Els escenaris dels quals tothom parlava per a les eleccions americanes eren una victòria inesperada del president Trump o una derrota abassegadora. Ambdós escenaris eren els més seductors i interessants per als que escrivim narratives i volen dibuixar el llarg arc de la història, però eren també els més improbables.

Els Estats Units són un país excepcionalment dividit, amb una política cada vegada més polaritzada. Tot i la pandèmia, tot i el lideratge erràtic del president, les clivelles socials són les mateixes que fa quatre anys. Les eleccions del 2016 varen ser decidides per unes desenes de milers de vots a tres estats clau. Era d’esperar que aquest any el resultat final fos també ajustat.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Escric aquest article una mica abans de l’una de la matinada, a la costa est dels Estats Units. En aquests moments ningú no s’atreveix a dir amb certesa qui serà elegit president, després d’una primera onada d’estats on les enquestes han errat dramàticament les seves prediccions de victòria demòcrata. És molt improbable que tinguem una resposta oficial no dimecres, sinó potser fins divendres o més enllà, i això comptant que cap dels candidats intenti anar als tribunals. El món sencer estarà a l’espera del lent recompte a Geòrgia, Pennsilvània, Michigan, i Wisconsin, la lenta, antiquada, maquinària de la democràcia americana fent la seva feina.
El més probable, a hores d’ara, és que Joe Biden sigui president. Té prou estats segurs, i en aquells on falten vots per contar és força probable que acabi per davant. Serà una victòria quasi per la mínima, en l’últim minut d’un partit que incomprensiblement ha acabat a la pròrroga. De penal, amb VAR i polèmica, però pot ser que sigui suficient.

El problema és que potser Biden tingui prou vots i prou estats, però el president insisteixi que aquests resultats no valen. En unes declaracions (per Twitter, òbviament) impensables en un líder de qualsevol democràcia avançada, ha acusat el seu oponent de frau i ha demanat que alguns vots legalment emesos no comptin.
És molt difícil parlar sobre les ramificacions de declaracions com aquesta, especialment en un país tan dividit. Legalment, els republicans fa mesos que porten qualsevol llei electoral que creuen que els perjudica als tribunals, sempre intentant que votar sigui més difícil, més lent, més restrictiu. En unes eleccions on el vot per correu ha afavorit als demòcrates, molt més propensos a votar per correu durant la pandèmia. El president vol prendre mesures legals per invalidar part d’aquests vots. És difícil saber si aquestes amenaces legals canviaran el resultat. És possible que Biden acabi guanyant a prou llocs pel fet que Trump no pugui litigar a prou llocs per canviar el resultat. També pot ser que els tribunals, polititzats, però independents, no es deixin intimidar.

En un país tan dividit em temo que aquestes amenaces poden tenir conseqüències greus, fins i tot si el president perd el càrrec. Als Estats Units, la politització és tal que els republicans han votat en persona en una proporció més alta perquè no temen la covid tant com els demòcrates. Les paraules del president no són inofensives, perquè molts americans el creuran. La tensió social que es viu a molts estats, els disturbis que han acabat a trets, poden empitjorar. Un país cada cop més inflamable, i el president parla de calar-li foc.

Serà difícil que els demòcrates recuperin el Senat. Si ho fan, serà amb una majoria mínima i una oposició enfurismada. El país serà encara més ingovernable.

El que ha quedat clar és que el 2016 no va ser una aberració. Donald Trump no és una aberració o un accident. El populisme, el nacionalisme, el racisme conservador té una base social clara i forta, tant que quatre anys de govern grotesc d’un president inútil no han fet gaire per debilitar les seves bases. El trumpisme seguirà sense  Trump. I els Estats Units estan més dividits, no menys.
El segle americà, amb els Estats Units com a líder d’un món democràtic i globalitzat, s’ha acabat, per ara.