Assegurava el poeta Antonio Machado que allò que ens emportem cap al més enllà és precisament el que de veritablement bo deixem aquí. Allò que hem fet pensant en la resta de persones, de manera altruista. Així escriu: «Lleva quien deja y vive el que ha vivido». El vers del poeta de Sevilla, mort a l’exili de Cotlliure, pertany a la Elegía dedicada a Francisco Giner de los Ríos, el fundador de la Institución Libre de Enseñanza, una entitat que tantíssima importància arribaria a tenir per a la renovació pedagògica arreu de l’Estat espanyol. El record de Machado i la seva Elegía a Giner m’han vingut a la memòria a l’hora de recordar també que Aina Moll i Marquès fou una extraordinària professora, el mestratge de la qual anava més enllà de l’horari lectiu. Una treballadora incansable, amb virtuts molt semblants a les de Giner. Tal vegada per això li escauen força bé els versos de Machado.

Un exemple de vida

N’Aina s’ha emportat a l’altre món tot el que ens ha deixat com exemple de vida i per això viurà entre nosaltres mentre la gent la recordi. Crec que per fer el seu record més avinent i més perdurable cal proposar als ajuntaments de tres ciutats, la de Ciutadella, on va néixer, les de Palma i Barcelona, on va viure, que algun carrer o espai públic sigui batejat amb el seu nom. Fins ara només un CEIP de Palma es diu Aina Moll.

Aina Moll i Marquès va néixer a Ciutadella el 14 d’agost de 1930, tot i que en alguns llocs s’assegura que fou el 30 de desembre de 1930, data equivocada. El seu pare, Francesc de Borja Moll i la seva mare, Francisca Marquès, menorquins de Ciutadella, es coneixien de tota la vida perquè eren veïnats. Ambdós provenien de famílies treballadores. La mare era filla d’un «sabater d’aire distingit», segons explica el que arribaria a ser el seu gendre, Francesc de Borja Moll, en les seves memòries, Els meus primers trenta anys, i d’una modista prou coneguda entre les senyores de Ciutadella, a la qual les filles ajuden en un petit taller.

Recordo amb gust i recança les excursions amb ella per una Mallorca gairebé verge de ciment.

Conta amb gràcies Francesc de Borja que després d’oblidar una valquíria alemanya, la filla del lingüista Meyer Lübke, que sembla que li agradava força, cap el 1923 va començar a «fer gambes» amb la seva veïna Francisca, na Cisca. «Fer gambes», és una expressió menorquina que s’utilitza per parlar d’un festeig que no té encara caràcter oficial. En sentit literal significa pescar crustacis per emprar-los com a esca. El festeig de Francesc i Francisca, pescats de manera mútua, acabà amb casament el 30 de juny del 1929, amb l’alegria de les seves famílies. La nora serà estimadíssima per la sogra que assegurà que amb na Cisca «havia trobat una filla assenyada, feinera, pacient i fondament religiosa».

Com que de temps ençà Francesc de Borja Moll col·laborava amb mossèn Antoni Maria Alcover a les tasques del Diccionari Català-Valencià-Balear, passava menys temporades a Menorca que a Mallorca. Cap a aquesta illa s’embarcaren els joves nuvis amb mossèn Alcover, que els acabava de casar, i amb ell celebraren a Alcúdia el dinar de noces. Un any i escaig després naixeria el primer fill, que seria filla. En acostar-se l’hora del part el jove matrimoni volgué que nasqués dins l’entorn familiar ciutadellenc i marxaren cap allà a finals de juny, coincidint amb les festes de Sant Joan tan importants a Ciutadella, per esperar el naixement que esdevingué l’agost. Com que la criatura fou nina la batejaren amb el nom d’Aina, que era el de l’àvia paterna. Primera néta de les dues famílies, fou contemplada i veciada per tots.

Na Molleta

De retorn cap a Mallorca amb la petita, la família Moll viu a la vora del pis de Mossèn Alcover, que sovint va a veure la menuda a la qual anomena na Molleta i la mira, desperta o dormida, llargues estones amb tendresa. Francesc de Borja, en recordar la relació del vell canonge i la seva filla, escriu: «era una de les coses més emotives i gairebé estranyes perquè era adust i baralladís». Tal vegada intueix que la menuda serà capaç de continuar la seva obra i això el satisfà, per contra en Miguel, el germà de mossèn Alcover, es plany que no sigui un nin, perquè si fóra un nin podria estudiar, recorda Moll en les seves memòries i afegeix: però «la nina havia d’estudiar amb el temps més que el nin més estudiós.»

