Veritable cor de la ciutat d’Osca, el parc Miguel Servet és també un lloc privilegiat de memòria. Des que se’n va iniciar la construcció el 1928, cada règim polític, cada alcalde amb ínfules o sense i cada moviment ciutadà han intentat deixar la seva petjada al recinte, generalment mitjançant algun conjunt escultòric, de manera que un passeig mínimament atent pels seus espais ens permet recórrer un segle d’història de la localitat.

Hi ha per testificarho, a l’entrada de l’eixample, la imponent Estatua a los reyes pirenaicos, obra de 1976, fruit d’un context en què interessaven tant les referències que permetessin la reconstrucció de la identitat regional com aquelles que, indirectament, tractessin de consolidar un sentiment monàrquic difús, tasques totes dues en què resultava més segur remetre’s al passat remot que al recent. De manera encara incòmoda, a aquest últim es refereix el Monumento a los defensores de Huesca, obra de joventut de l’artista Ángel Orensanz, que va rebre el 1962 aquest encàrrec de l’Ajuntament i del Consejo Provincial del Movimiento per commemorar l’aniversari del final del setge republicà sobre la ciutat durant la Guerra Civil.

Quan va morir el dictador, se’n van eliminar els baixos relleus i se’l va rebatejar com a Monumento a los oscenses muertos en guerra, amb la pretensió fallida que passés a representar la totalitat dels seus habitants, i no únicament els vencedors. Si més no —qüestió de justícia poètica—, la verticalitat excessiva de l’obra d’Orensanz ha fet que passés sempre totalment desapercebuda, mentre que tots els qui hem estat nens a Osca guardem el record d’haver lliscat per la base dels reis pirinencs.

Compromès amb la revolta de Jaca dels capitans Galán i García Hernández, el fracàs de la qual va provocar el seu exili i l’afusellament dels dos militars.

En altres ocasions, resignificar un conjunt era senzillament impossible, com passava amb el monument, més antic, als soldats franquistes caiguts, situat a la zona de les pinedes, que va caure al seu torn, tot i que en aquesta ocasió víctima del picot democràtic. Això sí, de manera vergonyosa i a l’empara de la nit, en una paràbola del que va ser la Transició en moltes petites capitals de província. Com s’està posant novament de manifest a escala global, fer caure estàtues per aixecarne d’altres ha format sempre part de la història, i això no significa necessàriament voler esborrarla o modificarla, sinó que cada societat i cada generació seleccionen els valors i els referents que volen o rebutgen projectar, i en els quals desitgen o no sentirse reflectits.

 

La sensació de ser a casa

En aquest sentit, si hi ha un monument particularment estimat per la ciutadania democràtica, característic del parc Miguel Servet i, per extensió, de la mateixa Osca, és Las pajaritas, obra de Ramón Acín Aquilué de l’any 1929. Tots lliscàvem per la base dels reis pirinencs, però Las pajaritas eren alguna cosa més, una cosa difícil d’explicar, eren el teló de fons permanent de la passejada en família del diumenge, dels canvis d’estació, de les classes de dibuix de l’escola, dels primers intents de fer una bona fotografia, de les primeres sortides amb la colla d’amics que es convertien en les primeres cites… Las pajaritas van ser i són la sensació de ser a casa.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

A mesura que va anar passant el temps, el monument de Las pajaritas també es va recontextualitzar, amb l’afegit d’una petita font i una estela amb un retrat de bronze del seu autor. Per a la generació nascuda durant la Transició, les preguntes també es començaven a acumular, fins i tot sense l’empara de la nit: Ramón Acín, cognom clàssic de l’Alt Aragó, artista plàstic polifacètic i professor de dibuix de l’Escola Normal de Magisteri, nascut a Osca el 30 d’agost de 1888 i mort també a Osca i també a l’agost, el dia 6, però de 1936.

La publicació dels primers catàlegs sobre la seva obra el 1982 i el 1988, i la recuperació i l’exhibició per part del Museu de la ciutat de la majoria de la seva producció —si en tenen l’ocasió, la crua senzillesa de la seva escultura El agarrotado mereix ben bé un desplaçament— van començar a fer justícia a la seva memòria. També van respondre a les preguntes més urgents: mort no, assassinat pels colpistes, com ho seria Conxita Monrás, la seva muller, a penes dues setmanes després, el dia 23, en una represàlia d’aquests heroics defensors de la ciutat després d’un bombardeig republicà. Quedaven, no obstant això, moltes altres qüestions per resoldre, alguna de ben òbvia: per què els franquistes no havien destrossat el seu monument més emblemàtic?

No hi ha dubte que en tenien motius, perquè Conxita Monràs i Ramón Acín representaven els avenços socials pels quals es lluitava des de finals del segle XIX —des de l’ampliació de la instrucció pública i la millora de les condicions de vida de la classe obrera fins als drets de la dona—, és a dir, tot allò que els feixistes d’Osca, i bona part de la dreta tradicional radicalitzada, odiaven a mort. A més, Ramón Acín no havia amagat mai les seves idees, al contrari, «sabia alçar la veu» —com ell mateix escrivia sobre Francisco de Goya a propòsit del seu centenari— fos en el seu vessant artístic i professional o com a activista polític.

La Barcelona revolucionària va rememorar Ramón Acín en dedicar-li un carrer, l’actual Baix de Sant Pere, l’agost de 1937.

