«La manera de curar és recordar», deia Joe Biden en l’acte de record a les víctimes del coronavirus que es va celebrar davant del Lincoln Memorial poc abans que el president dels Estats Units prengués possessió. I per poder recordar, per comprendre el passat i el present, cal salvar els fons documentals que en són testimoni material. Aquesta és una tasca urgent, imprescindible… i quasi impossible, per la seva enormitat. Arxivers, investigadors, i donants s’enfronten a un ampli exèrcit d’enemics: des de la mala conservació dels fons, a un marc jurídic de vegades insuficient, la dispersió geogràfica o la destrucció deliberada de documents com a estratègia de guerra. O a la manca, més banal però no per això menys lesiva, de recursos suficients per mantenir-los.
Segons Joan Soler, president de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya «l’arxivística intenta respondre a dues grans preguntes: Som capaços de conservar a llarg termini el patrimoni documental? Som capaços de donar accés permanent a aquests documents?». Com el mateix Soler explica, això obre el ventall d’especialitzacions de la professió, i un arxiver pot treballar en el rescat de manuscrits medievals o, en canvi, dedicar-se a fer accessibles bases de dades digitals.
La gestió documental és important i, de fet, fins a un 70 % de les peticions de dades que es fan a l’Administració, segons Soler, les gestionen els arxivers, que contribueixen a simplificar-ne la burocràcia. Però la vinculació històrica de l’arxivística amb l’àmbit de la cultura –i la idea romàntica que es mouen entre paper vell– no sempre juga a favor de la professió com a tal. Segons Soler «això fa que en alguns arxius comarcals només hi treballi una persona i per molt que se’ns hagi descrit de vegades com “els humanistes del segle XXI” és una tasca impossible per a algú en solitari.»
«L’altre problema, a Catalunya, és l’adscripció orgànica als àmbits de cultura, que deixa fora tot aquest altre àmbit que és la gestió documental. A la cultura ni li agradem ni li interessem. El Departament de Cultura té un equip de quatre persones dedicades a la gestió documental per a tot el país, que es cobreix en part pel Consorci per l’Administració Oberta. La Subdirecció General d’Arxius i Gestió de Documents va quedar vacant de 2010 a 2019 i finalment la Generalitat va decidir fer desaparèixer la plaça».
Això pel que fa a la professió, però quant als arxius en si també hi ha un diagnòstic: «Tenim, per exemple, molts fons empresarials, i de grans personalitats, d’institucions o polítics, però hi ha altres sectors no tan ben tractats. Algunes dades apunten que només un 14 % dels fons que tenim a Catalunya són de dones. Hem de triar bé què acceptem per a cobrir aquests buits, però com a tot arreu, falta personal, diners i llocs on guardar els dipòsits, i no sempre els típics casos mediàtics sobre col·leccions guardades en magatzems particulars plens d’humitat es corresponen a fons de veritable valor».
140.000 negatius i fotografies
El problema de la manca d’espai als arxius el coneix en dolorosa carn pròpia el fotògraf Manel Armengol. Ell és l’autor d’una de les fotos més icòniques de la Transició, la d’una càrrega dels «grisos» al passeig de Sant Joan de Barcelona, l’any 1976, que va ser portada arreu del món. El fotoperiodista, de dilatadíssima carrera, va haver de deixar el pis on vivia l’any 2016, coincidint amb la crisi, i va haver de plantejar-se què fer amb els seus quasi cent quaranta mil negatius i fotografies. De moment, el fons el té guardat –paraula clau, aquí– en caixes dipositades a l’Arxiu Nacional de Catalunya, on hi accedeix de tant en tant quan necessita recuperar quelcom.
PUBLICITAT
Armengol va fer-los una proposta d’adquisició, però no n’ha obtingut encara resposta. «El tema ha quedat oblidat, i estic sense els meus materials. A casa tinc també una habitació plena de fotografies, a un altre lloc, el laboratori desmuntat, unes caixes al Museu de Badalona… Estic molt decebut, perquè ni tan sols han mirat què hi havia, a l’arxiu. No han volgut esmerçar ni un euro abans de no tenir res signat. En una primera conversa em van dir que ja no es compraven més arxius fotogràfics posteriors al de Pilar Aymerich, però el meu cas no és únic; l’arxiu del Paco Elvira el gestiona la seva filla com pot, però no té ni el temps ni l’espai per fer-ho. La cosa no es mou, però en una de les converses em van dir “ara no el podem adquirir, però espero que no l’hàgim d’anar a buscar un dia a Madrid o a Burgos”. Vaja, com amb el Centelles». Armengol es refereix al cas Centelles, la venda de l’arxiu del fotògraf Agustí Centelles al Ministeri de Cultura.
Però no sempre el problema principal amb els arxius és l’espai físic que ocupen, ni necessàriament els més antics són els pitjor conservats. Javier Díaz-Noci és catedràtic de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, i centra bona part de la seva investigació en la història del periodisme. Un dels seus camps de recerca és el dels mitjans en línia, i diu que en la seva feina entre hemeroteques s’ha trobat que «ha estat molt més fàcil accedir a un diari en paper del segle XVIII que a arxius de l’any 2001».