PUBLICITAT

N’Aina cresqué amb la responsabilitat de ser la major de vuit germans (Francisca, Josep, Joan, Francesc, Dora, Víctor, Catalina) en un ambient de fortes conviccions catalanistes i catòliques, en una família força unida, on tant el pare com la mare treballen de sol a sol. El pare, en les tasques filològiques del Diccionari, que Alcover havia començat amb la «Lletra de convit» el 1900 i Moll acabarà el 1961, a banda de fer d’editor, publicar nombroses obres i donar classes. La mare, com a mestressa de casa, cuinant i cosint també la roba dels fills. Sovint el pare, com farà anys més tard a la ràdio, explica als seus infants les Rondalles mallorquines recollides per en Jordi des Recó, que no és altre que mossèn Alcover. I el fet afavoreix el contacte amb la parla camperola rica i viva, extraordinàriament sucosa que na Molleta, que és força espavilada, és la primera en captar.

Els estudis i les primeres feines

N’Aina cursa el batxillerat amb molt bones notes. En acabar, marxa cap a Barcelona i es matricula a la universitat per fer la carrera de Filosofia i Lletres, especialitat de Filologia Romànica. També treu excel·lents i matrícules d’honor i es llicencia el 1953. Entre els seus mestres, mencionava sempre Antoni Badia i Margarit i Martí de Riquer amb força afecte. El primer, com a lingüista i el segon per la seva significació entre els romanistes internacionals. Tal vegada Riquer pogué influir en l’interès de la seva deixebla per la literatura romànica i la llengua francesa.

Després d’acabar la carrera feu estades per ampliar estudis a Estrasburg, París i Zuric. Abans ja havia col·laborat amb el seu pare en les feines dialectològiques del Diccionari Català Valencià Balear i ho seguirà fent en els dos darrers volums. També l’ajuda en diverses tasques a l’editorial Moll que Francesc de Borja Moll fundà com a prolongació de la impremta Alcover, amb la intenció d’editar el Diccionari. Relacionat amb el seu interès per la dialectologia n’Aina féu també enquestes dialectològiques per a l’Atlas lingüístico de la Península Ibérica. Després del retorn de l’estranger, entre el 1954 i el 1961, dirigí la col·lecció Raixa, on fóra publicada en volums de butxaca una bona part de la literatura mallorquina, amb la intenció de posar a l’abast de la gent la cultura autòctona.

La vocació docent

Per aquella època, interessada amb no haver de dependre econòmicament dels seus pares va començar a preparar oposicions a càtedres de francès que va guanyar el 1961 i escollí com a destí l’Institut Joan Alcover, aleshores només femení i un dels dos amb què comptava la ciutat de Palma, on desenvolupà la seva tasca pedagògica durant quasi trenta-cinc anys, fins a la jubilació l’any 1995. Una tasca que ella entenia d’una manera totalitzadora. En primer lloc, naturalment, dins de l’aula, com a professora de llengua i literatura francesa, intentant transmetre els seus coneixements amb rigor i amenitat, de la qual cosa puc donar-ne fe perquè vaig tenir el goig de ser alumna seva. En segon lloc, fora de l’aula, durant les hores en què gratis et amore ens ensenyava els primers rudiments de català, aleshores inexistent en els currícula de qualsevol ensenyament oficial. He de confessar que si no hagués estat per n’Aina, que em va convèncer que escrigués en la llengua en la qual parlàvem, la meva llengua familiar, ho hagués seguit fent en castellà, perquè en castellà havia començat a fer les primeres provatures literàries.

Defensà aferrissadament el català però no l’oposà mai al castellà. La seva formació de romanista li impedia un disbarat tan absurd.

N’Aina Moll, com alguns altres professors dels darrers cursos de l’Institut, entre els quals destacaria en Joan Roig, catedràtic d’història, considerava que la docència no s’acabava a les aules. Amb un esperit heretat de la Institución Libre de Enseñanza, s’involucraven en la formació de les estudiants més enllà dels horaris lectius i establiren amb nosaltres una confiança, feta de generositat, en la qual mai no hi mancà el respecte que nosaltres sentíem per les seves persones. El seu mestratge podia continuar els caps de setmana. Recordo amb gust i recança les excursions amb n’Aina per una Mallorca gairebé verge de ciment i encara no assetjada pels assassins de paisatges. Uns paisatges que li permetien establir relació entre diferents textos literaris i fer-nos-la avinent.