Acín sempre va entendre l’art com un reflex del seu compromís amb la societat, però un compromís mancat de dogmatismes estètics, la qual cosa es va traduir en una obra heterodoxa, plena d’imaginació i llibertat. De la mateixa manera, l’educació significava per a ell obertura d’horitzons —una beca de la Diputació li va permetre formar-se en diverses ciutats espanyoles, tot i que diverses circumstàncies li van impedir gaudir d’una pensió de la Junta per a Ampliació d’Estudis—, però sobretot justícia social, com sempre van recordar agraïts els seus alumnes. També és ben coneguda la seva militància des de 1915 a la Confederació Nacional del Treball (CNT), la gran plataforma de l’anarcosindicalisme i el pensament llibertari, de la qual Acín va ser ponent de premsa i propaganda en la reunió de 1919 al Teatro de la Comedia de Madrid.

 

Conchita Monrás i Ramón Acín a casa seva, a Osca el 1927, amb una gàbia amb un ocell de paper. Fotografia de Ricardo Compairé. Fundación Ramón i Katia Acín

Conchita Monrás i Ramón Acín a casa seva, a Osca el 1927, amb una gàbia amb un ocell de paper. Fotografia de Ricardo Compairé. Fundación Ramón i Katia Acín

 

Obra plena d’imaginació

Home igualment d’acció, en obtenir la grossa de la loteria el 1932, va utilitzar la major part dels diners que havia obtingut per ajudar un altre paisà heterodox a finançar una pel·lícula de denúncia, Las Hurdes. Tierra sin pan, el rodatge de la qual ha estat portat recentment al cinema d’animació a Buñuel en el laberinto de las tortugas, en què Ramón Acín es presenta al gran públic. Uns anys abans, el 1930, s’havia vinculat a la revolta de Jaca encapçalada pels capitans Fermín Galán i García Hernández, el fracàs de la qual va provocar la fugida de l’artista a l’exili parisenc i l’afusellament dels dos militars —les seves tombes, un clàssic de la peregrinació republicana, es troben al cementiri civil i religiós d’Osca, respectivament, no gaire lluny del preciós baix relleu que adorna la sepultura de Ramón i Conxita, per si volen aprofitar el viatge al Museu.

Quan va tornar a Espanya, just després de proclamar-se la Segona República, Acín va tornar a unir art i compromís amb l’elaboració per a la ciutat pirinenca d’un conjunt escultòric ambiciós a la memòria de Galán i García Hernández, sabedor que el nou règim també necessitava referents als quals retre homenatge. El monument, d’horitzontalitat democràtica, havia de servir d’entrada a l’actual passeig de la Constitució, però, després del cop d’estat de l’estiu de 1936, una de les primeres accions dels triomfants falangistes va ser destrossar a cops de martell els seus motlles d’escaiola, que ja estaven preparats per ser fosos en bronze.

Las pajaritas, com hem vist, es van deslliurar de córrer la mateixa sort. Probablement, els gestors franquistes de la ciutat, entre els quals hi havia Vicente Campo, alcalde de la ciutat amb Primo de Rivera i impulsor de la creació del parc —on té un bust, i no de la postguerra, sinó perpetrat el 1995—, van considerar que es tractava d’un mer monument per a nens, simple i inofensiu. Tanmateix, de nou, Las pajaritas són molt més del que aparenten. Són la bellesa del que és quotidià enfront de la grandiloqüència de les grans escultures historicistes, la proximitat que permet tocar-les, sentir-les i interactuar-hi enfront de les altures inaccessibles d’un pedestal infinit.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

‘Las pajaritas’ es va presentar per primera vegada al públic en l’exposició que va fer Acín el 1929 a les Galeries Dalmau.

Els materials senzills, unes «xapes de metalls barats animades per senzills plecs», com els descrivia el mateix Acín, són tot un manifest de com entendre la pràctica artística, més com a artesania que com a cerca de l’espectacle. I, efectivament, estan dedicades a la infància, perquè per a la pedagogia llibertària «els nens són l’única esperança d’un demà millor». A vegades, els gestos més aparentment banals, com l’aleteig d’un ocell de paper, poden ser els més revolucionaris.

 

Delacions i enveges

Conxita i Ramón no van tenir tanta fortuna. Una bella fotografia en la qual apareixen plegats, vetllant una gàbia que conté un ocell de paper, ens ajuda a veure fins a quin punt no es poden entendre l’un sense l’altra. Per això, quan els «bons veïns d’Osca» es van posar a colpejar Conxita perquè revelés on era Ramón, l’artista va sortir del seu amagatall per aturar el maltractament de la seva companya. No va servir de res. Si algú vol saber què va ser la dictadura de Franco, que consulti els expedients de responsabilitats polítiques que se’ls van obrir a tots dos, fins i tot després d’assassinar-los —el portal DARA-memòria democràtica els allotja en accés lliure—, i comprovi l’espiral de delacions, enveges i afany rapinyaire amb què van tractar d’esborrar-ne el record.

Per sort, no ho van aconseguir. Va ser la Barcelona revolucionària, aquella que va narrar enlluernat George Orwell just abans de marxar cap al front, precisament al setge d’Osca, on es conserva la seva trinxera —i ja s’estan quedant sense excuses per no venir—, la primera que va rememorar Ramón Acín, en dedicar-li un carrer, l’actual Baix de Sant Pere, l’agost de 1937. I és que, com tot bon aragonès, l’artista se sentia fortament vinculat a les «terres de l’Est»: no solament Conxita Monràs era barcelonina, sinó que la maqueta de Las pajaritas es va presentar per primera vegada al públic en l’exposició que va fer Acín el 1929 a les mítiques Galeries Dalmau. El 1991, en atenció a tots aquests antecedents, com també a la tradició llibertària del barri, una bella rèplica de Las pajaritas va volar de nou fins a Barcelona per anar a posar-se a la rambla del Clot.