Etimològicament, Xile ho posa fàcil pel que fa als assentaments informals. Es diuen tomas perquè són terrenys tomados, apropiats, habitats sense títol de propietat. Pot ser que el nom no sigui tan familiar, ja que, a diferència dels slums de l’Índia, les tomas xilenes no han acaparat l’interès de les grans pantalles, ni tampoc la fama de les faveles brasileres, incloses fins i tot en tours turístics que exploten la morbositat de la pobresa.

Tot i els diversos noms que reben –tomas, campaments, assentaments precaris o informals–, a la pràctica es tracta del mateix fenomen: territoris habitats sense títol de possessió i sense accés a almenys un dels tres serveis bàsics, o electricitat, o aigua potable o sistema de clavegueram. En les tomas, famílies xilenes creen la seva llar i queden al marge en un país que durant les últimes tres dècades s’ha esforçat a proclamar el seu progrés i creixement econòmic, i a distanciarse de la majoria dels països veïns pel que fa al seu desenvolupament.

No obstant això, el dèficit habitacional i la impossibilitat d’accés a un habitatge adequat i digne amenaça moltes famílies xilenes, i la pobresa multidimensional resideix, bàsicament, en campaments.

Preocupa, a més, que lluny de millorar aquesta crisi, l’estallido o esclat social viscut l’any 2019 i la posterior pandèmia han incidit de forma directa en l’augment de famílies que viuen en campaments, passant de les 47.051 el 2019, a 81.643 famílies tan sols un any més tard (segons el cadastre de TechoChile de 2020), la qual cosa representa un màxim històric des del 1996. Aquest fet contribueix a reafirmar la quantitat de famílies vulnerables i sense xarxes familiars ni recursos suficients –com capacitat d’estalvi o accés a subsidis d’habitatge social– que amb la pèrdua d’ingressos, en menys d’un any s’han vist forçades a recórrer a aquesta manera d’habitar.

Migrants de Veneçuela i Haití

Un altre fenomen relacionat amb la pandèmia té relació directa amb aquest augment pronunciat de la campamentització a Xile: les retirades del 10 %. Com a mesura per alleujar les conseqüències de la covid, el Congrés va aprovar una llei per permetre que la ciutadania pogués retirar els seus estalvis provisionals de jubilació (recordem que Xile posseeix un sistema privat de pensions basat en l’estalvi individual). Amb això, tenint en compte que la suma de què podia disposar la majoria de gent no era suficient per comprar una casa i que el lloguer mitjà, al canvi actual de moneda queda en 707 euros/mes, mentre que el sou mínim és de 379 euros, l’opció de construir en un campament es va convertir per a moltes famílies en l’alternativa més viable.

En un país que no ha sabut frenar l’especulació en l’habitatge i on el sòl edificable és escàs, els fluxos migratoris i la conseqüent expansió demogràfica són els ingredients perfectes perquè el dèficit d’habitatge s’hagi incrementat encara més. El 30 % de les persones residents als campaments són migrants, principalment de Veneçuela i Haití, que corren el risc de quedar-se incrustats en aquestes zones perifèriques d’exclusió a causa del llarg procés establert a Xile per regularitzar la situació migratòria i, amb això, aconseguir el permís de treball.

El fet que, generalment, aquestes persones comptin amb xarxes familiars, socials o institucionals dèbils, els fa viure una forma particular de vulnerabilitat. D’aquesta manera, a través de l’autoconstrucció, la població migrant sense permís regular de residència obté la possibilitat d’adaptar l’habitatge als seus usos i costums, alhora que els permet millorar el flux de trameses, en contraposició a les pràctiques de violència i abús que impera en l’experiència del subarrendament als centres urbans. Les ocupacions irregulars fins i tot proveeixen la possibilitat de plantejar la reunificació familiar. L’espai campament no només implica formes d’exclusió, sinó també d’integració.

