Manuel Vázquez Montalbán (l’escriptor) sembla sovint suspès entre dos espais: entre el periodista i el novel·lista, entre l’actualitat i l’erudició, entre l’entreteniment i l’exigència, la militància i l’estudi, l’hedonisme i el rigor… Un artista dual. O un escriptor flotant, suspès entre dos espais ben diferenciats, i incompatibles per a la majoria. Sembla com si Manuel Vázquez Montalbán (MVM d’ara endavant) fes mèrits per participar en qualsevol d’aquests pols en oposició, però li faltés alguna cosa perquè se’l reconegués del tot com un dels dos. Un exemple: semblaria que per a l’opinió pública (i per a l’acadèmia) la seva atenció constant a l’actualitat li impedís ser tingut en compte com un filòsof social «seriós», i viceversa.

Aquesta situació flotant afecta també les seves novel·les, especialment les de la sèrie de Carvalho, tan complicades de situar en el catàleg temàtic de la ficció narrativa, fins i tot en les taxonomies laxes que manegem avui dia. Semblaria de nou que la seva adscripció a les fórmules del gènere negre limita l’abast artístic i coarta la inventiva formal, de manera que la «crítica seriosa» (o si es prefereix: l’exigent) no les sol incloure entre les millors novel·les del seu temps.

Res a veure amb el prestigi d’un Marsé, un Maries o una Carmen Martín Gaite. Però de debò la sèrie de Carvalho pertany exclusivament al gènere negre? No són novel·les com Los pájaros de Bangkok o La rosa de Alejandría massa denses (en el sentit que ho és una sopa substanciosa comparada amb un brou clar) per confondre’s amb el gruix de les ficcions de gènere negre? De seguida tractarem de respondre a aquesta pregunta, però abans convido a fer una marrada potser excessivament personal.

La valoració d’una novel·la té dos components, no sempre coincidents: la qualitat del text (o les seves característiques) i el que aquest llibre va significar per a nosaltres, la conjuntura en la qual el vam llegir. A vegades les circumstàncies pressionen de manera suau o irrellevant, en altres poden ser decisives per a l’opinió que ens formem del llibre: un text empitjora uns graus per un excés de calor, perquè el vam llegir en un viatge incòmode o just després d’una obra mestra.

PUBLICITAT

Deute de gratitud

Afegeixo un exemple que entendrà qualsevol lector de poesia: els primers versos que llegim solen ocupar un lloc molt destacat en el nostre gust, tot i que amb el pas del temps el judici vagi desplaçant els seus autors a posicions de menys valor. El deute de gratitud amb aquestes pàgines és imperible en la mesura que és allí on descobrim la poesia i ens emocionem per primera vegada amb tons i temes, metàfores i visions que potser venien de molt antic, però que nosaltres associem amb el nom d’aquest poeta (encara que estigués copiant d’altres, encara que fos dolentíssim!). El descobriment i la curiositat queden barrejats amb els poemes del llibre, i l’agraïment desborda el judici. Un exemple personal: sé perfectament que Miquel Martí i Pol no és un grandíssim poeta, però no puc llegir moltes de les seves primeres poesies sense emocionar-me.

Una cosa semblant em passa amb MVM, encara que el descobriment no es barregi tant amb els seus llibres com amb un cert repte de perseverança que ara mateix els explico. Vaig llegir sencer i seguit el cicle de novel·les de Carvalho poc després d’entrar a la universitat. Fins aleshores m’havia dedicat a l’esport, però el meu futur en aquest camp es començava a estrènyer al mateix temps que s’incrementava la meva curiositat per l’enigmàtic món dels lectors. Les «novel·les negres» d’MVM van ser la prova que em vaig imposar per taxar-me com a lector (entre altres coses perquè eren llibres que corrien per casa), per tractar de convèncer-me que podia omplir part dels meus dies amb l’estudi, la lectura i qui sap si en un futur (que llavors em semblava remot com una faula) amb l’escriptura. Parlo d’una època molt vacil·lant, ni tan sols estava segur de poder passar una hora i mitja assegut llegint de manera voluntària.

Novel·les molt llegibles

Explico tot això sabent que no té gaire importància, però com una mena d’atenuant: la meva lectura d’MVM no és tant crítica com instrumental. Va servir als meus propòsits, però no vaig prestar gaire atenció a la «qualitat» dels llibres, com aquell atleta que concentrat a acabar la marató valora més el ritme que segueixen les seves cames que el traçat dels carrers i les places que travessa.

Si reviso el record de les meves lectures (de manera precària i no gaire prometedora) el primer que he de destacar de la sèrie de Carvalho és una obvietat: es tracta de novel·les molt llegibles, en les quals s’avança bressolat pel plaer d’un ofici narratiu molt sòlid. He estat a punt d’afirmar que es tracta de novel·les «amenes», però la paraula té un ressò d’entreteniment lleuger que no casa amb aquests llibres.

Al cap i a la fi, hi ha alguna cosa que no encaixa amb l’adscripció automàtica de la sèrie de Carvalho a la novel·la negra. Per descomptat que les novel·les contenen un crim i una trama d’investigació que les vertebra, i també aquest fons de crítica social que associem amb el gènere (però que si som sincers tampoc no està tan estès, i l’«exigència» del qual potser es deriva de l’èxit de les novel·les d’MVM), però aquests elements, encara que seria injust reduir-los a un attrezzo (en la mesura que el seu autor se’ls pren molt seriosament) tampoc no esgoten la lectura ni la interpretació d’unes novel·les que semblen proposar un pla paral·lel (i divergent) al de la investigació criminal.

