Una elecció, qualsevol elecció, no deixa de ser un judici sobre el passat recent i una aposta sobre l’esdevenidor. Fins i tot en aquests nostres temps d’acceleració, on passat, present i futur es confonen en una immediatesa perpètua de la qual sembla impossible extreure relacions de causes i conseqüències, fins i tot ara, les eleccions són un tall en el temps, una pausa, sincopada pot ser, un nano-segon, per decidir si se segueix pel mateix camí o es canvia el rumb.

Fins i tot aquests electors (cada cop més) que decidiran el seu vot poques hores abans que obrin els col·legis electorals, o en qüestió de segons davant la taula on s’ordenen les llistes, fins i tot ells acabaran emetent un judici sobre el passat recent i faran una aposta de futur. I al final del dia, la suma d’aquestes apostes contradictòries ens donarà un resultat, que definirà el camí a seguir.

Aquest diumenge no serà diferent. Els pronòstics demoscòpics ens indiquen que hi poden haver dues sortides, o cap d’aquestes. Més aviat els pronòstics ens diuen que deixarem en mans dels nostres representants dues possibles sortides, perquè seran ells els que hauran de decidir quin camí prendre a partir de la suma de voluntats contradictòries que s’hauran expressat a l’urna.

Aquestes eleccions no deixaran de ser un judici sobre el passat recent. I aquest passat és el de l’esllanguiment del procés, una etapa històrica que va acabar a finals de 2017, però que ha continuat viva perquè les eleccions d’aquell 21 de desembre així ho van decidir.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

El procés va tenir el seu temps i aquest temps va concloure amb els fets tràgics de la tardor de fa quatre anys. Una acceleració (una altra!) que ens va dur a la culminació «natural» del moviment iniciat pels volts de la diada de 2012. De primers de setembre a finals d’octubre tot es va anar encavalcant acceleradament fins a l’esclat final, amb la coda de les eleccions convocades a l’empara de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

El que ha vingut darrere, aquests tres anys, ja no forma part del procés, és un epíleg que beu de la tardor del 2017, però que ja no forma part de la lògica del procés, un cop l’impuls que el movia havia culminat amb la declaració unilateral d’independència i la intervenció de la Generalitat.

Aquests anys hem anat vivint els resultats del procés, però no el procés en si. Hi ha hagut episodis durs com ara l’empresonament i el judici dels líders independentistes, però en general s’ha viscut en una normalitat de fons disfressada de continuïtat èpica, cada cop menys efectiva en termes de mobilització ciutadana i enduriment del clima.

El post procés ha estat una mala còpia del procés, deslluïda, repetitiva, mal interpretada. Un truc repetit tants cops que se li acaba veient el llautó. El recurs a l’acció/reacció ja no ha despertat la base independentista, en part cansada i en part desorientada per la divisió de les seves forces i la manca d’un horitzó possible i atractiu. Els intents de recuperar el tremp de l’independentisme (inhabilitació de Torra) han fet llufa i la convocatòria electoral es produeix en un clima d’esgotament.

La pandèmia ha contribuït a deslluir l’èpica, però també pot haver emmascarat el cansament de les bases, i en general de tot el país, que només remunten (les primeres) quan es tracta dels presos. L’únic episodi ocorregut al llarg d’aquest temps similar a 2017 foren les protestes per la sentència del Suprem.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Si les eleccions del 2017 van ser el judici dels fets de la tardor, i el veredicte fou clar i polaritzat, de manera que es va optar per seguir pel mateix camí, aquestes eleccions jutgen el post procés, aquest interregne sense contorns clars ni direcció evident, sacsejat l’últim any per la covid-19.

El més probable és que diumenge a la nit ens trobem amb dos veredictes, contradictoris entre si. D’una banda, el punt i seguit, la continuïtat del post procés en la reedició de la majoria independentista i el govern de coalició entre Junts i ERC (potser més aviat ERC i Junts aquest cop), aquell govern que fa un any el president Torra donava per liquidat per manca de confiança.

Pot semblar inversemblant la reedició del pacte després dels exabruptes que es llencen durant la campanya uns i altres, però la política és l’art del possible, i de vegades de l’impossible, i si el pacte amb Junts és l’única opció que té ERC d’assolir la tan anhelada presidència de la Generalitat, si Aragonès té la mínima possibilitat de convertir-se en successor de Macià i Companys (i Irla, i fins i tot Tarradellas), hi haurà acord.

Amb els mateixos resultats, tanmateix, els republicans tindran l’opció de posar punt final a l’epíleg allargassat del post procés, si opten per un pacte transversal, que compti amb forces no independentistes i que pugui cloure l’actual etapa d’impàs per obrir-ne una de nova, sigui quina sigui. El repte és per a ERC, però també per al PSC i els comuns, possiblement cridats a participar, si volen, en l’operació.

El vertigen és evident. Un pacte d’aquest estil significa acceptar que el procés s’ha acabat i, el més complicat, manifestar-ho, amb el consegüent enfrontament amb aquells que no ho accepten, sigui perquè ho creuen així o perquè necessiten mantenir viva la ficció del procés per mantenir-se vius ells. Però alhora significa que cal donar una sortida a tot el que ha passat aquests anys, al descontentament de fons d’una part important de la societat catalana, que és a la base del procés.

PUBLICITAT
Correos Market

El dilema no està exempt, doncs, de riscos, i qui esperi un veredicte clar la nit de diumenge no el tindrà (a no ser que les enquestes errin estrepitosament), precisament perquè no sabrem quina aposta hauran fet els votants. Seran els dirigents els encarregats de traduir-ho a la política. O bé apostar per la incomoditat d’un govern dividit que tira de retòrica mentre passen els dies i afluixa la pandèmia. O bé llençar-se a una aventura fora dels límits familiars, amb la consegüent reconvenció dels purs («Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant…»).

El risc és tan evident que podríem entrar en un stand by dins l’stand by. Els punts suspensius, o bé el que alguns analistes auguren, la repetició electoral. La poció màgica per a la política que no vol fer política, que no gosa decidir, que tem arriscar-se, acovardida pel que diran els altres, els rivals-aliats, els mitjans, els guardians de les essències de les xarxes socials. Aquest no és un mal específicament nostre, és el mal de la política contemporània, i és un mal que ja hem viscut al llarg del procés, en els moments que calia decidir i es va preferir no fer-ho, com Bartleby, i es va deixar que fos la inèrcia la que acabés prenent les regnes. La inèrcia o un tuit.

Punt i seguit, punt final o punts suspensius. Els electors votarem i els dirigents hauran de decidir la següent jugada amb les cartes que els haurem donat. Una elecció, com totes, que no deixa de ser una oportunitat.