Forats digitals
Díaz-Noci explica que en primer lloc els arxius digitals finalment tenen un suport físic, que pot haver quedat obsolet, i que, a més, la mort de les empreses fa que sovint en tancar un mitjà desaparegui també la seva hemeroteca. «Fins i tot els mitjans en actiu tenen poca consciència de la necessitat de conservar els arxius digitals. I això ens obre la porta a altres qüestions. Quina versió d’un determinat arxiu digital guardo? Què en faig d’aquest fons quan el mitjà plega? La solució és anar migrant suports, però això és car, més car que conservar paper. D’altra banda les empreses no saben què fer-ne dels papers quan ja els han convertit a un format digital. A més, no es pot guardar només l’arxiu sol: cal tenir també el programa que hi dóna accés!»
«No el podem adquirir, espero que no l’hàgim d’anar a buscar un dia a Madrid o a Burgos», li van dir al fotògraf Manel Armengol.
I el programari, diu Díaz-Noci, desapareix també, o els mitjans deixen de voler-ne pagar la llicència, o es fan servir altres programes que permeten, per exemple, llegir el text d’un article, però no en guarden les imatges ni el disseny en plana, o sí que es té el programa, però no el sistema operatiu on es podia fer córrer, o no es disposa d’un ordinador amb aquest sistema operatiu, o…
PUBLICITAT
Un bon exemple d’aquest «forat digital» és el Diari de Barcelona. «Per a molts historiadors, sembla que la història del Diari acabi el 94, quan desapareix en paper, però va durar més de dotze anys en digital» explica Díaz-Noci, qui va fer una petita investigació sobre el tema. La llavors directora, Cristina Ribas, li va explicar que es va preocupar d’anar posant el contingut en CD i que els va dur a l’Arxiu Municipal, perquè la capçalera era propietat de l’Ajuntament de Barcelona. Díaz-Noci va demanar alguns d’aquests CD, de finals del 90, l’any 2017, però eren irrecuperables. A la Biblioteca Nacional n’hi havia una altra còpia, però els ordinadors de la biblioteca no tenien ja lector de CD.
Finalment, va poder recuperar-ho quasi tot amb un ordinador vell de la seva propietat… «És un drama», descriu Díaz-Noci, «però tot això té solucions: les biblioteques ja han començat a implementar-les, i quan un programa està a punt de caducar, n’hi ha moltes que en programen les migracions. Però no sempre es pot fer. La Biblioteca Nacional d’Espanya té un munt de fils magnètics d’Edison, amb enregistraments de veu, que són anteriors als discos de pissarra i vinil. És un suport extremament estable –a diferència del que passa, per exemple, amb les pel·lícules en cel·luloide– però el que no tenim és l’aparell per llegir-los i caldria que un artesà el fabriqués expressament.»
L’ONU defineix com a «memoricidi» la destrucció intencionada de béns d’interès cultural, administratiu o tècnic.
«Amb el Diari», continua Díaz-Noci, «com amb altres digitals, a més, hi ha una altra qüestió: no parlem ja del fet que els autors de l’edició digital encara siguin vius, és que la majoria estan fins i tot encara en actiu! Això genera problemes de drets d’autor sobre l’ús que se’n pugui fer. A l’hemeroteca digital de La Vanguardia, per exemple, hi ha penjats articles que hi va escriure Borges. S’ha consultat amb els seus hereus? Tot plegat té moltes derivades…»
Destrucció de la memòria
De la mateixa manera, els motius que han comportat la pèrdua d’arxius no s’acaben amb l’accés al seu suport. L’ONU defineix com a «memoricidi» la destrucció intencionada de béns d’interès cultural, i, com veiem en els arxius, també d’interès administratiu o tècnic. Això és freqüent, per exemple, en el cas de les guerres. La professora Isabel Palomera Parra, de la Universitat Complutense, posava d’exemple en una ponència sobre la destrucció de la memòria, que quan la Facultat de Filosofia de la Ciutat Universitària de Madrid es va convertir en la primera línia del front durant la Guerra Civil, molts expedients, treballs i exàmens allà dipositats es van fer servir per alimentar fogueres, construir parapets, o es van reciclar com a polpa de paper, i això va fer, per exemple, que en la immediata postguerra fos impossible certificar l’historial acadèmic de molts alumnes.
«A l’hemeroteca digital de ‘La Vanguardia’, per exemple, hi ha penjats articles que hi va escriure Borges», explica Díaz-Noci.
O de vegades el que falla és el marc jurídic; en teoria, el projecte de Llei de Memòria Democràtica preveu la constitució de fundacions públiques per als papers dels antics presidents d’Espanya, però en l’actualitat molts d’aquests fons documentals continuen en mans privades. I no cal ni esmentar els obstacles que comporten les limitacions recollides a la Llei de Secrets Oficials i la Llei de Transparència per a tota investigació de la història recent.
Els arxius plantegen molts problemes, sí, però també poden ser la solució a molts d’altres. Joan Soler, el president d’Arxivers, posa l’èmfasi en el fet que la importància de l’arxivística no rau en el moment puntual del rescat dels documents, sinó en la capacitat de posar-los després a disposició del públic. I iniciatives no en manquen: internet és un tresor de material, des del Banc Audiovisual de Testimonis fins a l’arxiu Gaumont-Pathé, des d’iniciatives com els Archives Hashtag Party de diversos arxius nacionals estatunidencs, fins a la feina ingent que fan entitats com Arxivers Sense Fronteres, ajudant a sistematitzar l’incipient Arxiu Nacional del Poble Saharaui o donant suport a la catalogació i l’accés als arxius de diferents règims repressius al Con Sud, l’arxivística és una finestra oberta al nostre passat, i sense aquest passat no s’entén el present.