Normalització lingüística

Entre el 1980 i el 1988 retornà a Barcelona per fer-se càrrec de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, nomenada per Jordi Pujol. Sota el mandat d’Aina Moll fou aprovada gairebé per unanimitat, amb un sol vot en contra, i l’ajut enorme de Marta Mata i el seu equip, la Llei de Normalització Lingüística. La Normalització es basava en el fet, tant de sentit comú, que calia vetllar perquè la llengua parlada a Catalunya des de temps ençà o el que és el mateix, el llatí corrupte o evolucionat –ho podem veure d’ambdues maneres– que començaren a fer servir els habitants de la Marca Hispànica, s’ensenyés a les escoles.

Cal esmentar que durant el franquisme l’ensenyament, tant a Catalunya com a les Illes Balears i al País Valencià, es feia exclusivament en castellà i no hi havia assignatures de llengua catalana. Malgrat que fóra la llengua familiar de molts escolars, aquests no la sabien escriure, la qual cosa creava una situació de diglòssia surrealista i estrambòtica. Feia que la comunicació escrita, especialment l’epistolar –en aquella època encara escrivíem cartes– fóra en traducció castellana. N’Aina Moll defensà aferrissadament el català però no l’oposà mai al castellà. La seva formació de romanista li impedia un disbarat tan absurd.

Les publicacions

A banda d’articles de caire lingüístic, Aina Moll publicà diversos llibres, alguns relacionats directament amb la seva feina pedagògica com a catedràtica de francès: Apprenez le Français avec nous (1973). D’altres, sobre la llengua catalana: La nostra llengua (1990), que volgué fer avinent als infants a A, bé, cé: sa pastera ja la sé,   amb il·lustracions d’Aina Bonner (1980). Però entre totes les seves aportacions, estic segura que la que més li va plaure escriure fou la biografia del seu pare, encarregada per l’Ajuntament de Palma, sota el títol de Francesc de B. Moll: la fidelitat tossuda (2004).

Un referent lingüístic

Aina Moll fou sòcia fundadora de l’Obra Cultural Balear i des del 1993 membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Va pertànyer a la primera Comissió de Transferències Estat-Consell General Interinsular de Balears. Del 1995 al 1996 fou assessora lingüística del Govern Balear i un referent en aquesta matèria per a molts escriptors que li hem consultat dubtes o li hem demanat una lectura atenta dels nostres manuscrits, com vaig fer jo mateixa amb Dins el darrer blau i així consta, amb el meu agraïment, a les planes del llibre.

«Què hi ha més dur que la roca? Què més moll que les ones? Però les aigües molles foraden les dures roques», segons Ovidi.

Molt abans, Llorenç Villalonga, en el «Pròleg de l’Autor» de la primera edició de Bearn, datat l’1 d’octubre de 1961, assenyala:

«Com a atenció a aquells crítics que han fet reserves gramaticals al meu estil, he sotmès el text de Bearn a la correcció de la senyoreta Anna Moll, que per la seva doble condició de filòloga i de mallorquina, i per la ponderació que ha demostrat en tractar l’espinós de la relació entre la llengua parlada i la llengua escrita, m’ha semblat la persona més adequada per a realitzar aquesta tasca»

Aina Moll fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1989), amb els premis Marià Aguiló de l’IEC (1988), el Ramon Llull del Govern balear (1997), el Ramon Trias Fargas (2011) i amb la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (2015). L’any 2012 la Universitat Oberta de Catalunya la nomenà Doctora Honoris Causa.

Cavatur aqua

Francesc de Borja Moll escollí per a la seva editorial un lema d’Ovidi, jugant amb el seu cognom, que crec que pot resumir també el tarannà de la seva filla i la defensa de les seves conviccions sempre de manera suau però continuada: Quid magis est saxo durum? Quid mollus unda? /Dura tamen nolli: saxa cavatur aqua (Què hi ha més dur que la roca? Què més moll que les ones? Però les aigües molles foraden les dures roques).