Mentre que un modest professor de filosofia pot presentar-se com a filòsof, una figura tan polièdrica i impressionant com Hannah Arendt (Hanover, 1906 – Nova York, 1975) podia puntualitzar a un ocasional entrevistador que ella era tan sols «pensadora». Tota una lliçó. I de les moltes que podem treure sempre que ens encarem amb l’obra de Hannah Arendt.
Ara tenim la possibilitat d’afegir a l’autora de La condició humana o Homes en temps d’obscuritat, sense oblidar el seu polèmic Eichmann a Jerusalem, aquests Poemes, en versió catalana de València, que no dubtem a qualificar de modèlica. Un volum que, de tota manera, ens ha fet recular cap a una altra aportació poètica de qui no tenia cap problema, ans el contrari, quan el presentaven com a filòsof. Ens referim a Martin Heidegger i al poemari Des de l’experiència del Pensament (Barcelona: Península/Edicions 62, 1986). Tot plegat una constatació de la proximitat que pot existir entre la filosofia o, si volem, el pensament i la poesia. ¿Per què, podem preguntar-nos, Antonio Machado va assistir a classes de Bergson a la Sorbona parisenca? La resposta ens sembla òbvia.
Centrant-nos, però, en aquests poemes arendtians, bo i recordant la seva emigració el 1941 als Estats Units i la seva nacionalització nord-americana el 1951, en aquest volum els trobem repartits en dos períodes fonamentals en la seva vida: 1923-1926 i 1942-1961. És a dir, un poemari de joventut, quan no va ser sols deixebla de Heidegger sinó també de Karl Jaspers, i un altre de maduresa, quan ja s’expressava en llengua anglesa i no tenia cap problema a arremangar-se i abandonar classes i textos per convertir-se en reportera per a The New Yorker, per tal d’informar del procés d’Eichmann a Jerusalem, i encunyaria en el subtítol «la banalitat del mal», referint-se, ni més ni menys, que al nazisme! Si recordem que era una jueva de família assimilada, nascuda a Hanover i resident des dels tres anys al Königsberg (Prússia Oriental) de Kant, que els soviètics van rebatejar el 1945 com a Kaliningrad, no és rar que el poemari dels anys vint del segle passat fos en la seva llengua alemanya i producte d’una àvida lectora de poesia com era ella.
Una figura tan impressionant podia puntualitzar a un ocasional entrevistador que ella era tan sols «pensadora». Tota una lliçó.
En canvi, la segona part d’aquest volum, també en llengua alemanya, ja és un motiu d’elucubració. Parlem d’uns anys després que ella es refugiés a Nova York, formant part d’aquell contingent d’europeus emigrats que explica que, cínicament, alguns científics i intel·lectuals americans exclamessin «Gràcies, Hitler», per l’allau de grans ments i plomes que havien aterrat al seu país.
PUBLICITAT
Molt aviat de la seva vida americana, Arendt ja s’expressava en llengua anglesa i, això no obstant, per a la poesia sempre es va refugiar en la seva primera llengua, l’alemanya. Un motiu de reflexió per part nostra. ¿Serà que la llengua en la qual ens hem criat és com el retorn de l’ànima a la pàtria antiga, que va escriure el poeta romàntic Novalis? Una pàtria antiga que, per al Carles Riba exiliat a França va ser tan important i per a la censura franquista de l’època es convertiria en la Generalitat republicana! Ergo, censura!
Per altra banda, la primera part del poemari coincideix amb la seva relació sentimental amb el seu mestre de la Universitat de Marburg, Martin Heidegger. Una relació adúltera, per part d’ell. Una relació que es va estroncar, encara que Arendt mai no va trencar amb ell, com amic, tot i la seva actuació pro nazi. No ho oblidem, en la seva joventut Arendt havia col·laborat amb el sionisme, com ho prova la seva Habilitation que va ser la biografia Rahel Varnhagen (1957) (Barcelona: Lumen, 2000).
