’affaire holandès de Fassbinder en els anys vuitanta.

 

Antisemitisme percebut o real

Des d’altres àmbits, se suggeria que els indonesis, víctimes del colonialisme, no necessitaven tenir en compte les sensibilitats occidentals. El discurs progressista deixava entreveure, en part, un paternalisme benèvol. En qualsevol cas, els indonesis van resultar ser els peons d’una partida d’escacs germano-germànica sobre l’antisemitisme percebut o real, en la qual potser ha tingut algun paper l’alleujament pel fet que els «dolents», per variar, no venien d’Alemanya.

Fora d’Alemanya, per exemple, als Estats Units i als Països Baixos, es va escriure sobre l’enrenou alemany amb una lleugera sorpresa. Aquesta sorpresa era també una mica exagerada; coneixem Alemanya, oi? O és que la submissió voluntària a l’imperialisme cultural estatunidenc, que ha fet que als Països Baixos es perdi la connexió amb altres cultures europees, s’ha convertit en una norma evident?

Els jueus sembla que s’han convertit en la minoria favorita d’Alemanya i altres estats. La cultura de la memòria de la seva catàstrofe més recent, l’Holocaust, ha esdevingut cultura d’Estat en molts països, i l’avantguarda no pot evitar apartar-se d’aquesta cultura d’Estat. Això explica part de la irritació i la incomprensió sobre la partida d’escacs germano-germànica. Per què els jueus sí i nosaltres no? Potser també una lleugera forma de gelosia. Així, em va venir la idea que Ana Frank hauria gaudit del privilegi blanc a les cavernes d’internet. La meva predicció és que aquesta idea certament curiosa s’anirà generalitzant cada vegada més. Encara que només sigui perquè moltes provocacions han anat per aquest camí.

La qüestió d’on acaben els jueus i els seus privilegis, percebuts o no, és un dels interrogants que planteja l’exposició de Viena.

La qüestió d’on acaben els jueus i els seus privilegis, percebuts o no, és un dels interrogants que planteja l’exposició de Viena. Basant-se en objectes, tots els comissaris van seleccionar els seus conceptes erronis favorits sobre (i entre) els jueus i es va crear així una exposició en sis parts: romantització, Xoà, transgressió, estereotips, voyeurisme i apropiació.

La força de l’exposició és que els seus creadors no han intentat aclarir els malentesos ni oferir-ne una sortida, sinó mostrar que la identitat és sempre un conjunt de malentesos amb els quals caldrà relacionar-se. En aquest sentit, la mostra tracta d’alguna cosa més que de la identitat jueva: Qui soc? Una sèrie de malentesos. Si ho acceptes, et pots prendre la llibertat de jugar-hi. Aquesta exposició és també una crítica subtil al pensament, a la ideologia que creu que hi ha una essència que es troba en la identitat, que hi ha actituds en les quals el jo veritable emergeix de manera natural. Tota imatge d’un mateix sorgeix de la confrontació, no sempre agradable, amb el món exterior i és, per tant, en el millor dels casos, un pacte. Cap jo no es pot crear sense el món exterior. La veritat és només la llibertat amb la qual et relaciones amb el conjunt de malentesos que ets.

 

El cementiri jueu de Sant Andreu a Barcelona. Fotografia de Xavier Jubierre.

El cementiri jueu de Sant Andreu a Barcelona. Fotografia de Xavier Jubierre.

 

El primer jueu d’Àustria

Un dels malentesos que es destaca a l’exposició es refereix al primer jueu d’Àustria. Segons una crònica (crònica de Hagenschen), es diu que el primer jueu d’Àustria va arribar a aquest país «859 anys i 9 mesos» després del Diluvi, i que es deia Abraham de Themonaria. Aquesta anècdota suscita, naturalment, la pregunta de qui van ser els primers austríacs o els primers holandesos.

