A primera hora del matí l’Aitana Bonmatí em mira des d’una lona publicitària gegant situada en un xamfrà de l’Eixample de Barcelona. Tothom la reconeix. Pensar-hi em fa somriure, fa 5 anys això era inimaginable. D’ençà que va debutar amb el primer equip del Barça Femení ha rebut nombrosos premis individuals i col·lectius, però, tot i tenir una trajectòria esportiva plena d’èxits, l’Aitana encara pot celebrar els gols amb la mateixa il·lusió que quan ho feia al pati de l’escola, cantar embogida l’Empordà de Sopa de Cabra abraçada a la Laia Codina festejant la Champions de Göteborg o demanar un món més igualitari i just parlant en català, castellà i anglès en recollir la seva primera Pilota d’Or. Des d’una senzillesa genuïna se’ns mostra com una persona arrelada a la terra i que no oblida d’on ve.

L’Aitana Bonmatí i Conca va néixer fa 26 anys a Sant Pere de Ribes. Diuen d’ella que té caràcter, que és autoexigent, perseverant, generosa i forta mentalment. El seu nom per si sol ja és una revolució i és en els seus orígens on trobarem les claus de la seva personalitat, bonhomia, compromís i resiliència.

Els seus pares, la Rosa i en Vicent, són humanistes, d’esquerres, mestres de secundària de Llengua i Literatura catalana que sempre han mostrat molt d’interès per la sociologia i la història social i política des d’una perspectiva marxista i de justícia social. El respecte, l’esforç, la inclusió, la dignitat, la valentia i la igualtat són valors que han transmès a la seva filla, fins i tot abans de néixer. Amb el suport de Ca la dona, un espai d’acció feminista, i l’Imma Mayol, parlamentària en aquell moment, van impulsar la reforma legislativa que permetria, a partir de l’any 2000, inscriure un nadó amb el cognom matern en primer lloc. Davant de la incertesa que la proposta prosperés i moguts per un fort convenciment per la igualtat, van inscriure la nena amb els cognoms de la mare, Aitana Bonmatí Guidonet, renunciant el pare, durant un any i mig, a la seva paternitat i als permisos vinculats.

L’Aitana tenia 8 anys quan el futbol es va convertir en fil conductor de la seva vida. No aixecava un pam de terra i ja no es perdia cap partit del Barça plantada a primera fila davant de la televisió del GER, un centre cultural de Ribes, envoltada d’adults entendrits per la seva jove i apassionada companya culer. La família estava molt vinculada a la vida cultural i social del poble, anava a l’esplai, rebia formació musical i havia practicat diferents esports fins que, finalment, va quedar fascinada pel futbol. Tots aquests aprenentatges li han servit, diu, per ser com és ara.

Era tanta la seva passió practicant l’esport dels seus ídols Xavi i Iniesta que no s’arronsava davant de ningú, tampoc al pati de l’escola.

L’etapa formativa de futbol base va transcórrer pels carrers de Ribes, les pistes adjacents al seu camp de futbol municipal, que ara porta el seu nom, el C.D. Ribes, el C.E. Cubelles, el Barça i el pati de l’escola El Pi. S’hi podia passar hores jugant a futbol i sent una nena més aviat tímida; la pilota l’empoderava. Li era igual que alguns nens sentissin ràbia perquè una nena jugava millor o que alguns pares des de la grada reneguessin veient-ho… tot i que ara ja s’ha convertit en anècdota, també la van tractar de marimacho, però era tanta la seva passió practicant l’esport dels seus ídols Xavi i Iniesta que no s’arronsava davant de ningú, tampoc al pati de l’escola. Finalment, es va imposar l’evidència del seu talent, elevat per haver jugat en equips mixtos fins als 13 anys, fet que la va convertir en una jugadora més àgil, intensa i forta dins del camp. El Barça va acabar trucant a la seva porta.

 

Pioneres

A l’inici del segle XXI no es parlava de dones futbolistes, però ja n’hi va haver durant el segle XX. Espanya, a principis del segle passat, era un espai hostil per a l’esport femení, no només es considerava que la dona era inferior físicament i intel·lectualment, sinó que quedava ben llunyana la igualtat de gènere. El futbol era territori exclusiu d’homes. El 1914, en Paco Bru, àrbitre, entrenador de futbol i exjugador del Barça, l’Espanyol i la selecció espanyola, va acceptar el repte de donar forma en quaranta-cinc dies al primer equip femení de futbol amb seu a Barcelona, l’Spanish Girl’s Club, per disputar un partit benèfic per a la lluita contra la tuberculosi.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El matx va enfrontar dos equips formats per jugadores del mateix club i es va disputar al camp de l’Espanyol. El Giralda, que lluïa samarreta vermella es va imposar 2-1 al Montserrat, que lluïa samarreta blanca. La iniciativa, però, va trobar resistències entre pares, germans i marits, contrariats perquè l’entrenador exigia que es jugués amb pantaló curt. La premsa de l’època també se’n va fer ressò. El partit no va estar exempt de polèmica, el Mundo Deportivo parlava del sexe dèbil dient: «Esta primera actuación de la mujer en el viril fútbol, no nos satisfizo, no sólo por su poco aspecto deportivo, sino que también porque a las descendientes de la madre Eva, les obliga a adoptar tan poco adecuadas como inestéticas posiciones, que eliminan la gracia femenil», o el diari El Diluvio, que posava el focus en la indumentària i els pentinats de les jugadores.

