Manuel Vázquez Montalbán (l’escriptor) sembla sovint suspès entre dos espais: entre el periodista i el novel·lista, entre l’actualitat i l’erudició, entre l’entreteniment i l’exigència, la militància i l’estudi, l’hedonisme i el rigor... Un artista dual. O un escriptor flotant, suspès entre dos espais ben diferenciats, i incompatibles per a la majoria. Sembla com si Manuel Vázquez Montalbán (MVM d’ara endavant) fes mèrits per participar en qualsevol d’aquests pols en oposició, però li faltés alguna cosa perquè se’l reconegués del tot com un dels dos. Un exemple: semblaria que per a l’opinió pública (i per a l’acadèmia) la seva atenció constant a l’actualitat li impedís ser tingut en compte com un filòsof social «seriós», i viceversa.

Aquesta situació flotant afecta també les seves novel·les, especialment les de la sèrie de Carvalho, tan complicades de situar en el catàleg temàtic de la ficció narrativa, fins i tot en les taxonomies laxes que manegem avui dia. Semblaria de nou que la seva adscripció a les fórmules del gènere negre limita l’abast artístic i coarta la inventiva formal, de manera que la «crítica seriosa» (o si es prefereix: l’exigent) no les sol incloure entre les millors novel·les del seu temps.

Res a veure amb el prestigi d’un Marsé, un Maries o una Carmen Martín Gaite. Però de debò la sèrie de Carvalho pertany exclusivament al gènere negre? No són novel·les com Los pájaros de Bangkok o La rosa de Alejandría massa denses (en el sentit que ho és una sopa substanciosa comparada amb un brou clar) per confondre’s amb el gruix de les ficcions de gènere negre? De seguida tractarem de respondre a aquesta pregunta, però abans convido a fer una marrada potser excessivament personal.