Dins el reduït grup d’artistes bascos que s’han donat a conèixer al segle XX, indiscutiblement hi consta Agustín Ibarrola (Bilbao, 1930-Usansolo, Biscaia, 2023). No solament va ser pintor, sinó també escultor i gravador, dins la tradició acadèmica en la qual va ser format. Va aportar tècniques d’avantguarda, propostes land art i sempre un art de compromís polític en el marc de l’Espanya feixista. De molt jove s’inicià a l’Escola d’Arts i Oficis de Bilbao. El 1948 per l’interès de la seva obra rep una beca de l’Ajuntament de Bilbao i de la Diputació de Biscaia per continuar la seva formació a Madrid. Amb vint anys és convidat a participar en els treballs de la basílica d’Arantzazu (Guipúscoa). Aquesta església, molt innovadora, marcarà un esdeveniment en la seva vida perquè podrà treballar amb Jorge Oteiza, Eduardo Chillida o Lucio Muñoz. La gran avançada de l’art basc.

El seu treball des d’aquest moment comporta una actitud d’experimentació permanent en els elements figuratius i constructius, però, sobretot, en la base ideològica del seu treball.

El 1956 es trasllada a París on contacta amb els nous moviments d’avantguarda i serà membre de l’Equipo 57 del qual formarà part fins al 1962, quan en tornar a Espanya Ibarrola és detingut per ser membre del Partit Comunista.

En el treball d’Ibarrola s’entrecreuen els aspectes de constatació social explícita amb les tècniques d’abstracció formal. Val a dir que realitza una fusió del constructivisme en el fons i en la forma. Gran part dels seus gravats, a part de tenir una iconografia molt euskaldun, van servir per donar suport als treballadors en vaga i estudiants detinguts. Aquest compromís polític el va portar a la presó en diferents ocasions durant la dictadura, condemnat a nou anys de presó en el penal de Burgos. El 1963 l’associació Appeal for Amnesty organitza exposicions a Londres, París, Bèlgica, Alemanya i Itàlia amb les obres que Ibarrola havia pintat clandestinament a la presó per denunciar la seva situació. El 1965 recupera la llibertat i funda amb altres creadors bascos el moviment de l’Escola Basca articulada en quatre grups: Gaur a Guipúscoa, Emen a Biscaia, Orain a Àlaba i Danok a Navarra. Dos anys després és novament detingut i resta a la presó fins al 1969.

La seva obra gràfica està profundament influenciada per la grandiloqüència dels muralistes mexicans i n’empra els seus procediments narratius.

La seva obra gràfica està profundament influenciada per la grandiloqüència dels muralistes mexicans i n’empra els seus procediments narratius. Té ambició monumental, però ell humorísticament la denomina «mi muralismo de bolsillo». El gravat, especialment amb base de fusta, és més fàcil de fer amb recursos limitats però proporciona imatges contundents que el vinculen a una llarga tradició dins del context d’art polític. Elements recurrents en la seva obra són les siluetes de fàbriques, de treballadors, eines, ports, repressió, caseríos; tots aquests gravats els ha agrupat amb el títol «Paisajes de Euskadi». Una obra que té fonaments teòrics, formals i vitals.

 

Arista insubornable

A partir dels anys 70 va voler participar en la vida artística normal i va ser convidat als memorables Encuentros de Arte de Pamplona (1972). De mica en mica, el seu reconeixement es va estenent i, paradoxalment, el 1976 és convidat a la Biennal de Venècia, també rebrà la Medalla d’Or al mèrit en les Belles Arts amb tots els integrants de l’Equipo 57.

Finalment, es va retirar al seu caserío, a executar obres pictòriques i escultòriques de gran format. Les més conegudes són les intervencions en plena natura (Land Art), són famosos els seus Boscos, decoracions pictòriques realitzades en arbres. Bons exemples en són el «Bosque de Osma» proper a Guernika. En aquesta línia va realitzar a Salamanca el «Bosque Encantado», en un bosc d’arbres secs i morts va pintar tot aquell paisatge, amb els seus alumnes de la Facultat de Belles Arts de Salamanca, emprant signes, símbols i trets multicolors. Va sofrir molts atemptats, però ell i els seus alumnes tenaçment ho van refer altra vegada.

Té escultures escampades per tot Espanya sempre jugant amb la natura o utillatges de la indústria.

Pel seu posicionament d’artista contrari a la violència d’ETA va viure la resta de la seva vida amb escorta.

Agustín Ibarrola no solament va ser un creador original, innovador i imprescindible en la segona meitat del segle XX, sinó sobretot un exemple memorable de convicció, coherència i irreductibilitat. Un artista que ningú no va poder subornar.

La seva única presència a Barcelona va ser una exposició de gravats a la Galeria As l’any 1963, exposició que va ser clausurada per la policia nacional.