L’aparició de les obres de Franz Kafka, de James Joyce i de Marcel Proust estableixen un abans i un després en la literatura contemporània, de manera que tota obra posterior les ha de tenir conscientment o inconscientment en compte. Amb unes altres paraules, han constituït tradició.

Enguany es commemora el centenari de la mort de l’autor francès amb nombrosos actes, celebracions i publicacions. Estudiosos, especialistes, editorials, associacions s’han afanyat a no deixar passar aquesta efemèride. París té en marxa tres exposicions simultànies, la del Museu Carnavalet, Marcel Proust, un roman parisien; la dedicada a Proust i la seva mare, al Museu de la cultura jueva, també al Marais, i la que s’inaugurarà a la Biblioteca Nacional. Noves edicions de l’obra han vist la llum aquests dies –els Essais, a La Pléiade, per exemple. Els estudis més recents d’especialistes com ara J. Yves Tadié, o d’Antoine Compagnon, també hi coincideixen.

A la Recerca del Temps Perdut, constitueix una font constant de lectura, relectures, estudis, assaigs, traduccions i reedicions de tota mena, arreu del món. Els grups de lectors i estudiosos els podem trobar escampats en moltes cultures. Són destacats els de França, els Estats Units, els Països Baixos, el Japó, el Regne Unit, així com a Catalunya: la Societat Catalana d’Amics de Marcel Proust.

La primera traducció que se’n va fer fou la iniciada en llengua castellana pel poeta Pedro Salinas i que Consuelo Berges s’encarregaria de completar. Una traducció que mitjançant les edicions de Josep Janés i, més endavant d’Alianza Editorial també escamparien l’obra pel continent americà.

A Catalunya, tenim les primeres notícies de l’obra de Proust gràcies a la tertúlia de Borralleras a l’Ateneu Barcelonès. A partir d’aquestes primeres referències se’n fa ressò Gaziel amb diversos articles a La Vanguardia i, sobretot, l’obra de Josep Pla. La revista D’Ací i d’Allà, publica l’any 1925, la narració La mort de Baldassare Silvande, vescomte de Silvania, traduïda per Millàs Raurell. Apareix una primera edició de Jornades de lectura, l’any 1927, sense indicació del nom del traductor, en una edició no venal de la Llibreria Catalònia. L’any següent, La Nova Revista, publica un article de Jaume Bofill i Ferro «Proust», qui més endavant, l’any 1932, tradueix Un amor de Swann, editat a Proa. A partir d’aquesta edició n’apareixeran un seguit de traduccions esparses i parcials, entre les quals cal destacar la del darrer volum, El temps retrobat, publicat per Edicions 62 en traducció de Joan Casas.

No és fins a l’any 1986 que apareix publicada, a Edicions del Mall, la primera traducció sencera d’A la Recerca del temps perdut al català, de la mà de Jaume Vidal Alcover i acabada per Maria Aurèlia Capmany. Una edició que va ser rebuda amb molta expectació però objecte finalment d’un cert escepticisme a causa dels criteris lingüístics utilitzats pel traductor.

 

Dues noves traduccions

En l’actualitat, una llengua relativament petita com la nostra –o, per dir-ho d’una altra forma, una llengua sense Estat–, té l’enorme fortuna de poder disposar de dues traduccions més de l’obra principal de Marcel Proust. La primera, gràcies a Josep Maria Pinto, a Viena Edicions, iniciada l’any 2009 i conclosa aquest any del centenari de la mort. I la segona, gràcies a Valèria Gaillard que des del 2011 publica Edicions Proa. No cal dir que un luxe com aquest per a qualsevol llengua va acompanyat d’una especial sensibilitat envers l’obra de Marcel Proust. Ben aviat la seva obra és considerada una referència a tenir en compte pel món de la literatura, de la poesia, del cinema, de la música, de l’art en general. Noms com els de Josep Pla, el ja esmentat Jaume Bofill i Ferro, Maurici Serrahima, Llorenç Villalonga, Pere Gimferrer, Joan Francesc Mira, Josep Iborra, entre altres, se’n fan ressò.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La Societat Catalana d’Amics de Marcel Proust, activa des del 2014, fundada a l’entorn de la Biblioteca Proustiana de Ferran Cuito, mantinguda i continuada pel seu fill Amadeu, proposa per a aquest any commemoratiu la seva participació en l’Exposició que se celebrarà, aquesta tardor, a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas, així com un cicle de films de tractament proustià a la Filmoteca de Catalunya, entre altres actes.

 

El tancament de cercles

A la recerca del temps perdut va ser publicada entre els anys 1913 i 1927. Es tracta d’una novel·la riu, no amb pretensió d’extensió sinó amb el desig de crear un món propi, que comporti temps i lleis pròpies. Una novel·la emmarcada en el París de la tercera república fins al 1914. Entre l’aristocràcia decadent i la burgesia del faubourg Saint-Germain, la cultura dels salons, de les converses. Situada en el marc geogràfic de París, de Combray, de Balbec i de Venècia. Repleta de personatges de tots els estaments socials, figures que pertanyen a la família del narrador: pare, mare, oncle, àvia –la de Françoise és entranyable i inoblidable. Personatges populars, alguns amb idiolecte propi, com xofers, cambrers, maîtres d’hotel, porters hi són presents.

L’ànima que recorre la novel·la de cap a peus és el temps. La mateixa frase inicial, l’íncipit, Longtemps, je me suis couché de bonne heure, ofereix trets que ens interessa destacar. D’una banda allò que en l’autor constituirà una metàfora predilecta, la del tancament de cercles. La primera paraula, longtemps, en referència al temps, de la mateixa manera que la que tanca la frase, bonne heure i que clourà l’obra sencera amb la paraula en majúscula, Temps. Alhora descobrim el je que es constitueix en la veu narradora, en el narrador mateix. Un je que arrossega la tradició d’un Montaigne, d’un Rousseau i que en l’ús de la primera persona implica el lector de forma convincent.

