El de l’obituari és un gènere endimoniat. Per la seva naturalesa (que no es pot amagar ni remeiar) es tracta d’un servei públic: exposar els mèrits civils de qui ja no tornarà mai a exercir-los. Però la seva escriptura se sol encarregar a persones que tenien tracte, coneixement o almenys proximitat intel·lectual amb el mort. I així, l’escriptor d’obituaris no sabrà mai si ha de ser personal (cosa que podria ser irrellevant per al lector) o reprimir aquest impuls (cosa que sovint sentirà com a artificiosa). Per fortuna la mort tanca l’obra, però no ens la sostreu. No n’hi haurà més, però queda el que hi va haver. Nosaltres podem tornar a aquests llibres i molts altres no trigaran a descobrir-los. Encara és aviat per pronunciar (amb els llavis o la ment) el nom de Javier Marías sense que es regirin records i vivències, però ha passat gairebé un any des de la seva mort i aquest text, encara que es ressenti de la gravetat, ja no és un obituari.
No recordo ben bé qui em va recomanar la lectura de Todas las almas, però sí que recordo començar a llegir el llibre sense trobar-li el sabor. Només en una segona ocasió, amb una grip oportuna al damunt (perquè el llibre aborda, entre altres coses, la dissolució de la identitat en el nostre món de parelles canviants i treballs precaris), el vaig acabar en un estat tan febril com entusiasta. Després va venir el doble enlluernament que van comportar Corazon tan blanco i Mañana en la batalla piensa en mí. És estranyíssim veure (i no estic segur d’haver-ho vist després) com un clàssic obre les ales davant dels teus ulls, en directe.
La seqüència de lectures va operar en mi un canvi interior. Un de decisiu. Un canvi de rumb. Fins a aquell moment havia estat un lector intermitent i el meu interès per l’escriptura competia amb altres aficions absorbents com el bàsquet i els còmics. La cerca i la lectura dels llibres de Marías (dels seus primers pastitxos, dels seus relats farcits de fantasmes bondadosos, de l’introbable El monarca del tiempo que vaig acabar trobant al mercat de Sant Antoni un diumenge en què em vaig sentir com si hagués guanyat la loteria) van progressar en paral·lel al meu convenciment que a què volia dedicar-me de debò (encara que en el meu entorn res no m’hi animés) era a participar en la fabulosa tradició de la novel·la.
Textos contagiosos
Marías va ser per a mi (i em consta que també per a molts joves sense una biblioteca seriosa a casa) una mena de mestre de lectura. Va significar la introducció de clàssics com Juan Benet, Marcel Proust, Henry James, Sterne… Però també de novel·listes i poetes més contemporanis: Thomas Bernhard, Vladimir Nabokov, Wallace Stevens, John Ashbery, Coetzee, Alice Munro… Ara mateix em sembla una mica marcià recordar que hi va haver un temps en què no els havia llegit, de tan propers com els sento, i recorro als seus poemes i novel·les tan sovint. Encara que Marías va abandonar aviat la crítica literària i amb el temps va deixar d’escriure sobre literatura (potser en bona part perquè va començar a editar-la) els seus textos primerencs eren contagiosos, i invitacions generoses, entre la fascinació i el repte, a endinsar-nos en regions literàries complexes sense peatges erudits, amb la familiaritat amb què hom recorre el jardí d’un amic.
