Ada Colau s’ha definit, reiteradament, com una activista des de la seva joventut. Tanmateix, complirà aviat vuit anys com a alcaldessa de Barcelona, convertint-se així en la tercera alcaldessa més longeva del període democràtic, només superada per Joan Clos i Pasqual Maragall. Si aconseguís renovar l’alcaldia després de les eleccions del proper 28 de maig, superaria àmpliament l’alcalde Clos. No està malament per algú que es proposava exercir temporalment l’acció política i que, reiteradament, s’ha mostrat incòmoda amb les obligacions institucionals. «Cal limitar els mandats per evitar l’excessiva professionalització de la política», afirmava en el seu primer discurs com a alcaldessa.

Ada Colau ha volgut exercir el seu mandat com un trencament amb el passat. Aquell 15 de juny de 2015 anunciava des del Saló de Cent que no hi hauria «mai més un Ajuntament que governi d’esquena a la seva ciutadania, com hauria d’haver estat sempre», assumint que l’Ajuntament no s’havia governat escoltant els ciutadans i les seves entitats.

Colau es proposava «obrir les portes d’aquest Ajuntament a la seva gent», rememorant –segurament sense saber-ho– el lema dels socialistes de l’any 1979 «Entra amb nosaltres a l’Ajuntament». Aquell matí de juny de 2015, amb la plaça de Sant Jaume plena a vessar de persones que celebraven una victòria insòlita, hi havia un eco d’abril de 1979. Semblava que es produïa un nou començament que havia de trencar amb tot el que havia representat la política institucional fins aleshores. Recordem que Ada Colau es va resistir a presentar-se en coalició amb Iniciativa-Verds perquè els considerava còmplices de la política seguida. Al cap i a la fi, ICV –i el seu predecessor, el PSUC– havia format part del govern municipal durant trenta-dos anys, els mateixos que el PSC.

Des d’alguns sectors es va pretendre que la nova alcaldessa s’identifiqués amb Pasqual Maragall, especialment en els dos primers anys d’aquell primer mandat. Però Colau havia arribat per trencar, no per identificar-se amb el principal alcalde socialista de la ciutat, ni tan sols per a exercir un «dret d’inventari» a la manera en què Lionel Jospin ho va fer amb relació a la llarga presidència de François Mitterrand. Ada Colau no s’identificava amb aquella Barcelona olímpica dels anys 90.

Maragall va exercir un cert «dret d’inventari» de la Barcelona de Porcioles i, fins i tot, de la Barcelona de Cambó. Però Colau no ho ha fet amb la Barcelona de Maragall, tot i que ideològicament estigui molt més a prop de Maragall que no pas ell ho estava de Porcioles. Potser ho explica la distància temporal: quan Ada Colau va ser elegida alcaldessa, Maragall ja feia divuit anys que havia deixat de ser alcalde. Quan Maragall va ser elegit, el 1982, feia només nou anys que Porcioles havia abandonat l’alcaldia. Temporalment, Colau està molt més allunyada de Maragall que aquest de Porcioles. Sovint l’obsessió pel franquisme, i el trencament que va suposar la Transició, ens fa perdre la noció del temps.

El que més sorprèn del discurs de l’any 2015, llegit vuit anys després, és la falta d’una elaboració programàtica. La nova alcaldessa va parlar molt d’ella –dels seus orígens, de les seves experiències, del seu camí– i dels seus referents. De com se sentia i de com l’havia fet sentir la gent, també la gent anònima, que l’havia acompanyat en aquesta aventura: «Jo sola no soc ningú, absolutament ningú, i això no és falsa modèstia. Soc una veïna, i soc una part petitíssima, una mil·lèsima d’aquesta ciutat».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Feia més referència al com, «una nova forma de governar, amb la ciutadania i no només en el seu nom», que al què. Defensava una nova radicalitat democràtica, «participació real» per tal que «la ciutadania pugui decidir quotidianament aquelles qüestions que l’afecten». Però aquesta radicalitat prenia una forma de mandat imperatiu: «Estem aquí per manar obeint la ciutadania, com hauria d’haver estat sempre», trencant amb el mandat representatiu que caracteritza les democràcies contemporànies.