Recompte dels ressagats

Un propòsit que no és altre que oferir una rèplica (desganada i àcida) dels avanços socials de l’Espanya que sortia del franquisme. Una mena de mala consciència de la festa del desenvolupament i el pelotazo. De recompte dels ressagats per l’acceleració econòmica impulsada pels fons europeus. En aquest sentit, el projecte literari d’MVM encaixa més amb la novel·la costumista a l’estil de Galdós que amb les novel·les de gènere. Fins i tot la seva exposició del noir, on les elegàncies es deformen en una sèrie de pensions barates i carrerons amb olor de prostitució, pobresa, fritanga i alcohol barat estan més a prop de Valle-Inclán que de Poe, Doyle, Chandler o Nesbo.

PUBLICITAT

Les novel·les d’MVM (almenys les del cicle de Carvalho) no responen a les exigències ni al refinament amb el qual llegim Antagonía (Luis Goytisolo) o Si te dicen que caí (Juan Marsé), però tampoc s’acomoden amb naturalitat al gènere negre. Potser és útil aquesta clau de lectura: MVM utilitza els casos i les aventures del seu detectiu per donar compte literari del desenvolupament dels costums polítics, socials i íntims d’un temps i d’un país. Una literatura que admet ser llegida en un marc semblant d’ambicions (independentment dels resultats) que els cicles de Benito Pérez Galdós.

Però si haig de parlar del meu MVM favorit no em queda altra opció que referir-me a la seva poesia. Per a mi MVM és abans de res un poeta, un dels millors de la seva generació. Dit així pot ser una extravagància, però Castellet explica que una tarda, assetjat el nostre escriptor per les preguntes «polítiques» d’un parell de corcons espontanis, MVM els va deixar anar: «a mi què m’explica, jo soc poeta». L’anècdota podria ser a penes una boutade, però convida a fomentar la sospita que la poesia, encara que quedi gairebé oculta per l’al·luvió popular de la novel·lística, l’assaig i el periodisme, era un gènere que MVM es prenia del tot seriosament.

Jo convido a llegir aquest vessant de la seva obra sense prejudicis, perquè és una poesia plena d’assoliments i sorpreses. MVM combina de manera natural les tècniques d’avantguarda amb l’anàlisi social, la memòria personal amb la col·lectiva, l’experiència amb l’abast polític del llenguatge. En una carrera literària on MVM sembla sovint suspès entre diverses modalitats d’escriptor, la seva poesia tendeix a reunir esforços i objectius aparentment confrontats, o fins i tot incompatibles.

T.S. Eliot i el jazz

Si algun lector torça el gest o arrufa les celles o és dels que no es creuen la ferida si no la remouen amb el dit, li recomano que passi una tarda amb Una educación sentimental, el primer llibre que apareix a Memoria y deseo, la poesia reunida d’MVM. El poeta arma i desplega la memòria dels derrotats en una rapsòdia que barreja T.S. Eliot amb el jazz. Un examen del naufragi d’una generació (i els seus descendents) i d’una manera de veure Espanya menys brutal i salvatge que la precedent, i la que va imposar la regressió fran quista. MVM desplega la seva matèria en tres temps: la recreació de la memòria dels pares, la combinació de la memòria generacional i el recompte de la seva intimitat. Les dues primeres seccions estan plenes d’assoliments (i d’alguna caiguda, MVM és un poeta sovint distret), però és en la tercera on assoleix tons originalíssims dins d’un gènere, el poema amorós, capaç de renovar-se tantes vegades com sembla esgotat.

I com que parlar de poesia sense recitar-la, llegir-la o escoltar-la és una activitat gairebé impertinent aquí en copio dues mostres, que les gaudiu:

ARS AMANDI, VI

Difícil el amor sin trastienda
sin despensa ni llave en el ropero,
una tarde, un puerto, una estela,
un libro, un ritmo, una muerte
desacreditada como un truco de naipes
y al resucitar
duras aristas de fachadas,
latidos de reloj y corazón prohibido, volver
a ponernos la camisa a media asta,
agradecer la soledad que me has quitado
que te he quitado
una tarde, una estela
desacreditado el siempre, el mito
del acaso
de la sabiduría convencional
amado y amante, turba el amor
sólo el miedo
un seguro de entierro y naufragio, respeta
las páginas y no sabremos antes de tiempo
en qué muerto termina esta aventura
quién
se quedará de sal en la ciudad perdida.

ARS AMANDI, X

Se vive solamente una vez,
hay que aprender a querer y a vivir
cuando no es tarde aún para creer
propicio el día venidero
menos duro
el adoquín, menos oscura la noche,
incierta la tristeza
a veces bastan
dos páginas de un libro para creer
eterna la eternidad, eternos
tus besos
siempre entre el recuerdo y la esperanza
nunca morirás, nunca moriré despacio
como aquellos días de verano, lejano
parecía eternizarse el balandro
tu cuello
nunca cerrará el día con un no blanco
en el agua
nunca te ahogarás, nunca me dirán
que algún mar haya disuelto un áncora.