La monumental biografia novel·lada de Benito Mussolini escrita per Antonio Scurati és, sens dubte, el fenomen literari dels últims anys. I no solament al sud dels Alps. El primer volum, M. El hijo del siglo (2018), que aborda els anys de la conquesta del poder per part del feixisme (1919-1924), s’ha traduït ja a quaranta idiomes i aviat es convertirà en una sèrie televisiva. En el segon volum, M. El hombre de la providencia (2020), Scurati relatava els anys de la instauració de la dictadura i l’anihilament definitiu de qualsevol oposició interna (1925-1932). Ara, amb Los últimos días de Europa, que en les intencions de l’autor s’havia de titular El libro de la infamia, l’escriptor napolità se centra en els mesos que van de la primavera de 1938 a la de 1940, un bienni crucial per al destí d’Itàlia, del continent i de tot el món.

El novel·lista com a ‘bricoleur’

En una entrevista recent, Scurati definia el novel·lista com un bricoleur que recull els fruits produïts pels arbres d’altres disciplines, des de l’assaig a la filosofia, passant per la poesia i la història. Això li permet assemblar un producte, la novel·la, que es presenta com a «forma de coneixement» per a qualsevol públic. Encara que ho semblin, doncs, les obres de Scurati no són assajos històrics ni ho volen ser. El mateix escriptor les defineix com a «novel·les documentals», ja que, en les seves pàgines, «la història es fa novel·la». Com a novel·lista, doncs, l’autor és extremament fidel als fets documentats.

En aquest volum, potser, ho és encara més que en els anteriors. De fet, Scurati no solament segueix el desenvolupament dels esdeveniments històrics que adquireixen una dimensió internacional, sinó que introdueix més citacions que en el passat. Una prova en són els documents citats al final de cadascun dels capítols breus que li serveixen per demostrar que els pensaments i les reflexions que a vegades posa en boca dels seus personatges recalquen literalment el que aquests van deixar escrit en documents oficials, articles de premsa, cartes privades o diaris personals en aquells mateixos moments.

No obstant això, aquesta mena de treball de bricolatge li permet també prendre’s algunes llibertats com la de passar de puntetes pel període que va del 1933 al 1937. Les raons? No es tracta de cansament en relació amb el seu projecte titànic, ja que ha anunciat, contra tot pronòstic, un quart i últim volum que tractarà dels anys finals de la dictadura fins a l’afusellament de Mussolini. Molt honestament, Scurati explica que anava més enllà de les seves possibilitats estudiar i desentranyar esdeveniments complexos, com la guerra colonial d’Etiòpia i la participació italiana en la Guerra Civil Espanyola. Tot i que en aquest tercer volum l’autor torna en algun moment a aquests esdeveniments amb uns breus flashbacks, aquesta absència és una llàstima perquè deixa un buit important en l’intent que els italians passin comptes d’una vegada per totes amb el seu passat.

PUBLICITAT

Les més de quatre-centes pàgines s’obren amb la visita de Hitler a Itàlia, acompanyat d’un seguici de mig miler de persones.

Un intent, sigui dit de passada, que l’autor ha aconseguit, però el resultat del qual no sembla tan reeixit en la societat italiana, com ha afirmat desconsolat i pessimista el mateix Scurati. Los últimos días de Europa, de fet, es va publicar pocs dies abans de les eleccions que van ajudar a pujar al govern –justament en el centenari de la marxa sobre Roma– a Giorgia Meloni, que és de fet l’hereva d’aquella història i d’aquella cultura política. No és fútil recordar que el mateix president del Senat, Ignazio La Russa, líder de les joventuts del Moviment Social Italià en els anys setanta, reivindica, tan fresc, que conserva a casa un bust de Mussolini.