Dones caps de llar

Al llarg del país s’aprecia com les comunitats que bategen els seus campaments amb noms com «Unió Llatinoamericana», «Nacions Unides» o «Unió sense fronteres» fan una declaració d’intencions. La interculturalitat com a emblema, com a ADN d’una comunitat que es nodreix de la diferència en costums, música i menjar. Així resignifiquen el viure en una comunitat amb un elevat percentatge de migrants, recalcant la unió i no l’estigma generalitzat que amb la migració s’incrementa la delinqüència, un discurs sovint utilitzat a diversos mitjans de comunicació del país.

Com a factor estructural i rellevant, és necessari observar el paper del gènere en el fet d’habitar en campament. Les lògiques duals dels espais –espai públic vs. espai privat, productiu vs. reproductiu, masculí vs. femení– han construït un marc mental en què l’espai domèstic pertany a la dona, així com les tasques de cures no remunerades i sovint precaritzades que operen en les tomas.

A la pràctica, la realitat no és tan dicotòmica i les dones fa temps que participen activament en el mercat laboral, i això genera que acabin tenint una doble labor. Si a aquest doble rol se li sumen situacions d’amuntegament i convivència de famílies extenses, la seva càrrega a casa augmenta considerablement i dificulta la vida familiar. El percentatge de dones caps de llar als campaments és un 10 % més elevat que fora d’aquests espais.

Per això, aquesta doble funció que sovint assoleixen les dones, la productiva i la reproductiva, incrementa la seva vulnerabilitat habitacional. Són elles, també, les que normalment lideren l’organització comunitària en els assentaments, moltes vegades imprescindible en el camí cap a una solució habitacional adequada. Les xifres aportades per la Fundació Techo-Chile indiquen que el 80 % de les líders comunitàries en aquest àmbit són dones.

Aquesta realitat posa de manifest la necessitat d’un enfocament de gènere actualitzat en la creació de polítiques públiques d’habitatge. Actualment, els dos subsidis existents d’habitatge propi estan dissenyats per a famílies estàndard i sota una mirada hegemònica, amb un pare benefactor, una mare cuidadora i els seus fills beneficiaris. Com a requisit de la postulació, cal presentar un nucli familiar declarat, amb què en queden excloses les persones que viuen soles. A més, aquests subsidis apunten a pisos amb un màxim de metres quadrats, l’existència de només un bany i dos o tres dormitoris, alhora que, normalment, ofereixen una localització perifèrica, provocant la ruptura de les xarxes veïnals i familiars, fonamentals per a sostenir les tasques de cures i limitant, així, l’autonomia de les dones.

El nou horitzó

Davant d’aquest desesperançador increment de l’emergència habitacional, s’ha de reconèixer l’esforç del Govern i de la Convenció Constituent per posar el focus en aquest tema, a través de la inclusió del «dret a un habitatge digne i adequat que permeti el lliure desenvolupament d’una vida personal, familiar i comunitària» a la proposta de nova Constitució i del Pla d’Emergència Habitacional de l’actual Govern progressista de Gabriel Boric.

A la seva proposta per abordar aquesta crisi, es fixa com a meta la construcció de més de 260.000 habitatges durant els quatre anys que dura el seu mandat, encara que les xifres assenyalen que el dèficit supera les 650.000 llars. Pel que fa al text constitucional, s’haurà d’esperar per veure consagrat el dret a l’habitatge, ja que el passat 4 de setembre la població va votar en contra de la proposta a través d’un plebiscit amb vot obligatori.

L’abismal bretxa social a Xile, la falta d’accés als recursos, la precarietat del mercat laboral i els ingressos insuficients que percep més de la meitat de la població, sumat a l’alt nivell de deute familiar i els precaris sistemes d’ajuda estatal, mostren que l’aflorament dels campaments és només la punta de l’iceberg. Es tracta d’una falla estructural del model econòmic imposat pel govern militar i l’aristocràcia xilena i que, si bé va fer millorar els índexs macroeconòmics del país, també va instaurar un sistema que ha permès l’augment de les desigualtats socials i que, l’any 2019, va posar la convivència del país en escac, que es va materialitzar en un esclat social.