Les eleccions municipals i autonòmiques de 28 de maig adquireixen sens dubte una especial significació. S’hi juguen vàries partides a nivell espanyol i català, als territoris, a les ciutats i al sí de les mateixes formacions polítiques.

Uns comicis sempre són un punt d’inflexió, però sembla prou evident que, en aquesta ocasió, PSOE i PP s’hi juguen molt: governar les grans comunitats i les grans ciutats, i a la vegada obrir camí cap a les eleccions generals de desembre. Els resultats electorals que determinaran les preferències polítiques a majoria d’autonomies i grans ciutats capitals tindran influència d’aquí uns mesos. Per a que el PSOE continuï governant (en coalició i amb aliances amb altres partits, probablement) o bé ho faci el PP (en aquest cas en coalició amb Vox).

D’aquí la importància de Madrid, Sevilla, València, Màlaga, Saragossa entre moltes altres ciutats. I, naturalment, Barcelona. Segons la macro enquesta publicada pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) a la vigília d’iniciar-se la campanya, el PSOE obtindria bons resultats a la majoria de comunitats i ciutats en disputa, amb excepció de la Comunitat de Madrid on la presumible victòria d’Isabel Díaz Ayuso (amb el lema «Madrid o Sánchez») no afectaria només al govern socialista, sinó que probablement enredaria bastant el futur polític d’Alberto Núñez Feijóo.

Però com diuen els clàssics, les enquestes són només la foto fixa en un moment determinat i queda molt de partit.

Catalunya, el combat per l’hegemonia

A Catalunya hi ha també un joc específic amb les seves peculiaritats, on conflueixen diverses qüestions: la batalla per Barcelona és la que té més vistositat. El seu resultat, sigui quin sigui, tindrà repercussió en el conjunt d’Espanya (en el PSOE, Sumar i Podemos, en els partits independentistes, el PP…) i en la política catalana. Ja m’hi referiré, però no és l’única batalla: la divisió de l’independentisme i la competència que mantenen entre sí ERC i Junts per Catalunya és també un component d’aquestes eleccions, tot i que no és un fenomen nou: l’acord que el 2019 Junts va signar amb el PSC atorgant-li la presidència de la Diputació de Barcelona li va servir per marcar perfil propi davant Esquerra.

PUBLICITAT

Està en joc l’hegemonia dins de l’independentisme i la possibilitat d’assenyalar el rumb de la política catalana els propers anys. ERC vol ampliar la seva posició a l’àrea metropolitana de Barcelona, creixent en espais tradicionalment socialistes i per això la presència (més símbol que realitat) de Gabriel Rufián a la llista de Santa Coloma de Gramenet. L’esforç d’ERC per presentar 806 candidatures a tot el territori reflecteix aquesta voluntat de lluitar per l’hegemonia. Potser sí que Junts i ERC mantenen la competència pel lideratge independentista, però han de comptar també amb el PSC que s’ha convertit de nou en actor decisiu en la política catalana (primer partit del Parlament) que vol créixer més enllà de l’àrea metropolitana estricta, on, per cert, està per saber que farà el popular Xavier Garcia Albiol a Badalona. La seva victòria revifaria sens dubte una mica un Partit Popular que no acaba de surar a Catalunya. Ja se sap que les victòries a Andalusia i Catalunya solen indicar el camí a la Moncloa.

Junts per Catalunya es presenta a 728 municipis de tot el país. No està clar que ERC pugui aspirar a convertir-se en hereu del capital polític de l’antiga Convergència, lluir la seva capacitat de vertebrar el país, de fer política útil a Madrid i a Barcelona. La feblesa del govern en minoria, amb servituds com la sequera o el fiasco de les oposicions, per citar dos exemples, no sembla que ajudi gaire.

Barcelona, un combat singular

Una qüestió central serà el que acabi succeint a la ciutat de Barcelona on la campanya sembla girar, en bona mesura, al voltant d’Ada Colau i els comuns i la seva continuïtat, més que entorn a un plantejament de futur, excepte en el cas del PSC i de Jaume Collboni amb propostes que van més enllà de «Colau sí, Colau no» i amb una provada experiència de gestió al llarg dels darrers quatre anys. L’enquesta del CIS a la qual m’he referit abans situa l’actual alcaldessa en un cert avantatge respecte al que va ser el seu primer tinent d’alcalde fins fa uns mesos a poca distància i l’ex alcalde Xavier Trias i Ernest Maragall ja més allunyats.

Xavier Trias ha de fer una difícil combinació de les seves dues facetes: representar un ampli sector social a Barcelona per al qual les apel·lacions al seny i l’ordre tenen molt de sentit (les persones que no podrien viure amb 3.000 euros al mes, per entendre’ns) i, a la vegada, no ens enganyem, recuperar Barcelona per a la causa de l’independentisme. És cert que Junts per Catalunya ha desaparegut de l’imaginari gràfic en una campanya molt personal (excepte en un cartell «Fem-ho Junts») i aparta, almenys de moment, a la presidenta del partit Laura Borràs, condemnada per prevaricació, ja sense escó al Parlament, de fet, alineada amb els sectors més radicals. Però la campanya serà llarga.

Ernest Maragall, amb una gran experiència a les cuines electorals, a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat, necessitaria una improbable victòria o quedar en una posició determinant de la política barcelonina per reforçar la feble posició del govern de Pere Aragonés.

Tots dos, Trias i Maragall, poden ser vistos a ulls de la ciutadania com persones a les quals el seu moment polític ja ha passat (tot i que Biden i Trump podrien indicar tot el contrari) i decantar-se per les persones que poden conduir el rumb de Barcelona més enllà de les crítiques per la seguretat, la neteja o els eixos verds.

Ciutat complexa, solucions de consens

Barcelona té molts problemes, indubtablement, però és una ciutat que es distingeix per la seva força i capacitat de resiliència. Una lectura desapassionada de les posicions que ocupa Barcelona en molts dels rankings internacionals és més útil que anar donant corda a les simplificacions, com la visió apocalíptica de la ciutat desplegada en els dies previs a l’inici de la campanya pels partits minoritaris (Valents, Ciutadans, PP, Vox) al voltant de dues cases okupades al Passeig de la Bonanova.

Amb tota probabilitat l’alcaldia de Barcelona i la política que calgui aplicar en els propers quatre anys es decidirà a través de pactes entre forces diferents. Aquesta és, des de 1979, de fet, la tradició de Barcelona: pactar per donar resposta a velles i noves necessitats, establir polítiques de consens al voltant de qüestions crucials com la mobilitat, l’habitatge, l’economia productiva, el turisme, les desigualtats entre barris de la ciutat en termes d’educació i d’oportunitats, la cultura. O el transport, incloent-hi rodalies, la inacabable línia 9, les muralles ferroviàries, la Sagrera, la política respecte a l’automòbil, l’ampliació de l’aeroport… Tot això necessita amplis acords des d’una òptica de progrés, amb la determinació, en algun moment o altre, d’abordar decididament les solucions també des d’una perspectiva metropolitana.