Malauradament, això no ha canviat gaire. L’esclat de la I Guerra Mundial va interrompre aquest somni. Anys més tard, va despuntar l’esportista i activista feminista Anna Maria Martínez Sagi com a membre de la junta directiva del Barça l’any 1934, però una altra vegada un conflicte bèl·lic, la Guerra Civil, i la dictadura franquista van acabar lapidant les aspiracions de les dones del moment. No va ser fins als anys 70 que alguns noms de dona van començar a ressonar a la gespa, com el d’Immaculada Cabecerán, fundadora del Barça femení; la portera Núria Llansà, que jugava amb el pseudònim Llera, per si l’empresa on treballava no acabava d’entendre-ho; la indomable capitana Lolita Ortiz, Vicenta Pubill o Carme Nieto. Elles van obrir camí a l’Alèxia, la Jenni, la Salma, i altres jugadores com l’Aitana, que s’ha convertit en la peça clau d’una transformació.

 

Totes unides fem força

Hi ha un aspecte que crida l’atenció entre les jugadores de futbol femení: no només l’Aitana és llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, hi ha força universitàries. Deu ser perquè fins fa no gaire no es podien guanyar la vida amb l’esport. Cal recordar que no va ser fins al 2020 que la Federació Espanyola va professionalitzar el futbol femení, o que l’últim conveni col·lectiu ha marcat en 21.000 euros el salari brut anual… fent encara més evident i acceptat el tracte diferencial, fregant l’obscenitat, que reben els jugadors professionals masculins.

Aitana Bonmatí mostra agraïment per haver crescut en un entorn reivindicatiu i de lluita per la inclusió perquè l’ha dotat de capacitat per posar límits. Ara que els micròfons i els objectius l’enfoquen ha entès que no pot perdre l’oportunitat de denunciar els greuges que pateix el seu col·lectiu, com el mal estat en què es troben alguns camps on juguen, que posa en risc la seva salut, o el tracte desfavorable que la Federació dona al futbol femení. També ha reivindicat millores salarials i laborals, però sense oblidar que hi ha la necessitat d’un canvi estructural més profund en l’esport femení, i a la vida en general.

Les campiones del món de bàdminton i natació sincronitzada, Carolina Marín i Ona Carbonell, respectivament, expliquen que han hagut de retardar la maternitat per no veure perjudicada la seva trajectòria professional o que s’ha de deixar d’alletar un fill per marxar a una competició oficial. Són moltes les discriminacions coincidents dins del món de la dona, independentment de l’ofici que s’exerceixi.

Després de tot això, i per si no n’hi havia prou, el 2023 arriba la victòria del primer Mundial de la Selecció espanyola femenina i esclata la polèmica del lamentable cas Rubiales, inclòs el silenci de molts companys de professió. La seva victòria al Mundial va ser una gran fita que va quedar enterbolida per una evidència: les jugadores de futbol no estaven segures al seu lloc de treball, milions d’espectadors en vam ser testimonis. El suport a la jugadora no es va fer esperar i, sumant-se al #MeToo, va arribar la revolució del #SeAcabó. L’Aitana va fer costat a Jenni Hermoso, que no només va patir el fet sinó també pressions posteriors. El futbol femení i la societat van dir prou.

 

Futur i llegat

Aitana Bonmatí sent que ja és un referent, que té una responsabilitat perquè la seva imatge ha calat en les noves generacions que segueixen el seu bon fer dins i fora del camp. Segueix una alimentació saludable i responsable, gaudeix de l’intangible, com aconseguir encaixar la peça d’un puzle al costat de la seva mare o el plaer d’un bon llibre, té curiositat per la història i altres cultures i, a més, s’ha compromès en diverses causes solidàries, fent també d’ambaixadora de la Fundació del Barça o Johann Cruyff. En aquest temps complex on les pantalles ho ocupen tot amb la seva immediatesa és esperançador.

Per altra banda, entre les línies del llibre Aitana Bonmatí: totes unides fem força la migcampista explica una trajectòria d’èxits i aprenentatges, però també de frustracions que l’han afeblit i, alhora, l’han fet més forta. Es percep que ha fet un treball introspectiu a través de l’escriptura, parlant d’emocions i de demanar ajuda, si cal, a psicòlegs o especialistes de la salut per superar bloquejos emocionals o aprendre a posar límits, reivindicant, sempre, la llei del màxim esforç i la feina en equip. Tot això va regat d’una emotiva declaració d’amor i d’admiració cap a aquells que estima, especialment els seus pares, agraint-los els valors que li han transmès i els sacrificis fets fins ara.

La seva perseverança i personalitat fan intuir un futur ple d’èxits i reptes per assolir, dins i fora del camp, com un dels més recents, aixecar la copa Women’s Nations League assegurant-se la classificació per als Jocs Olímpics. Però aquests èxits van més enllà.

 

Mestratge etern

Qui m’ha prestat el llibre de l’Aitana Bonmatí és una futbolista d’11 anys i aprofito per preguntar al grup d’amics que l’acompanyen què n’opinen de la jugadora. No s’ho pensen gaire i diuen que és la millor amb diferència, més que Pedri o Gavi, i un d’ells em diu, amb un somriure satisfet, que ell l’ha vist jugar en persona. El que ha aconseguit aquesta migcampista de Sant Pere de Ribes és autèntic, transformador, el seu mestratge serà etern. Espero que sigui ben conscient, l’Aitana, de la magnitud d’aquesta revolució, estic convençuda que acabarà sent el més gran dels seus èxits.