Entre Roma i Berlín

Les més de quatre-centes pàgines d’aquest tercer volum s’obren amb la visita d’Adolf Hitler a Itàlia, acompanyat d’un seguici de mig miler de persones, a principis de maig de 1938 i es tanca amb el discurs infaust pronunciat per Mussolini des del balcó del palau Venècia el 10 de juny de 1940, quan Itàlia va entrar en guerra al costat de l’Alemanya nazi. Enmig es troben tots els esdeveniments que van marcar els passos de gegant que es van fer cap a l’horror: l’annexió alemanya dels Sudets després de la conferència de Múnic, el desmembrament de Txecoslovàquia amb la incorporació de Bohèmia i Moràvia al Reich, la invasió italiana d’Albània i el final de la Guerra Civil a Espanya, la signatura del pacte d’acer entre Roma i Berlín i del pacte Ribbentrop-Mólotov, la invasió de Polònia i, finalment, l’anomenada drôle de guerre fins a les campanyes alemanyes a Dinamarca, Noruega i França que provocaran l’entrada en el conflicte de la Itàlia feixista.

Si bé la dimensió internacional cobra rellevància amb l’aparició com a coprotagonistes dels capitosts nazis i també de Chamberlain, Churchill o Daladier, Scurati se centra en la perspectiva italiana, és a dir la «cort» mussoliniana. Val la pena recordar que en la seva obra no hi ha un narrador omniscient, sinó que en cada capítol l’escriptor decideix adoptar la perspectiva d’un personatge, sigui aquest Mussolini o el seu gendre, Galeazzo Ciano, en aquell temps ministre d’Afers Exteriors, o d’altres jerarques feixistes (Italo Balbo, Giuseppe Bottai, Dino Grandi) o les amants passades i presents del Duce, com l’abandonada Margherita Sarfatti i la jove actriu Claretta Petacci.

No hi falten els antiherois. Ara la víctima és Renzo Ravenna, alcalde feixista de Ferrara durant dotze anys, apartat de la vida social per ser jueu.

Pel que fa als anteriors lliuraments, desapareix pràcticament l’antifeixisme, representat aquí únicament per l’editor d’origen jueu Angelo Fortunato Formìggini que, després de l’aprovació de les lleis racials, se suïcida llençant-se de la torre de la Ghirlandina de Mòdena. Queda només aquell frondisme eteri i imperceptible, l’anomenada crítica interna, que en un règim totalitari es redueix al no-res. O bé a la vacuïtat de les impressions que plasma en els seus diaris l’arqueòleg Ranuccio Bianchi Bandinelli, cicerone de la visita a Itàlia de Hitler, definit com «una personalitat d’aspecte subordinat, una cosa així com un revisor del tramvia». O bé a les crítiques que, després d’unes quantes copes de vi, vomita el que va ser el cap dels esquadristes emilians, Italo Balbo, apartat com a governador de Líbia en una mena d’exili daurat. O bé a aquesta «oposició mundana, de saló, d’hora del te» representada pel mateix Ciano –«un vanitós pompós», en paraules de l’ambaixador estatunidenc a Londres, Joseph Kennedy, que, envoltat de princeses i comtesses en el cercle del golf d’Acquasanta, es queixa de l’aliança amb Alemanya que ell mateix va signar sense gaires titubejos.

Com en cada novel·la d’aquesta trilogia, no hi falten els antiherois. Si en el primer volum era el socialista Giacomo Matteotti, brutalment assassinat pels sicaris feixistes, ja en el segon, aquest paper el representa el secretari del Partit Nacional Feixista Augusto Turati, víctima de l’odi dels seus camarades. Ara la víctima és Renzo Ravenna, alcalde feixista de Ferrara durant dotze anys, que va ser apartat de la vida social per ser jueu. La decisió d’utilitzar la història de Ravenna reforça la voluntat de Scurati de relatar el feixisme a través dels mateixos feixistes, mostrant el drama d’un home que va ser, al cap i a la fi, artífex del seu propi destí tràgic.

