Per entendre Rússia i el què passa avui a Ucraïna, s’ha de mirar el període 1989-1991. Són els darrers anys de la Unió Soviètica i els primers de Rússia, el país hereu dels recursos i institucions soviètiques. Els corresponsals estrangers destacats allà el vam viure com un temps original i ple de sorpreses, iniciades quan Mikhaïl Gorbatxov va ser elegit secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, PCUS.
Com a màxim dirigent de l’URSS, Gorbatxov va endegar el 1985, un procés de transparència interna i de democratització, camí d’una economia de mercat en aquell immens estat que s’havia considerat el bressol del comunisme. Empès per la necessitat de salvar la continuïtat de l’URSS davant la competència econòmica i militar occidental, Gorbatxov maldava per una reforma política i econòmica de tipus socialdemòcrata.
Entre totes les sorpreses de Gorbatxov, va destacar la nova política exterior, la seva convicció que els conflictes s’havien de resoldre a través del diàleg i la cooperació internacionals. Aquells anys, els periodistes que seguíem Gorbatxov, el vam veure com un home de tarannà democràtic, dialogant i respectuós amb les llibertats dels altres.
Per sort, Gorbatxov va trobar també una voluntat negociadora en el president dels Estats Units, Ronald Reagan i després en George Bush. Des de 1987 a 1991 les dues superpotències van signar acords d’eliminació d’armes nuclears de curt i mitjà abast (Tractat de Washington), de reducció d’armes nuclears estratègiques (Tractat START) i de reducció de forces convencionals a Europa, signat a Otawa entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia.
PUBLICITAT
Es va estendre una nova manera de fer política internacional i en aquells anys els periodistes vam experimentar com el món podia anar millor si les dues superpotències es posaven d’acord. Vam començar a cobrir converses per resoldre problemes enquistats com la Conferència de pau de Madrid sobre l’Orient Mitjà o la negociació per a la reunificació d’Alemanya. Però paradoxalment aquells acords sobre Alemanya són a l’origen de l’actual crisi d’Ucraïna.
A principis de 1990, els Estats Units van donar suport a Alemanya per aconseguir la reunificació del seu país. Segons s’ha vist en els documents desclassificats pels nord-americans, en aquell moment els negociadors del president George H.W. Bush i els seus aliats van intentar convèncer Gorbatxov que la postguerra freda seria acceptable per a les dues bandes.
L’expansió cap a l’Est ha deixat Rússia humiliada, aïllada i envoltada
Segons els documents desclassificats, en les reunions de gener i febrer de 1990, tant el ministre d’Exteriors alemany Hans-Dietrich Genscher, com el secretari d’estat nord-americà James Baker, i el canceller alemany Helmut Khol van assegurar al president soviètic i al seu ministre d’Exteriors, Edward Shevarnadze, que si l’URSS es retirava d’Alemanya, l’OTAN no s’estendria cap a l’Est, una expansió que Gorbatxov va deixar clar que era inacceptable.
Com ha escrit el professor Joshua R. Itzkowitz Shifrinson, de la Boston University, quan els dirigents soviètics van acceptar negociar sobre la unificació d’Alemanya, estaven convençuts que acceptaven un clar quid pro quo. La realitat, però, és que això no es va signar sobre paper i amb la ràpida desaparició de l’URSS i la desfeta i manca de lideratge que va seguir, Estats Units i els seus aliats europeus van ignorar les promeses fetes a Gorbatxov. Van considerar que la seguretat occidental justificava incloure deu països de l’àrea d’influència soviètica dins l’OTAN, inclosos el 2004, els països bàltics. Un greu error per a molts experts.
Malgrat tot, durant l’època del president rus Boris Ieltsin i en els primers anys de Putin, Rússia estava oberta a Occident i va intentar cooperar-hi. Ho va intentar als Balcans i a l’Afganistan, però no se la va tenir en compte. Com diu l’exambaixador espanyol Eugeni Bregolat, Rússia no ha estat tractada com es mereixia en el món i se li ha de donar un lloc adequat en l’escenari global.
Voler posar Ucraïna dins de l’esfera europea i dins l’OTAN és un error enorme perquè forma part de la història russa. Això no justifica la bogeria de l’operació militar sobre Ucraïna, però cal tenir en compte que l’expansió de l’OTAN cap a l’Est ha deixat Rússia humiliada, aïllada i envoltada, sense opcions de negociar. La inseguretat davant les promeses trencades, la pèrdua de la guerra freda i el seu imperi, amb un líder al Kremlin com Vladimir Putin, han d’haver alimentat l’agressió a Ucraïna.
Cal posar fi a la guerra actual, però no hi podrà haver cap acord si cadascuna de les parts no té en compte la situació i les preocupacions de l’altra. Els Estats Units, Europa i Rússia haurien de buscar interessos comuns en el nou ordre mundial que es dibuixa i, per suposat, s’hauria de posar fi a l’expansió de l’OTAN. Si les relacions no milloren, ja sabem que Rússia té una gran capacitat de desestabilitzar el món.
