L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) s’encamina cap a una nova etapa amb el nomenament del francès Ludovic Morlot com a director titular a partir de la temporada vinent, ocupant el lloc que deixarà Kazushi Ono. En tots els canvis hi ha sempre esperança de millora i en aquest cas també, perquè l’orquestra necessita una bona empenta, però les alegries les hauran de propiciar uns bons resultats i això vol temps. Cal un bon programa de millora, una bona comunicació entre el podi i la massa orquestral i, també, pressupost.

El nomenament de Morlot va sorprendre perquè ni és molt conegut ni sonava entre els possibles candidats al podi de L’Auditori. Durant la passada primavera hi va haver una desfilada de directores al capdavant de l’OBC, la qual cosa podia fer pensar que es tractava d’un examen de cara al futur nomenament de nou director, en un moment en què moltes orquestres aposten per dones al capdavant de les seves formacions. Doncs ni Marta Gardolinska, ni Ruth Reinhardt, ni Anja Bihlmaier, ni Shi-Yeon Sung ni Laurence Equilbey van aprovar. Morlot, que l’havia dirigida en un concert el setembre del 2020, sí.

A hores d’ara, un currículum internacional com el que té el nou titular, que ha dirigit durant vuit anys l’Orquestra Simfònica de Seattle amb la qual ha obtingut cinc premis Gramy, que ha dirigit altres grans orquestres, o que va ser el director musical de La Monnaie de Brussel·les (amb un contracte escurçat a tres temporades a causa de diferències artístiques), tot i ser un currículum important, ens impressiona poc.

Eiji Oue va arribar a Barcelona el 2006 amb l’aurèola d’haver dirigit a Bayreuth, i això ja semblava suficient per a perdonar-li tot. El que no es deia és que al festival wagnerià hi va dirigir en una única edició, la del 2005, i que per a les següents edicions de la mateixa producció de Tristan und Isolde es va haver de recórrer al valor sempre segur de Peter Schneider, perquè la qualitat de la direcció del japonès era insuficient. A L’Auditori, a Oue el va salvar el Barça o, més ben dit, la samarreta de l’equip blaugrana.

Kazushi Ono ha estat un director físicament absent i poc implicat en la necessària millora de la formació orquestral.

Un altre que va venir amb un passaport internacional, tot i que molt més potent, va ser l’encara director, Kazushi Ono. Havia dirigit La Monnaie i l’Opéra de Lyon on havia demostrat a bastament la seva vàlua amb un repertori operístic extens, però amb especial èmfasi en l’òpera russa del segle XX (Prokófiev, Stravinsky i Xostakóvitx) i en l’obra de Benjamin Britten.

PUBLICITAT

Sortir del fossat

El nomenament d’Ono al capdavant de l’orquestra de Barcelona va coincidir més o menys amb el de Joan Pons com a director de la del Liceu. Jo creia que aquestes designacions estaven equivocades ateses les respectives biografies musicals. És a dir, que Pons hauria d’haver anat a l’OBC, i Ono, al Liceu. Vaig errar a mitges.

Pons, sense tenir una gran experiència en la direcció d’òpera, ha fet i està fent una magnífica tasca amb la formació del Liceu demostrant que és un molt bon constructor d’orquestres. És el director que la formació del teatre de la Rambla necessitava per sortir del fossat metafòric en què estava. Ono, en canvi, no ha aportat gran cosa a l’OBC havent estat un director físicament absent i poc implicat en el redreçament d’una formació que necessita un nou impuls. No és casualitat que una de les seves millors tasques des del podi de L’Auditori no fos la direcció d’una obra simfònica, sinó la d’una òpera, tot i que en versió de concert, Turandot de Puccini el 2019.

Morlot va venir a Barcelona el gener per dirigir un concert, ocasió que va permetre veure’l de prop i conèixer què pensa fer amb l’orquestra. Tanmateix, tampoc no impressiona saber que entre els seus objectius al capdavant de l’OBC hi ha el de fer-la créixer artísticament i el d’impulsar la seva projecció en el terreny internacional i en el digital. Aquests bons propòsits els hem sentit més d’una i de dues vegades en altres directors sense que s’hagin assolit ni de bon tros.

Els bons propòsits anunciats per Morlot els hem sentit més d’una i de dues vegades en altres directors sense que s’hagin assolit.

Segons que va explicar, un cop nomenat, va demanar els programes que l’orquestra ha fet durant els darrers quinze anys per a detectar absències i buscar l’equilibri entre el que és ben conegut i el que és nou, o sense ser-ho, de nou, no s’ha interpretat. En trobarà una bona colla de mancances, de tota mena, tot i que l’OBC ens ha descobert compositors contemporanis malgrat que moltes vegades feia la sensació que era per cobrir alguna mena d’expedient. Una de les absències més notables ha estat la de Robert Gerhard. Ni tan sols els dos aniversaris seguits, el 50è de la seva mort el 2020 i el 125è del seu naixement el 2021, van propiciar la programació de les seves obres més notables.

Morlot diu que li agrada tenir una dieta musical variada i que pensa cada programa com un viatge. Això no és bo ni dolent, depèn de les estacions del trajecte. I el que va oferir a L’Auditori el gener, més que un periple semblava un programa de ràdio-fórmula amb un fil conductor tan elàstic com és l’Amor. Hi havia obres de dos venerables ancians contemporanis, Elliott Carter i Betsy Jolas, una mica de Bach (el Concert de Brandenburg núm. 3), una mica de Robert Schumann amb una obra poc interpretada (Introducció i Allegro appassionato per a piano i orquestra, op. 134), i una mica de Mahler, concretament l’últim moviment de la seva Tercera Simfonia, cosa que a molts mahlerians, això de trossejar una simfonia tan extraordinària com aquella, els va disgustar.

Programa amb cap i peus

Per contra, un programa que sí que tenia cap i peus, tot i no ser fàcil, és el que la mateixa OBC va programar en la seva visita anual al Palau de la Música el 19 de febrer sota la direcció d’Anna Maria Helsing amb Jean Sibelius com a eix central i el mar com a eix secundari. Les Oceànides, és un poema simfònic del compositor finlandès que, per a molts, és una de les millors, si no la millor, representació musical del mar. També de tema marítim és Oltra Mar, obra per a orquestra i cor mixt de la finlandesa Kaija Saariaho.

L’altra obra programada de Sibelius era la seva Simfonia núm. 7, en Do major, op. 105, la darrera que va compondre i que va estrenar. En aquesta obra el compositor fa un salt mortal sobre l’estructura clàssica d’una simfonia eliminant tots els moviments i deixant-ne només un de continu. Si, d’una banda, el músic finlandès porta el gènere simfònic als seus límits, de l’altra, aquesta obra acabada i estrenada el 1924, quan Arnold Schönberg ja havia introduït el dodecatonisme, ve a dir que encara hi ha molta vida en el món tonal.

Aquesta simfonia va tenir un fort impacte en els compositors de l’anomenada música espectral com és el cas de la Saariaho i també del català Bernat Vivancos de qui el programa incloïa la seva obra Cinc pregàries per a soprano, orquestra de corda, arpa i percussió. Tot lligava.