Per celebrar el seu seixantè aniversari, Angela Merkel va convocar un miler d’amics i col·laboradors a una festa que tenia com a plat principal una conferència de l’historiador Jürgen Osterhammel. Més enllà de les valoracions sobre què entén cadascú com a entreteniment i diversió, l’encàrrec feia palès com havia impactat a la cancellera alemanya la lectura del monumental –més de 1.600 pàgines en la traducció de Crítica, de 2015– La transformación del mundo. Més enllà de la seva qualitat intrínseca i de la seva ambició temàtica, territorial i cronològica, el llibre, sobretot, destacava perquè evidenciava la centralitat del segle XIX en la configuració de la modernitat. Ras i curt, la majoria dels processos, ideologies i fenòmens que avui dominen l’actualitat sorgeixen dins dels marges del que Eric J. Hobsbawm va definir com el «segle llarg»: entre la Revolució Francesa i la Revolució Russa, aproximadament.
Conscients de la rellevància del període, la historiografia mundial segueix produint, any rere any, centenars de recerques interessants, pertinents i informades. Estranyament, només nosaltres trenquem la norma. Fins al punt que, no únicament no interessa, sinó que aquest menysteniment n’ha forçat un progressiu abandó per part dels especialistes i un dificultós relleu als departaments universitaris, atès que «contemporani» i «contemporània» semblen només incloure els darrers 90 anys d’història. Hom diria que Francisco Franco ha aconseguit sortir-se amb la seva quan, al seu programàtic i desconegut Apuntes personales sobre la república y la guerra civil, declarava: «El siglo XIX que nosotros hubiéramos querido borrar de nuestra historia es la negación del espíritu español», per responsable de «todas las degeneraciones de nuestro ser».
Per a més ironia, la postergació històrica desitjada pel dictador conviu amb una llarga i contundent hegemonia de títols consagrats al franquisme, en alguns casos amb ampliacions temporals que inclouen la Segona República o la Transició. Qualsevol ullada a catàlegs editorials o visita a llibreries podria justificar la creença que la nostra història va començar, com a molt aviat, el 1931 o el 1936. Abans, el buit o, com a molt, tan sols unes eres boiroses on episòdicament sobresurt alguna data (1492, 1714…), personatge (Jaume I, Isabel la Catòlica…) o esdeveniment (la llegenda negra, la guerra del francès…).
Com en tota generalització, trobem excepcions. Algunes, fins i tot, de ben exitoses de crítica i públic com les firmades per Isabel Burdiel, reconeguda el 2011 amb el Premi Nacional d’Història espanyol per la seva biografia d’Isabel II (Taurus, 2010) i que nou anys més tard publicava, a la mateixa editorial, el seu retrat d’Emilia Pardo Bazán. Curiosament, el mateix premi va ser concedit el 2019 a una autora, en aquest cas la professora de la UB Anna Caballé, per una altra biografia sobre, també, una dona del XIX: Concepción Arenal (Taurus, 2018). Amb aquesta mateixa voluntat de nedar a contracorrent i amb l’esperança de repetir l’èxit, diferents autors han centrat els seus treballs més recents entre el canvi de segle i l’oblidat primer terç del segle XX.
PUBLICITAT
La biografia com a clau
Assegurava el sociòleg Pierre Bourdieu que les biografies poden crear la falsa il·lusió de ser completes, encara que les vides sempre tenen un component esmunyedís. Amb tot, això no les invalida com a eina de coneixement del personatge i, a partir d’aquí, com a clau per desxifrar una època. En aquesta doble ambició convergeixen les novetats Francesc Cambó, de Borja de Riquer (Edicions 62), i Miguel Primo de Rivera, d’Alejandro Quiroga Fernández de Soto (Crítica). En el cas del catedràtic emèrit de la UAB, aquest treball és la culminació de trenta anys d’estudi i publicacions entorn d’un dels personatges fonamentals del primer catalanisme polític i de la Restauració espanyola.