PUBLICITAT

Antisemitisme i guerra

Tanmateix, això li permet també a l’autor afrontar l’altra gran qüestió que, al costat de l’aliança amb Hitler, marca aquesta etapa final del ventennio mussolinià: la persecució dels jueus. En tots dos casos, Scurati s’enfronta a l’espessa capa de banalització del feixisme existent al país transalpí, ben representada pel lema dels italiani brava gente. L’autor ens mostra com l’antisemitisme no va ser, com molts ho creuen encara, una simple concessió de Mussolini al führer, sinó una cosa que no era aliena al feixisme, més enllà del cínic càlcul polític del seu líder que va fer de l’«oportunisme inveterat» una marca de fàbrica. Més aviat, l’antisemitisme estava inscrit en l’ADN del feixisme i portava a la cota màxima l’exclusió dels suposats enemics de la pàtria.

El 1934, en una conversa amb el dirigent sionista Nahum Goldmann, Mussolini va definir Hitler com «un imbècil i un pocavergonya fanàtic».

No solament les lleis racials, aprovades el setembre de 1938, van ser més radicals que les alemanyes, sinó que, quan els fills de l’antany totpoderós Renzo Ravenna no van poder anar a escola per ser jueus, ningú no va dir ni piu. Va passar el mateix amb Margherita Sarfatti: la dona que va modelar un Mussolini encara bast i inculte va consolidar el seu mite escrivint la seva primera hagiografia i va dirigir durant una dècada la principal revista teòrica del règim, Gerarchia. Sarfatti, també d’origen jueu, va haver de fugir a Montevideo el 1939 sense que el seu examant mogués un dit.

Així mateix, Scurati no escatima pàgines per desembrollar l’altre nus gordià, el de la decisió d’entrar a la guerra al costat d’Alemanya. Aquí tampoc Mussolini no va ser obligat per Hitler a qui, per cert, el 1934 el va definir, en una conversa amb el dirigent sionista Nahum Goldmann, com «un imbècil i un pocavergonya fanàtic». Això sí, va ser una decisió turmentada i ajornada durant mesos. No obstant això, i encara que els caps de l’exèrcit li enviaven informes que mostraven la falta total de preparació militar italiana, Mussolini va decidir finalment entrar en el conflicte per no ser titllat de traïdor per part del seu aliat germànic. I perquè, convençut de la victòria ineluctable de Hitler, volia disposar d’uns quants milers de morts que li permetrien, amb el mínim esforç possible, asseure’s a la taula de la pau després de la derrota de les democràcies liberals. La primavera de 1940 es va acabar el pesat joc d’estira-i-arronsa entre Berlín i Londres per part d’una potència mitjana amb ínfules de gran potència i va començar el projecte ingenu de l’anomenada guerra paral·lela per fer d’Itàlia el dominus del Mediterrani.

A la seva manera, Scurati ens explica que Mussolini va ser víctima d’un autoengany doble. D’una banda, el de considerar-se un «geni de la política» i el més llest de tots: algú capaç de poder dirigir els esdeveniments i sortir sempre indemne. De l’altra, el de poder ser quelcom diferent del que era, és a dir, l’inventor del feixisme i d’una dictadura totalitària en què la violència era l’origen i el destí últim. La guerra, comptat i debatut, estava inscrita en els gens del feixisme.

Antonio Scurati M. Gli ultimi giorni dell’Europa Milà: Bompiani, 2022. 425 pàg. Antonio Scurati M. Los últimos días de Europa Madrid: Alfaguara, 2023. 440 pàg. Traducció de Carlos Gumpert

Tanmateix, el Mussolini que com un consumat actor assaja davant d’un mirall el discurs amb el qual declararà la guerra a França i Anglaterra, és un home que ja dubta del seu celebrat olfacte polític. La seva ànima turmentada, escriu Scurati, és presa de «l’única passió política més poderosa que l’esperança, aquella que vint anys abans […] el va ajudar a pujar al poder: la por». Una por que ara decreta no solament l’inici de la fi de l’«home de la providència», sinó també la responsabilitat d’haver obert a destralades durant anys, al costat del seu deixeble de camisa marró, el camí per llançar el món a l’Apocalipsi.