Etimològicament, Xile ho posa fàcil pel que fa als assentaments informals. Es diuen tomas perquè són terrenys tomados, apropiats, habitats sense títol de propietat. Pot ser que el nom no sigui tan familiar, ja que, a diferència dels slums de l’Índia, les tomas xilenes no han acaparat l’interès de les grans pantalles, ni tampoc la fama de les faveles brasileres, incloses fins i tot en tours turístics que exploten la morbositat de la pobresa.

Tot i els diversos noms que reben –tomas, campaments, assentaments precaris o informals–, a la pràctica es tracta del mateix fenomen: territoris habitats sense títol de possessió i sense accés a almenys un dels tres serveis bàsics, o electricitat, o aigua potable o sistema de clavegueram. En les tomas, famílies xilenes creen la seva llar i queden al marge en un país que durant les últimes tres dècades s’ha esforçat a proclamar el seu progrés i creixement econòmic, i a distanciar-se de la majoria dels països veïns pel que fa al seu desenvolupament.