Langsam, Wozzeck, langsam! A poc a poc, Wozzeck, a poc a poc!, diu el capità al soldat que l’està afaitant. Són les primeres paraules de l’òpera Wozzeck que Alban Berg va acabar el 1922, fa cent anys. I a poc a poc és com aquesta òpera, indiscutiblement una de les millors del segle XX, s’està imposant en els teatres. Per exemple, en aquests dies coincideixen dues produccions de l’obra del compositor vienès a pocs quilòmetres de distància, al Liceu de Barcelona (fins al 4 de juny), i a Les Arts de València (fins al 5 de juny). En els darrers sis mesos també s’ha pogut veure a Montecarlo, Viena, París, Toulouse i Kassel.

Després del seu èxit inicial el 1925 a Berlín, on es va estrenar per voluntat del gran Erich Kleiber que la va dirigir, no és que aquesta òpera hagués desaparegut dels teatres, però sí que s’hi ha representat amb comptagotes. Al Liceu, per exemple, hi va arribar el 1964. Fins ara només se n’havien fet dinou representacions i encara deu d’aquestes, la temporada 2005-2006, gràcies a la programació del llavors director artístic del teatre, Joan Matabosch. Per a una obra cabdal del segle XX i que ara fa cent anys, és una misèria. La fama d’obra musicalment difícil, fama que no se sustenta, l’ha perjudicat enormement.

Woyzeck, el drama teatral que Georg Büchner (1813-1837) no va poder acabar i que es basava en un cas real, va arribar a l’escena vienesa el 1914. Berg en va ser espectador i va quedar tan colpit que va decidir fer-ne una òpera. De fet, el compositor ja s’havia interessat per una altra obra de Büchner, per Leonci i Lena, però havia abandonat el projecte. Aquell mateix any va començar a compondre Wozzeck (amb la grafia errònia amb què llavors es coneixia l’obra del dramaturg alemany), això no obstant, l’esclat de la Gran Guerra aquell 1914 i la lentitud del músic a compondre van endarrerir la partitura que no va acabar fins al 1922. Ell mateix va escriure el llibret de l’òpera que té tres actes i quinze escenes.