En cap cas, però, es tracta d’una novel·la de recreació del passat, ni de tractament nostàlgic del passat. Proust concep el temps en el sentit més modern de la història i, fins i tot, en coincidència amb la relativitat temporal i espacial anunciada per Einstein i és capaç de transformar-lo en anècdota per part de l’observació de la realitat que en fa el narrador. La mirada del narrador, pròpia de l’observació profunda de tot geni, arriba del detall més microscòpic, de l’atomització fins a la concepció més universal. Proust proposa d’entendre la realitat a partir del paper anivellador del temps. El temps perdut no serà el temps passat sinó el temps no viscut.

Proust crea personatges únics que ben sovint són construïts per la mirada dels altres, inacabats, amb una part sempre incògnita.

Una altra aportació que fa aquesta obra és la del tractament psicològic, i ho fa no de manera deslligada del procés temporal, sinó íntimament unida. Hi ha un tractat de sentiments, passions i vicis. No podem parlar de novel·la psicològica com s’ha fet en alguns moments de la crítica literària, sinó de tractament de la psicologia profunda més actual als temps narrats. Proust no va conèixer l’obra de Freud perquè encara era en procés i no havia estat traduïda i, en canvi, molts dels tractaments de l’observació i coneixements humans són plenament coincidents amb les teories del professor austríac. Ben segur que d’alguna manera hi va tenir a veure la biblioteca paterna.

 

Moments epifànics

El seu pare havia iniciat estudis amb Charcot, al mateix centre on ho havia fet Freud, malgrat que després es dediqués a l’epidemiologia. A Marcel Proust, al seu geni, devem el tractament literari de la memòria involuntària, de les associacions, del somni, de l’acte fallit, de la capacitat de transferir, de l’encarament entre l’imaginat i la realitat, entre l’espai imaginat, el desitjat i el conquerit.

El temps, capaç d’anar posant capes damunt de la història, fins a cobrir-la, també permet, a la manera de l’arqueologia i de la psicoanàlisi, d’anar-les «des-cobrint». El futur –coincidint amb el concepte modern d’història– construeix el passat. Aquests descobriments del narrador apareixen en moments anomenats intermitències del cor. Són moments epifànics com el de la magdalena, el dels campanars, el dels tres arbres, el de les llambordes de Sant Marc de Venècia, i d’altres que trobem com a instants àlgids.

Proust crea personatges únics, individualitats úniques, que deixen un rastre inoblidable en el lector. Uns personatges que ben sovint són construïts per la mirada dels altres, inacabats, amb una part sempre incògnita que indica la complexitat de l’ésser humà. Tot un món, divers, ric que té la voluntat del coneixement mateix del narrador i, per tant, del lector. «Podem entendre els nostres sentiments a partir d’observar els dels altres» diu el narrador. Una obra que testimonia l’experiència de la vida humana en la seva totalitat.

En Proust i A la Recerca el temps perdut la vida i l’art van units. Les referències al món de l’art en totes les seves dimensions, sigui per comparances, sigui per associacions sempre hi són constants. En relació amb la natura, amb el pensament, en la mirada. La creació de l’art en personatges que encarnen l’escriptura –Bergotte–, la música –Vinteuil–, la pintura –Elstir. El paper evocador i revelador de la música, tractat a partir de la «frase musical», provinent qui sap si del leitmotiv wagnerià.

La mateixa concepció de l’amor, en tota la seva dimensió, des del maternofilial –motor intrínsec i generador de tota l’obra–, passant pels personatges de Gilberte, Swann, Odette, Albertine, al de la gelosia, el tractament de la qual constitueix una anàlisi profunda, proposa una concepció de l’amor pròpia i peculiar. La d’un sentiment construït per l’imaginari del mateix subjecte.

L’estil de l’obra, de frase llarga i amb subordinades, obeeix a la voluntat d’exploració i anàlisi de la rica vida interior.

Marcel Proust, pertanyia a una adinerada família jueva per part de mare, els Weil, d’origen alsacià. En l’important affaire Dreyfus que va sacsejar i dividir França i en va fer aflorar un arrelat antisemitisme, Proust s’hi va implicar de forma clara com ho significa la nombrosa correspondència personal. En l’obra literària, la cultura jueva hi és ben present mitjançant personatges com Bloch, Swann i d’altres, sempre amb un complex sentiment de pertinença. De la mateixa manera que queda expressada l’homosexualitat d’alguns personatges, una condició que l’autor qualifica d’una race maudite.

 

Comparada a una catedral

L’estil de l’obra, de frase llarga i amb subordinades, obeeix a la voluntat d’exploració i anàlisi de la rica vida interior. Amb un especial tractament de tot el que és afectiu i subjectiu, que és treballat amb una profusió permanent de símbols, metàfores i comparances. Un estil peculiar i únic, de constants digressions, arrossega, tanmateix, la llarga tradició de la llengua francesa, un estil que recull el llegat d’autors com Saint Simon, Madame de Sevigné, etc. Un estil narratiu que combina el progrés anecdòtic, amb la reflexió i l’anàlisi i que alguns han volgut trobar-ne l’origen en els textos veterotestamentaris.

Si A la recerca del temps perdut ha estat relacionada i comparada a una catedral, començant pel mateix autor, la seva lectura ha de proporcionar al lector tant la visió total i àmplia que ens faria un temple com la munió inacabable de detalls que aquest conjunt pot oferir. Una lectura apassionant, inoblidable que, en fer-la, a dir del mateix autor, ha de suposar la lectura de nosaltres mateixos.