Durant tot el segle XIX i principis del XX el continent europeu va veure com molts dels seus fills deixaven els seus orígens per buscar noves i millors oportunitats a l’altra banda de l’Atlàntic i complir el somni americà. La situació al vell continent no era prometedora i l’esperança i la necessitat agrupaven autèntiques masses que anaven a fer les Amèriques.

Després de la Segona Guerra Mundial la balança va girar-se progressivament i Europa es va convertir en la terra promesa d’emigrants d’arreu. La construcció del mur de Berlín i la seva caiguda el 9 de novembre de 1989 ho escenifiquen: havien calgut barreres físiques descomunals per aturar el flux de població que es desplaçava a l’Europa occidental.

El Canal de la Mànega, la nova frontera marítima de la Unió Europea. Immigrants intenten arribar a la Gran Bretanya en un petit bot des de Cap Blanc, França, el 27 d’agost de 2020. Fotografia de Sameer Al-Doumy. AFP. Getty Images.
La caiguda del Mur de Berlín. El 10 de novembre de 1989 els primers cotxes provinents de l’Alemanya Oriental creuaven el Checkpoint Charlie a Berlín i entraven a l’Alemanya Occidental. Fotografia d’Andreas von Lintel. Ullstein Bild. Getty Images.
Fugint de la guerra de Putin. Ucraïnesos que marxen del país cap a Polònia, a l’estació de trens de Lviv, el 27 de febrer. Fotografia de Pavlo Palamarchuk. Sopa Images. Getty Images.
La tensió amb els antics països de l'Est. Immigrants a Bielorússia intenten entrar a Polònia a Kuznica, el 15 de novembre del 2021. Fotografia d'Oksana Manchuk. Belta. AFP. Getty Images.
La polèmica frontera amb Irlanda del Nord. Irlandesos es manifesten contra l’anomenada “frontera dura” a la línia de separació amb Gran Bretanya a Newry, el 20 de novembre de 2021. Fotografia de Charles Mcquillan. Getty Images.
Melilla, la frontera sud d’Europa. Un grup d’immigrants d’origen subsaharià van estar enfilats durant hores a la tanca de Melilla fins que van ser expulsats i deportats al Marroc, el 13 d’agost de 2014. Fotografia de José Colón. Getty Images.
Els refugiats per les guerres de Síria i l'Afganistan. Immigrants afganesos amb una bandera europea al camp de refugiats d'Idomeni a prop de la frontera entre Grècia i Macedònia, l'1 de maig del 2016. Fotografia de Tobias Schwarz. AFP.Getty Images.
Gibraltar i el Brexit. Un grup de persones passa per la frontera entre Gibraltar i Espanya durant les negociacions pel Brexit, el 3 d'abril del 2017. Fotografia de Pablo Blázquez. Getty Images.
Fronteres reforçades. Desenes de persones es posen en contacte a través les tanques, posades per la crisi de la covid-19, a la frontera entre Suïssa i Alemanya a Constança, el 20 d'abril del 2020. Fotografia de Felix Kästle. Getty Images.
L’èxode dels albanesos a la Unió Europea. El 8 d’agost de 1991 milers d’albanesos que fugien de la guerra, van pujar al vaixell Vlora al port de Durres, Albània, en direcció a Itàlia. Fotografia de Michel Setbouin. Gamma Rapho. Getty Images.
L’obertura de la frontera entre Txecoslovàquia i la República Federal Alemanya. El 17 de desembre de 1989 el ministre d’exteriors txec i l’alemany tallen simbòlicament el filferro que separava els dos països. Fotografia de Gisbert Paech. Ullstein Bild. Getty Images.

Amb el pas del temps i el context polític, social i econòmic les portes d’Europa s’han desplaçat, obert o reforçat en diferents punts calents de la geografia europea. Malgrat que s’ha mantingut el denominador comú de l’arribada esperançada, Europa no ha estat sempre tan acollidora com hom voldria imaginar-se. S’ha optat per reforçar les fronteres mitjançant grans tanques i el que s’ha conegut com a devolucions en calent. A més, alguns han volgut instrumentalitzar institucions com Frontex per endurir la política migratòria i la ciutadania no sempre ha rebut amb els braços oberts la immigració i els refugiats. Serveixi com a exemple la crisi migratòria de 2015 que va fer trontollar l’estabilitat política alemanya i ha despertat els fantasmes de l’extrema dreta en la gran majoria de països de la UE.

Espanya, per la seva banda, és un testimoni habitual de l’intent d’entrada d’immigrants a territori europeu. Ens hem habituat a les dramàtiques imatges provinents de Ceuta i Melilla, notícies de persones rebutjades a la frontera o morts prematures en naufragis al Mediterrani. Deu ser que ens hem pensat que aquest mar era tan nostrum que no tothom hi tenia cabuda. Ja sigui per la freqüència d’aquestes imatges o per altres raons, lluny de convertir-nos en una societat més acollidora, ens hem resignat a conviure amb aquesta realitat i fins i tot reeditem fronteres que semblaven ja desaparegudes. Bé ho saben aquells que volen creuar el canal de la Mànega, entrar a Gibraltar o travessar la frontera d’Irlanda del Nord.

Amb tot, les portes d’entrada a Europa no només es troben al Mediterrani. Actualment, molts dels maldecaps de la UE venen de l’est, on el Govern belarús d’Aleksandr Lukaixenko ha utilitzat la pressió migratòria com a instrument polític i la guerra a Ucraïna iniciada per Putin està provocant l’arribada de centenars de milers de refugiats al territori de la Unió, especialment a Polònia, on aquesta vegada les mostres de solidaritat són aclaparadores.

Ciutadania, organitzacions civils, governs i altres actors polítics hauran de pressionar i actuar perquè Europa deixi de ser un somni escapçat per a tants refugiats i immigrants d’arreu i torni a ser una terra d’oportunitats, acollidora i humana. Seria també una manera de remeiar el problema demogràfic a què s’haurà de fer front en les properes dècades.