El de l’obituari és un gènere endimoniat. Per la seva naturalesa (que no es pot amagar ni remeiar) es tracta d’un servei públic: exposar els mèrits civils de qui ja no tornarà mai a exercir-los. Però la seva escriptura se sol encarregar a persones que tenien tracte, coneixement o almenys proximitat intel·lectual amb el mort. I així, l’escriptor d’obituaris no sabrà mai si ha de ser personal (cosa que podria ser irrellevant per al lector) o reprimir aquest impuls (cosa que sovint sentirà com a artificiosa). Per fortuna la mort tanca l’obra, però no ens la sostreu. No n’hi haurà més, però queda el que hi va haver. Nosaltres podem tornar a aquests llibres i molts altres no trigaran a descobrir-los. Encara és aviat per pronunciar (amb els llavis o la ment) el nom de Javier Marías sense que es regirin records i vivències, però ha passat gairebé un any des de la seva mort i aquest text, encara que es ressenti de la gravetat, ja no és un obituari.

No recordo ben bé qui em va recomanar la lectura de Todas las almas, però sí que recordo començar a llegir el llibre sense trobar-li el sabor. Només en una segona ocasió, amb una grip oportuna al damunt (perquè el llibre aborda, entre altres coses, la dissolució de la identitat en el nostre món de parelles canviants i treballs precaris), el vaig acabar en un estat tan febril com entusiasta. Després va venir el doble enlluernament que van comportar Corazon tan blanco i Mañana en la batalla piensa en mí. És estranyíssim veure (i no estic segur d’haver-ho vist després) com un clàssic obre les ales davant dels teus ulls, en directe.

La seqüència de lectures va operar en mi un canvi interior. Un de decisiu. Un canvi de rumb. Fins a aquell moment havia estat un lector intermitent i el meu interès per l’escriptura competia amb altres aficions absorbents com el bàsquet i els còmics. La cerca i la lectura dels llibres de Marías (dels seus primers pastitxos, dels seus relats farcits de fantasmes bondadosos, de l’introbable El monarca del tiempo que vaig acabar trobant al mercat de Sant Antoni un diumenge en què em vaig sentir com si hagués guanyat la loteria) van progressar en paral·lel al meu convenciment que a què volia dedicar-me de debò (encara que en el meu entorn res no m’hi animés) era a participar en la fabulosa tradició de la novel·la.

Textos contagiosos

Marías va ser per a mi (i em consta que també per a molts joves sense una biblioteca seriosa a casa) una mena de mestre de lectura. Va significar la introducció de clàssics com Juan Benet, Marcel Proust, Henry James, Sterne… Però també de novel·listes i poetes més contemporanis: Thomas Bernhard, Vladimir Nabokov, Wallace Stevens, John Ashbery, Coetzee, Alice Munro… Ara mateix em sembla una mica marcià recordar que hi va haver un temps en què no els havia llegit, de tan propers com els sento, i recorro als seus poemes i novel·les tan sovint. Encara que Marías va abandonar aviat la crítica literària i amb el temps va deixar d’escriure sobre literatura (potser en bona part perquè va començar a editar–la) els seus textos primerencs eren contagiosos, i invitacions generoses, entre la fascinació i el repte, a endinsar-nos en regions literàries complexes sense peatges erudits, amb la familiaritat amb què hom recorre el jardí d’un amic.

PUBLICITAT

Reconec en Marías una tercera via d’influència que es deriva dels seus excel· lents tres primers llibres d’articles (Pasiones pasadas, Vida del fantasma i Literatura y fantasma), inquiets i canviants, acumulant edicions que inclouen nous textos o els recombinen; però també dels primers llibres que aplegaven la seva obstinació per escriure una columna setmanal (Mano de sombra, Seré amado cuando falte, A veces un caballero), una laboriositat i un anhel d’intervenció pública que el va acompanyar fins al final de la seva vida.

En aquests articles, on Marías s’esforçava per «augmentar la temperatura intel·lectual del país», s’oferien també orientacions per moure’s pel món cultural, recomanacions per a no deixar-se acoquinar ni desanimar, invitacions a enfrontar-se a la ximpleria dels poderosos transitoris i a tenir cura del que a un mateix li sembla important. Amb el temps he recorregut a altres consells i a altres mestres, però en aquell moment (i era un moment decisiu) els articles em van oferir un model dispers de conducta.

Però convé ja endinsar-se en els mèrits, diguem-ho així, més objectius del Marías novel·lista; en els assoliments, les novetats i les audàcies, que es concentren en el període que va de Todas las almas fins a Negra espalda del tiempo; tot i que podem prolongar-lo a aquest monument a l’alegria de narrar que són els primers toms de Tu rostro mañana, i que reverbera en intensitats diferents en tot el que va escriure després.

Encanteri melòdic

Potser el més vistós de Marías és la seva frase: llarga, rica en clàusules i aclariments que, per la respiració assossegada i la claredat arquitectònica, està més a prop de James o de Proust que dels borbolls abruptes i inspirats de Faulkner. Marías es distingia de tots ells per l’ús obsessiu i mesurat de partícules disjuntives i adversatives, i de clàusules especificatives. Aquesta textura sintàctica li permet obrir a partir de cada esdeveniment diverses possibilitats, com si a cada paraula escrita li creixés una ombra alternativa. La «realitat» del relat s’atenua i queda a la mercè de les diverses versions que competeixen entre si, no solament en virtut de la veracitat, sinó també per l’atractiu de l’encanteri melòdic i l’interès narratiu.

