Veritable cor de la ciutat d’Osca, el parc Miguel Servet és també un lloc privilegiat de memòria. Des que se’n va iniciar la construcció el 1928, cada règim polític, cada alcalde amb ínfules o sense i cada moviment ciutadà han intentat deixar la seva petjada al recinte, generalment mitjançant algun conjunt escultòric, de manera que un passeig mínimament atent pels seus espais ens permet recórrer un segle d’història de la localitat.

Hi ha per testificar-ho, a l’entrada de l’eixample, la imponent Estatua a los reyes pirenaicos, obra de 1976, fruit d’un context en què interessaven tant les referències que permetessin la reconstrucció de la identitat regional com aquelles que, indirectament, tractessin de consolidar un sentiment monàrquic difús, tasques totes dues en què resultava més segur remetre’s al passat remot que al recent. De manera encara incòmoda, a aquest últim es refereix el Monumento a los defensores de Huesca, obra de joventut de l’artista Ángel Orensanz, que va rebre el 1962 aquest encàrrec de l’Ajuntament i del Consejo Provincial del Movimiento per commemorar l’aniversari del final del setge republicà sobre la ciutat durant la Guerra Civil.

Quan va morir el dictador, se’n van eliminar els baixos relleus i se’l va rebatejar com a Monumento a los oscenses muertos en guerra, amb la pretensió fallida que passés a representar la totalitat dels seus habitants, i no únicament els vencedors. Si més no —qüestió de justícia poètica—, la verticalitat excessiva de l’obra d’Orensanz ha fet que passés sempre totalment desapercebuda, mentre que tots els qui hem estat nens a Osca guardem el record d’haver lliscat per la base dels reis pirinencs.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.