El Gran Israel ja és aquí. No és cap altre el projecte del nou govern de Benjamin Netanyahu, del qual formen part dues formacions extremistes, una de religiosa ultraortodoxa i l’altra, dels colons ultranacionalistes, que volen l’ampliació de la colonització, l’ocupació de tot Cisjordània i fins i tot la despossessió de drets als israelians no jueus i la deportació de població palestina. És discutible que ho aconsegueixin, però són clars el propòsit i la política supremacista de dominació d’una comunitat nacional sobre una altra, la palestina, que paradoxalment és gairebé majoritària en el territori entre el riu Jordà i la Mediterrània.
La primera iniciativa del nou Executiu, sorgit de les urnes el 22 de novembre de 2022, ha estat una reforma judicial que posa sota control directe del Govern els nomenaments de jutges i fiscals, fins i tot del Tribunal Suprem, i destrueix la divisió de poders. No tan sols deixa mans lliures a Netanyahu per fer les seves polítiques extremistes i annexionistes, sinó que és un escut polític perquè es defensi en el procés en el qual està encartat en tres casos de corrupció, que inclouen l’acceptació de suborns essent primer ministre. Atès que Israel no té constitució, en cas que el Parlament aprovés la reforma i el Tribunal Suprem la tombés, es podria produir una crisi d’Estat, en la qual molts funcionaris, començant pels militars i la policia, es trobarien davant del dilema de triar entre l’Executiu i el Judicial.
L’efecte més directe del retorn de Netanyahu al Govern, després d’un breu parèntesi d’un any i mig dels governs de Yair Lapid i Naftali Bennett i d’haver-lo encapçalat durant 15 anys, és el final definitiu del procés de pau entre israelians i palestins, iniciat amb els acords d’Oslo l’any 1993. La fórmula dels dos estats encara convenia internacionalment, perquè és tranquil·litzant i permet, per tant, el manteniment de l’statu quo. Però les mesures preses pel nou Govern israelià, l’admirable mobilització civil israeliana contra el seu programa il·liberal, l’oposició de destacades figures polítiques conservadores i, fins i tot, la repugnància amb la qual ha estat rebut el nou rumb per part de les comunitats jueves liberals del món sencer, especialment la dels Estats Units, porten a aixecar acta dels fets: el procés de pau està mort i ja no té més recorregut.
El trilema d’Israel
Si fins ara podien semblar prematurs els anuncis de la defunció del procés començat a Oslo, ara ja no hi ha cap dubte que és l’hora en què l’anomenat trilema d’Israel esdevingui realitat. L’han formulat molts analistes, però pocs ho han fet tan bé com el malaurat Josep Piqué: «Cal decidir si Israel vol ser un Estat democràtic, jueu i controlar de facto els territoris ocupats. Si vol ser jueu i controlar els territoris, no pot ser democràtic, en condemnar els palestins a ser ciutadans de segona a la seva terra. Si vol ser jueu i democràtic, no pot seguir l’ocupació. I si vol ser democràtic i controlar els territoris, no pot ser jueu i ha d’obrir-se a un Estat plurinacional en què tots tinguin els mateixos drets». («El trilema de Israel y la causa palestina», Política Exterior, juny 2021).
Aquesta darrera opció, la d’un Estat binacional on àrabs i israelians gaudeixin dels mateixos drets, hauria de despendre’s lògicament del fracàs del procés de pau i de la incompatibilitat conceptual entre la idea democràtica i liberal del sionisme històric, sobretot la de les esquerres jueves a tot el món. Però la realitat política no és aquesta, tal com ho ha explicat un grup d’experts internacionals molt plural a la revista Foreign Affairs de març/abril d’aquest any, sota el títol de «La realitat d’un sol Estat d’Israel. És temps d’abandonar la solució dels dos estats». «L’etiqueta de l’apartheid ha servit ja com a advertència: si les actuals tendències segueixen, esdevindrà una realitat», asseguren Michael Barnett, Nathan Brown, Marc Lynch i Shibley Telhami.
S’ha tornat a obrir, en canvi, un vell camí, històricament descartat, com és el de la confederació palestinojordana, que permeti associar part dels territoris ocupats a la monarquia jordana i aconseguir dins d’aquesta fórmula l’autodeterminació palestina i el reconeixement del dret al retorn. L’està defensant en aquest moment Shlomo Ben- Ami, exministre d’Exteriors d’Israel, exambaixador a Madrid i historiador del segle XX espanyol, amb tota l’autoritat que li dona el seu combat pels dos estats i la seva experiència com a negociador israelià en l’intent més seriós d’aconseguir l’acord de pau per aplicar tal fórmula.
Confederació jordanopalestina
El seu diagnòstic, desenvolupat en el llibre Profetas sin honor. La lucha por la paz en Palestina y el fin de la solución de los dos estados (RBA, Barcelona 2023) és d’una sinceritat inusual, sobretot en el repartiment de responsabilitats a uns i altres i, especialment, en la cruesa dels retrats morals dels protagonistes, clarament desafavorits com a resultat de la mirada sense pietat, ni tan sols envers si mateix, de qui era també protagonista encara que ara actuï d’historiador. Valgui com a mostra, entre moltes altres, el reconeixement que «encara no ha aparegut un líder israelià que senti veritable llàstima per la part de responsabilitat d’Israel en la tragèdia palestina de despossessió i exili, i molt menys que ho reconegui».
El llibre entrellaça l’amor i la lleialtat a Israel i l’honestedat de l’historiador, amb un resultat francament espectacular, car no queda posició política, projecte, intenció o racó de la vida política israeliana per revisar. Després d’analitzar en detall tots els plans de pau i tota la història de les negociacions entre Israel i Palestina, Ben-Ami arriba a la conclusió que el camí és el de la confederació jordanopalestina, suportada amb molts bons arguments, i amb la convicció patriòtica que «a les nacions no se les assassina gairebé mai: se suïciden i l’ocupació va pel camí de desembocar en l’autodestrucció d’Israel», que és el que el polític, diplomàtic i historiador vol evitar.
