L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) s’encamina cap a una nova etapa amb el nomenament del francès Ludovic Morlot com a director titular a partir de la temporada vinent, ocupant el lloc que deixarà Kazushi Ono. En tots els canvis hi ha sempre esperança de millora i en aquest cas també, perquè l’orquestra necessita una bona empenta, però les alegries les hauran de propiciar uns bons resultats i això vol temps. Cal un bon programa de millora, una bona comunicació entre el podi i la massa orquestral i, també, pressupost.

El nomenament de Morlot va sorprendre perquè ni és molt conegut ni sonava entre els possibles candidats al podi de L’Auditori. Durant la passada primavera hi va haver una desfilada de directores al capdavant de l’OBC, la qual cosa podia fer pensar que es tractava d’un examen de cara al futur nomenament de nou director, en un moment en què moltes orquestres aposten per dones al capdavant de les seves formacions. Doncs ni Marta Gardolinska, ni Ruth Reinhardt, ni Anja Bihlmaier, ni Shi-Yeon Sung ni Laurence Equilbey van aprovar. Morlot, que l’havia dirigida en un concert el setembre del 2020, sí.

A hores d’ara, un currículum internacional com el que té el nou titular, que ha dirigit durant vuit anys l’Orquestra Simfònica de Seattle amb la qual ha obtingut cinc premis Gramy, que ha dirigit altres grans orquestres, o que va ser el director musical de La Monnaie de Brussel·les (amb un contracte escurçat a tres temporades a causa de diferències artístiques), tot i ser un currículum important, ens impressiona poc.

Eiji Oue va arribar a Barcelona el 2006 amb l’aurèola d’haver dirigit a Bayreuth, i això ja semblava suficient per a perdonar-li tot. El que no es deia és que al festival wagnerià hi va dirigir en una única edició, la del 2005, i que per a les següents edicions de la mateixa producció de Tristan und Isolde es va haver de recórrer al valor sempre segur de Peter Schneider, perquè la qualitat de la direcció del japonès era insuficient. A L’Auditori, a Oue el va salvar el Barça o, més ben dit, la samarreta de l’equip blaugrana.

Un altre que va venir amb un passaport internacional, tot i que molt més potent, va ser l’encara director, Kazushi Ono. Havia dirigit La Monnaie i l’Opéra de Lyon on havia demostrat a bastament la seva vàlua amb un repertori operístic extens, però amb especial èmfasi en l’òpera russa del segle XX (Prokófiev, Stravinsky i Xostakóvitx) i en l’obra de Benjamin Britten.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.