Així, en aquest apartat hi trobem el poema «A…», un fragment del qual, diu:
Qui coneix la balança
de les penes d’aquesta vida?
Tal vegada en els últims dies
tot es destriarà»
un poema que inevitablement ens en recorda un altre de Heidegger:
Camí i mesura
sender i cantar
es troben en única via.
Si recordem els originals «Was weiss den eine Waage...» (Arendt) i «Weg und Waage» (Heidegger) que, ens mans dels traductors «Waage» ha passat a ser «balança» i «mesura», respectivament, no deixem de trobar-hi una relació. Per la nostra part, res a dir amb la diferència de mots que empren els traductors respectius.
Hannah Arendt va ser, a més a més, una pensadora que posseïa un gran talent per a l’amistat, com és palès fins i tot amb Heidegger després de la guerra i de l’esfondrament nazi. Així, el primer poema de la segona part d’aquest volum porta el significatiu títol «W.B». És a dir, Walter Benjamin, «Benji», per a ella, de la mort de qui va ser de les primeres a assabentar-se’n i, a la vegada, comunicar-la amb T. W. Adorno, ja als Estats Units. Amb Benjamin havien coincidit a París ja emigrats tots dos, juntament amb la gran fotògrafa Gisèle Freund, que ens n’ha deixat testimoni gràfic i la gran admiració benjaminiana de l’autora de On Photography (1977), Susan Sontag. El poema dedicat a Benjamin diu:
«Algun dia tornarà l’obscuritat,
la nit caurà de les estrelles,
amb els membres estesos,
jaurem a prop, jaurem lluny.
….
«Aquelles veus són d’aquells morts»
Lamentablement, sabem que gràcies a l’alcalde franquista del Portbou de 1942, Benjamin jau a la fossa comuna d’aquell bell cementiri mediterrani, que avui per avui té un dels millors monuments a Catalunya del segle passat, de la mà de l’artista israelià Dani Karavan. Arendt, ja a Amèrica, es convertiria en la gran defensora i propagadora de les obres benjaminianes i ens donaria, ja en llengua anglesa, un retrat seu insuperable al volum Homes en temps d’obscuritat (Men in Dark Times, 1968) Que sapiguem, no n’existeix versió catalana, que no pararem de reclamar, per cert.
Benjamin, que és al món del pensament el que Caravaggio és al de la pintura, és a dir, de gran fama encara que més que pòstuma, també va escriure poesia. Segurament perquè podríem capgirar el que Arendt va dir d’un altre amic, el poeta anglès també nacionalitzat nord-americà, W. H. Auden: «La reticència —i Auden n’era un mestre— pot ésser la déformation professionelle del poeta». ¿Ho és dels pensadors?, preguntaríem nosaltres.
Pensadora, reportera ocasional o poeta va ser sempre una trencadora, una intel·lectual íntegra, sense por.
I si pensem en l’amistat d’Arendt amb Auden és gairebé obligatori també pensar en un altre poeta en llengua anglesa també amic de Hannah Arendt. Ens referim a Robert Lowell. A la mort de la pensadora, a qui devem tant quan pensem en totalitarismes, pacifisme, democràcia i tants d’altres aspectes fonamentals en la nostra vida moral i política, Lowell li va retre tribut des de The New York Review of Books. En el tribut recordava les seves trobades, quan ell, per no parlar tan sols d’història i de política, li llegia els seus poemes. Arendt es meravellava davant dels ritmes i el sentit dels poemes lowellians, però no deixava de retreure-li obscuritats o pretensioses generalitzacions. I és que Hannah Arendt, pensadora, reportera ocasional i polèmica o poeta va ser sempre, en els seus mots, una trencadora de barreres, una intel·lectual íntegra, sense por. Molt bé mereix que ens endinsem, també, en el seu vessant poètic amb aquest volum d’avui.
 |
|---|
Hannah Arendt, Poemes |