La nova alcaldessa afirmava voler «un Ajuntament amb parets de vidre, transparent de veritat», i es presentava disposada a «posar la lupa a cada contracte si cal; i aixecar les catifes quan calgui». En aquestes referències, així com en el «missatge especial» que envia als treballadors municipals, hi ha un inconfusible eco de les paraules de Narcís Serra l’any 1979, com si s’adrecés a una Administració que cal controlar i necessités calmar els ànims dels seus funcionaris. Però el que més sorprèn són les poques referències a les polítiques que es proposava endegar. Fa referència a quatre eixos principals, però queden desdibuixats en la seva intervenció: ocupació i lluita contra la precarietat; nova agenda urbana; drets socials, i més i millor democràcia.

Citava exemples d’altres ciutats quan feia referència al seu programa per afirmar que les ciutats «tenen un disseny absolutament insostenible en termes ecològics» que «cal repensar profundament». Per a la nova alcaldessa reduir la contaminació atmosfèrica era «un imperatiu que no pot esperar més»: «Volem més verd i menys gris, més pedals i menys motors, més terra i menys asfalt, menys soroll.» Quasi cap referència a la política d’habitatge, més enllà «d’acabar amb la xacra i la vergonya dels desnonaments». Es proposa garantir el dret a l’habitatge, però no diu com. Hi dedica tres frases a la part final del discurs.

De fet, dedica més atenció a la Barcelona metropolitana que no pas a l’habitatge: «Tinc el propòsit de ser també la presidenta de l’Àrea Metropolitana, i de formar-hi un govern ampli de consens, perquè moltes de les polítiques clau de la ciutat són en aquest àmbit; des de les polítiques ambientals, les econòmiques, turisme, transport i mobilitat, el combat contra la contaminació… es poden dur a terme només des de l’òptica metropolitana.»

L’equilibri de poders a l’AMB s’ha mantingut com estava, amb un PSC que governa una coalició de quatre partits tot i que, pràcticament, ho podria fer en solitari, reduint l’oposició a la mínima expressió.

L’any 2019 Ada Colau seria reelegida en unes circumstàncies molt diferents. Obtindria igualment 21 vots en el ple d’investidura, però aquest cop no serien els d’ERC, el PSC i 1 de la CUP, sinó només els del PSC i els de 3 regidors de la llista encapçalada per Manuel Valls: Eva Parera, Celestino Corbacho i l’ex-primer ministre francès. «Uns vots que no hem anat a buscar i que, en cap moment, no hem amagat que ens incomodaven» en paraules de la mateixa alcaldessa, fins al punt de reconèixer que el dia de la seva reelecció no era «un dia exactament feliç».

La seva elecció havia estat fruit de la voluntat dels socialistes i dels independents de la candidatura Barcelona pel Canvi per evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista que posés la ciutat al servei del procés en un moment especialment delicat, quan tot just havia finalitzat el judici al Tribunal Suprem i el país estava a l’espera de la sentència. En aquest context Ada Colau es reafirmava «no seré, en cap cas, ni alcaldessa independentista ni alcaldessa no independentista. M’esforçaré per ser alcaldessa de tots els barcelonins i totes les barcelonines». Un posicionament molt diferent de la plena voluntat d’exercir el dret a decidir expressat en el discurs de 2015.

Ada Colau s’havia presentat a la reelecció i havia obtingut 20.000 vots i 1 regidor menys que quatre anys abans, amb una participació electoral que s’havia incrementat en 6 punts (del 60 al 66 %). Però l’origen dels seus votants era molt diferent que l’any 2015. Barcelona en Comú havia perdut el seu atractiu per als votants de Nou Barris, de la Marina i de l’eix del Besòs. Els vint barris més populars, que havien conduït Colau a la victòria quatre anys abans, ara havien tornat al PSC.

