L’aparició de les obres de Franz Kafka, de James Joyce i de Marcel Proust estableixen un abans i un després en la literatura contemporània, de manera que tota obra posterior les ha de tenir conscientment o inconscientment en compte. Amb unes altres paraules, han constituït tradició.

Enguany es commemora el centenari de la mort de l’autor francès amb nombrosos actes, celebracions i publicacions. Estudiosos, especialistes, editorials, associacions s’han afanyat a no deixar passar aquesta efemèride. París té en marxa tres exposicions simultànies, la del Museu Carnavalet, Marcel Proust, un roman parisien; la dedicada a Proust i la seva mare, al Museu de la cultura jueva, també al Marais, i la que s’inaugurarà a la Biblioteca Nacional. Noves edicions de l’obra han vist la llum aquests dies –els Essais, a La Pléiade, per exemple. Els estudis més recents d’especialistes com ara J. Yves Tadié, o d’Antoine Compagnon, també hi coincideixen.

A la Recerca del Temps Perdut, constitueix una font constant de lectura, relectures, estudis, assaigs, traduccions i reedicions de tota mena, arreu del món. Els grups de lectors i estudiosos els podem trobar escampats en moltes cultures. Són destacats els de França, els Estats Units, els Països Baixos, el Japó, el Regne Unit, així com a Catalunya: la Societat Catalana d’Amics de Marcel Proust.

La primera traducció que se’n va fer fou la iniciada en llengua castellana pel poeta Pedro Salinas i que Consuelo Berges s’encarregaria de completar. Una traducció que mitjançant les edicions de Josep Janés i, més endavant d’Alianza Editorial també escamparien l’obra pel continent americà.