Marías va ser per a mi (i em consta que també per a molts joves sense una biblioteca seriosa a casa) una mena de mestre de lectura.

Els seus narradors no són idiotes ni malvats ni mentiders, sinó veus insegures que ens embullen en una teranyina d’hipòtesis que dificulten l’accés directe a allò que està passant. No en va la fragilitat de la narració i la responsabilitat del que explica, l’escolta i el secret, són els temes coneguts de Marías, i es deriven de la seva sintaxi inesperada.

PUBLICITAT

Novel·lista imprescindible

Un altre assoliment de Marías és el seu maneig peculiar del temps, que va aprendre mentre traduïa Sterne. Els seus protagonistes es distancien dels fets amb una narració hipermorosa, la qual cosa els permet raonar-los a vegades abans d’entendre què està passant. I en aquestes esquerdes s’obren períodes contemplatius dilatats on hi pot haver comentaris de pel·lícules, records d’infància, anticipacions, digressions filològiques, pulles o humorades. Potser el millor de la particular temperatura emocional de les novel·les de Marías prové d’aquestes llargues tirades de pensament novel·lesc, on no busca convèncer ni concloure, sinó perseguir els aspectes diversos d’un tema, sense esgotar-lo, explorant-ne les ambigüitats, les contradiccions, els aspectes admirables o ridículs.

«Per tot això i molt més» que es diria en una altra classe de text, Marías és un novel·lista dels que se solen anomenar imprescindibles (encara que res no ho sigui, és clar).

I aquí podria acabar l’article si això fos un obituari, però s’ha decantat cap a un text més personal i la història continua abans d’acabar. I és així com segueix: després de Los enamoramientos i Así empieza lo malo em vaig desentendre (o em vaig allunyar, encara no ho tinc clar) de les novel·les de Marías. Tot i que m’alegrava reservar-me per a més endavant aquestes novel·les titulades a l’estil de Dickens pels noms enigmàtics dels seus protagonistes: Berta Isla i Thomas Nevinson.

La fragilitat de la narració i la responsabilitat del que explica, l’escolta i el secret, són els temes coneguts de Marías, i es deriven de la seva sintaxi inesperada.

El meu problema amb aquestes novel·les (i amb la tercera part de Tu rostro mañana) és que la veu que havia anat evolucionant en els articles de Marías des de la tensió moral fins a la d’una mena de rondinaire deliberadament còmic i anacrònic (un cavaller sense cort, preocupat per l’etiqueta i els dracs imaginaris de la correcció política, intervenint en una societat cada vegada més castigada per les crisis salvatges del neoliberalisme, renyant en comptes de pensar solucions i aportar una mica de consol) es va anar infiltrant i envaint les narracions de ficció. Vull insistir que es tracta d’un retret artístic. L’assumpte no són tant les opinions d’aquesta veu narrativa com la seva manera d’intervenir en el text: més preocupat pel que el lector pensa d’ell (de si és un pijo, de si està antiquat, de la qualitat de la seva moral) que per narrar-lo. Crispat, posant benes abans que s’obri cap ferida i desesperadament semblant a Marías.

Al caire de la versemblança

El punt d’inflexió potser és l’escena de la discoteca a Veneno y sombra y adiós sense a penes punts de connexió amb la manera com es relacionen de nit els éssers humans contemporanis i entremesclada d’una moralitat simplista que sembla trasplantada directament dels seus articles, sense filtres ni elaboració artística. Però són les dues novel·les següents on la veu de l’articulista comença a vampiritzar els seus narradors de ficció. Elements molt delicats es comencen a desestabilitzar (el millor Marías escriu al caire de la versemblança com en la prodigiosa escena on el narrador no sap si la prostituta és la seva ex o no), i l’estil es torna buit i en alguns moments paròdic. Com si Marías s’imités a ell mateix o l’articulista s’hagués posat a escriure les seves novel·les.

És possible que el lector que hagi arribat a Marías per Los enamoramientos no s’adoni de la pèrdua. Hi ha una curiosa dinàmica de ressò per la qual el talent ja disminuït d’un escriptor arriba com un assoliment al lector que no en coneix el punt àlgid. Així es gaudeix d’obres menors com La carretera o La mancha humana sense reconèixer la pèrdua que suposen en relació amb Meridiano de sangre o Pastoral americana (obres de Cormac McCarthy i Philip Roth). Però per a bé o per a mal, per dir-ho en paraules del mateix Marías, la literatura no és un circ, no hi ha cap necessitat de fer «l’encara més difícil» i els escriptors, al cap i a la fi, valen pel millor que han escrit. Recomano a qui no ho hagi fet que acudeixi a Corazón tan blanco i Mañana en la batalla piensa en mí. Qui ho hagi fet ja està al corrent de les perspectives prodigioses que s’obren, i també sap, des de fa pocs mesos, que ja no n’hi haurà més.

Descansa en pau, i gràcies per la funció.