La seva base electoral havia canviat i aquest fet tindria un impacte molt clar en les polítiques urbanes seguides en el segon mandat, caracteritzades per la transformació de Glòries i les pacificacions de carrers i d’entorns escolars, especialment intenses als districtes de l’Eixample i de Sant Martí. De fet, la inversió a l’Eixample durant aquest mandat –eixos verds i compra d’edificis amb llogaters, entre altres– ha estat molt elevada. La seva gran aposta, la Superilla Barcelona – amb l’afegit del programa Protegim Escoles– sembla més pensada per a la classe mitjana de l’Eixample i les antigues viles, amb una forta consciència ambiental i un arrelat sentiment de pertinença als barris respectius, que per a les classes populars que la van fer alcaldessa el 2015.

El juny de 2019 Ada Colau assumia el repte de continuar la tasca iniciada el 2015 des de l’aprenentatge que havia suposat la política institucional. En la seva intervenció, però, ressonava encara l’orgull per la gesta realitzada quatre anys abans i es mostrava «molt orgullosa d’haver fet coses que ens deien que eren impossibles; […] a fer que Barcelona sigui la ciutat de tot l’Estat amb més inversió social; […] a plantar cara a l’especulació; […] aconseguint la regulació del 30 %» sobre les promocions d’habitatge privat. I es reivindicava per evitar que el seu govern no fos més que un parèntesi: «una experiència de canvi que no volem que quedi com un accident, que segurament és el que molts voldrien».

En aquesta reivindicació hi destacava la seva condició de dona i primera alcaldessa de la ciutat: «Ocupo l’alcaldia de Barcelona amb tot l’orgull, amb tota la fermesa, sense demanar permís a ningú; perquè les dones també hem vingut a manar i a ocupar tots els espais de poder sense haver-nos de justificar.» En la seva enumeració de polítiques, però, la concreció era encara menor que el 2015, més enllà de «la lluita contra l’especulació» i la «lluita contra el canvi climàtic, amb una gran transformació de Barcelona que ja ha començat». Un discurs que seguia més proper a les batalles simbòliques, tot i que sense arribar a les batalles culturals, que no pas a la transformació concreta de la ciutat.

Unes paraules que obrien un període de continuïtat en l’acció de govern municipal, amb la voluntat de consolidar les polítiques iniciades en el mandat anterior. Un discurs del qual havien desaparegut les referències metropolitanes de l’anterior.

L’acord de govern metropolità es va formalitzar pràcticament d’esquena a la capital, abans que se signés l’acord de govern a l’Ajuntament de Barcelona, i va venir acompanyat de la dissolució exprés del Consell Comarcal del Barcelonès –per part del Govern de la Generalitat i a instàncies de l’Ajuntament de l’Hospitalet– sense tenir en compte l’opinió ni l’aportació de la capital, i amb greu perjudici per als tres ajuntaments del Barcelonès nord.

Aquesta segueix sent la gran assignatura pendent per al proper mandat municipal. Quaranta anys després de la Barcelona «olímpica i metropolitana» de Pasqual Maragall, la ciutat metropolitana segueix sense tenir les eines que necessita per a desenvolupar-se millor i fer-ho amb més equitat. La transformació de l’AMB en una eina més eficaç i més democràtica per dirigir la Barcelona metropolitana és l’elefant a l’habitació de la campanya municipal. L’Ajuntament de la capital ha de tornar a mirar enfora i passar pàgina d’una etapa en què la ciutat central s’ha anat tancant progressivament en si mateixa, entotsolada.

Voldrà entomar el repte el nou alcalde? El reprendrà l’alcaldessa si aconsegueix ser reelegida? Aquesta és una de les grans preguntes que caldrà respondre després del 28 de maig.