De mica en mica, com si no fos la cosa, política&prosa, prop dels seus primers quatre anys, va adquirint uns hàbits que en certa manera esdevenen un ritual, com el de fer del número doble d’estiu una incitació a la lectura. Val a dir que, de fet, aquesta proposta estival no difereix de la intenció permanent de la nostra revista de convidar a la lectura, perquè creiem que sense un públic lector és inviable el propòsit que ens guia des del primer número de mantenir una conversa cívica enraonada.

Tanmateix, hem volgut donar una significació especial als números de l’estiu. Així, ho vam fer el 2019 amb una entrevista a l’escriptora Michela Murgia, el 2020 amb un dossier dedicat a la cultura en el temps de la pandèmia, i, l’any passat, amb una exhortació a rellegir Josep Pla. Precisament, estirant un dels molts fils de la immensa obra planiana arribem a la proposta d’enguany que inclou, entre altres, els dos escriptors del seu segle més valorats i admirats: Marcel Proust i James Joyce.

Efectivament, no hem pogut resistir la temptació, un pèl fetitxista si voleu, de fer un número commemoratiu entorn del centenari de diverses efemèrides culturals del prodigiós any 1922. Hem triat tres creadors clau en aquell món d’entreguerres, profundament trasbalsats per l’experiència de la Gran Guerra i que amb les seves obres reflectiran el capgirament del món: James Joyce amb l’Ulisses, Thomas S. Eliot amb La terra gastada, i Ludwig Wittgenstein amb el Tractatus Logico Philosophicus. Als quals afegim Marcel Proust que moriria aquell mateix any mentre seguia en curs de publicació la gran catedral literària A la recerca del temps perdut.

Som perfectament conscients que tota tria és capriciosa i ben segur que als noms suggerits n’hi podríem afegir molts altres, com els de Virginia Woolf i L’habitació de Jacob, César Vallejo i Trilce, Rainer Maria Rilke i les Elegies de Duino, o Paul Valéry i El cementiri marí.

A més, l’atzar va fer coincidir aquest intens moment creatiu amb el naixement de dues personalitats rellevants de la cultura catalana com Gabriel Ferrater i Joan Fuster, i d’un dels creadors de referència de la cultura europea posterior a la Segona Guerra Mundial com Pier Paolo Pasolini.

Com tampoc hem volgut oblidar la figura musical de Felip Pedrell, de qui es commemora el centenari de la seva mort.

De la mà d’Andreu Jaume comencem la immersió en aquest any miraculós, on apareix una nova religió literària de la qual l’Ulisses de Joyce i La terra gastada d’Eliot seran les fites fundacionals i que esdevindran el nou cànon de la novel·la i de la poesia del segle XX, respectivament.

Joyce expressa literàriament la consciència dels límits del llenguatge pròpia de la cultura europea del moment. Precisament, la constatació de les limitacions del llenguatge per emetre judicis lògics i filosòfics constitueix el nucli de l’obra de Ludwig Wittgenstein, com ens ho explica el professor Josep Lluís Prades. Wittgenstein coincideix amb Karl Kraus en la consideració que la crisi europea era una crisi de l’ús públic del llenguatge.

Si seguim el consell de Pla, amb l’Ulisses de Joyce, la Recherche de Proust constitueix l’altra gran construcció de la nova tradició literària. Així ho entén també Francesc Garreta en la seva glossa de l’obra proustiana en la qual, a més, explica el recorregut de la recepció d’aquesta obra a Catalunya, on es manté ben viva amb les dues noves traduccions al català de Josep Maria Pinto i Valèria Gaillard i l’activitat de la Societat Catalana d’Amics de Marcel Proust.

El doble aniversari del centenari del naixement i del cinquantenari de la mort de Gabriel Ferrater representa una oportunitat per situar la seva obra al lloc preeminent que li correspon en la història de la literatura catalana, com reclama Salvador Oliva en el seu article. Ferrater canvia la dicció de la poesia catalana –ens diu Oliva– i així acosta el llenguatge poètic a la llengua viva de l’època i, precisament per això, Ferrater va arribar a una nova generació que va fer l’aprenentatge estètic i moral amb la seva poesia. Al mateix temps, Ferrater és considerat el millor lector literari del seu temps, com ho argumenta Jordi Amat a Vèncer la por, la seva biografia de l’escriptor reusenc.

També el centenari de Joan Fuster és una ocasió per retornar a la seva obra, a llegir-la o rellegir-la més enllà de prejudicis ideològics. Vicent Flor ens anima a descobrir l’escriptor compromès de manera insubornable amb la recuperació del valencià com a llengua d’alta cultura i amb la voluntat d’oferir una perspectiva de futur al País Valencià, però, sobretot, a connectar amb la veu d’un humanista que clamava en el desert, sempre a contracorrent, en la societat endormiscada de la seva època.

Tanquem el dossier d’estiu amb l’evocació de la rebel·lia insaciable de Pier Paolo Pasolini feta pel nostre crític cinematogràfic Carlos Losilla. El fil conductor de l’obra poètica, narrativa, assagística i cinematogràfica de Pasolini és la denúncia profètica de la continuïtat del feixisme sota les noves formes de la societat consumista, modelada per nous instruments de manipulació social com la televisió. Una obra molesta, en definitiva, per a la societat italiana i per a les dues esglésies –catòlica i comunista– de la seva època.

Algunes de les obres dels autors aplegats en aquest recull d’estiu poden ser, a primera vista, intimidatòries per als lectors. Són certament obres exigents, conformen alguns dels vuit mil de la nostra tradició cultural, però val la pena intentar-ho. Proveu, per exemple, de llegir d’una tirada el monòleg de Molly Bloom amb què es tanca l’Ulisses, i del qual encara ressonen els ecos de la versió memorable que la gran Rosa Novell va interpretar fa ja vint-i-dos anys. No us en penedireu. Molt bon estiu!