Alguns dels malentesos van ser els meus favorits. Per exemple, el pintor (jueu) Max Liebermann (1847-1935) va rebre l’encàrrec el 1879 de fer una pintura de Jesús amb 12 anys visitant el temple de Jerusalem. El jurat es va mostrar entusiasmat, però la premsa va reaccionar amb fúria. El Jesús de Liebermann hauria semblat massa jueu. Sota la pressió de la premsa, Liebermann va ajustar el quadre; Jesús sembla molt més «ari» en la segona versió. El que té de bo aquesta anècdota és que el model del Jesús massa jueu era probablement un nen italià catòlic. Després d’això, Liebermann no va voler tornar a fer art religiós.

També s’hi exposa una obra de l’artista israelià Andi Arnovitz titulada Black List, composta per més de sis mil petits rotlles de paper, que fa referència a una black list secreta del Gran Rabinat d’Israel. Aquesta llista negra inclou el nom dels israelians als quals no se’ls permet casar-se perquè no estan degudament convertits o perquè es diu que són mamser, bastards. (A Israel, només està permès el matrimoni religiós; les persones que volen casar-se pel civil han d’anar a l’estranger; molts israelians ho fan a Xipre).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Tota imatge d’un mateix sorgeix de la confrontació, no sempre agradable, amb el món exterior i és, per tant, en el millor dels casos, un pacte.

Després hi ha la sèrie Ten Portraits of Jews of the Twentieth Century d’Andy Warhol (Kafka, Buber, Einstein, Freud, entre d’altres), que dona peu a escodrinyar el clixé del geni jueu. El filosemitisme no és menys fals que l’antisemitisme. No fa gaire, un filòsof holandès va començar a parlar-me de debò de la sobrerepresentació dels jueus asquenazites (jueus els avantpassats dels quals venen de l’Europa de l’Est) entre els guardonats amb el Nobel. Crec que aquesta sobrerepresentació existeix realment, però cal treure’n cap conclusió? Sobretot diu alguna cosa sobre la creença típica del segle XIX dels jueus de l’Europa de l’Est que destacar era la via més ràpida cap a l’acceptació i l’assimilació. Aquesta creença es pot trobar avui dia entre molts asiaticoamericans.

També hi ha penjat un quadre de Jozef Israëls (1824-1911) que en el catàleg es titula A Son of the Chosen People, on es veu un pobre gandul amb la mirada entre nostàlgica i perduda. Segons una llegenda desenvolupada pels rabins, Déu hauria preguntat a tots els pobles: «Voleu convertir-vos en el meu poble?». Tots els pobles van dir sàviament: «no, gràcies». Però els jueus finalment van dir: «D’acord, Déu, ho farem». I ni tan sols això va ser sense violència. Moisès, com és sabut, va haver de trencar les Taules de la Llei per «arrencar una mica d’obediència del poble jueu».

 

‘Endsieg’

Quan vaig haver recorregut tota l’exposició, vaig tornar a una instal·lació lluminosa de Sophie Lillie i Arye Wachsmuth on hi havia aquesta frase: Endsieger sind dennoch wir (malgrat tot, som els vencedors finals). Una paràfrasi d’una declaració del comunista jueu Heinrich Sussmann (1904-1986), que va acabar a Auschwitz amb la seva dona. Allí van tenir un fill que va ser assassinat de seguida. Miraculosament, tots dos van sobreviure, més miraculós encara tenint en compte que Sussmann era membre de la resistència a Auschwitz. No van tenir mai cap altre fill, per bé que Sussmann va continuar sent comunista tota la vida. En una de les seves cartes de postguerra va escriure: Endsieger bin dennoch ich (continuo sent el vencedor final).

Pel que fa a mi, tinc clar que la paraula Endsieg (victòria final) ha de figurar en un museu jueu; no en tinc cap dubte. Sobretot, en el context de la vida de Sussmann. Encara que la gent s’ofengui quan la troba en un museu jueu.

On acaba la ironia, acaba la vida. I això no és cap malentès.