Tornar a Cambó ens permet entendre la llarga genealogia de moltes de les discussions contemporànies sobre l’encaix territorial, sobre la modernització de l’Estat i sobre la mateixa democratització del país. Coberts per anteriors llibres l’etapa final (L’últim Cambó, Eumo, 1996) i altres aspectes concrets del personatge, De Riquer pot centrar-se a situar el seu polièdric protagonista –ja que no oblida el seu vessant com a mecenes, financer, intel·lectual o seductor– com a eix d’un projecte polític que cercava una tan difícil com necessària quadratura del cercle: substituir la resignada conllevancia per una superadora «concòrdia». Com es diu a les pàgines finals: «Allò no fou simplement la frustració d’una determinada proposta catalanista, també significà un clar fracàs polític espanyol […] I així estem des de fa un segle.»
Junt amb altres causes, aquell fracàs va ser un dels motius que va portar al poder el general Miguel Primo de Rivera. Després d’haver-li dedicat la tesi doctoral (publicada el 2008 pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales com Haciendo españoles) i d’acumular nova i diversa documentació, com ara la conservada a l’arxiu privat del desaparegut Javier Tusell, Quiroga aprofita el proper centenari del cop d’Estat per fer net de tòpics dictador i dictadura, i interpretar ambdós com alguna cosa més que uns simples precedents de Franco i el franquisme.
Format a la universitat britànica, l’autor normalitza el seu objecte d’estudi i el situa en les coordenades que tensaren els règims liberals a tot el món occidental: des de la dreta, els aixecaments reaccionaris, i, des de l’esquerra, els moviments insurreccionals.
D’aquesta manera, Primo de Rivera i el seu règim ni van ser fenòmens exòtics i particulars, ni foren episodis menors o sense entitat pròpia. D’una banda, Quiroga ens presenta un dictador que, sota tones de propaganda i falses assumpcions, es revela com una autèntica bèstia política que no dubta a fer servir la violència, la manipulació i totes les eines de l’Estat per escapar-se de la tutela de rei, burgesia i militars. De l’altra, el llibre situa el període com un moment fundacional de les polítiques nacionalitzadores, i, també, de part de les polítiques econòmiques i socials que després el franquisme vendria com a pròpies i originals. Així com la matriu de l’Estat espanyol –com ara el règim provincial o l’articulació burocràtica– cal cercar-la en el segle XIX, els anys 20 resulten decisius en molts dels processos que marcaran el segle següent.
Els bojos anys 20
Precisament, als anys 20 del segle passat està consagrat el recent llibre col·lectiu La aventura de la modernidad, coordinat pels professors de la Universitat de Castella-la Manxa Ramón V. Díaz del Campo i Juan Sisinio Pérez Garzón (La Catarata), on s’afirma que en el solc de la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial –temàtica on sobresurt el professor de la UdG Maxi Fuentes Codera, com ara amb el seu darrer España y Argentina en la Primera Guerra Mundial (Marcial Pons, 2021)–, el país «experimentó las tensiones generadas por un torbellino de “modernidades” que zarandeó todos los ámbitos de la vida ciudadana». Aquesta amplitud de l’impacte justifica que els diferents especialistes tractin un ventall de qüestions que van de la política a la ciència i la societat, la lingüística i la història literària, i de l’art i l’arquitectura, al cinema, la premsa i la comunicació.
D’entre tots els fils possibles, potser el protagonitzat per les dones sigui el més il·lustratiu de la transformació viscuda: «la modernidad significó para las mujeres la expansión de la conciencia de igualdad y, por tanto, el reto de conquistar el derecho a ser considerades iguales en la vida pública y privada». Es tractava de començar a esquerdar la doble invisibilitat que patien: la que és fruit de la seva absència de certs espais, i la que és conseqüència del desdeny allà on ja era present. Tot plegat encara fa més evident l’encert de les recerques abans citades centrades en dones clau i singulars del segle XIX, i de l’ús de la biografia com a eina de treball.
Tot i que amb protagonisme masculí, Javier Moreno Luzón també s’atreveix amb la biografia i anuncia per al gener El rey patriota. Alfonso XIII y la nación (Galaxia Gutenberg). El catedràtic de la Complutense ja havia coordinat un retrat col·lectiu del monarca per a Marcial Pons el 2003 i ara, després d’uns anys dedicats al nacionalisme banal contemporani, retorna als anys a cavall del segle XIX i XX. Sens dubte, aquest període necessita, emulant el nostre entorn historiogràfic, ser recuperat i reivindicat com a decisiu en els processos de modernització, liberalisme, i democratització, i pels moviments socials, nacionals i d’alliberament contemporanis. No és estrany que Franco el volgués esborrar.
