Sembla que la pandèmia de la Covid-19 no hagi existit o sigui ja cosa d’un passat remot. A diferència d’altres festivals que han reduït títols, aforaments o han prescindit de grans figures, el Festival d’Aix-en-Provence presenta una edició gairebé de luxe en la que no hi falta res. Grans produccions, grans intèrprets, una estrena absoluta, obres dels dos gegants del segle XIX com són Wagner i Verdi, òpera russa, el Mozart de rigor, una ullada al barroc i també una a la cultura de l’altra riba de la Mediterrània. Després de l’anul·lació de l’edició de l’any passat, Pierre Audi, el director del festival, ha tirat la casa per la finestra perquè, diu, hi ha la urgent necessitat de gaudir, plegats, de l’art més bell encara que no sapiguem què ens espera demà.

Dues de les òperes de traca d’aquesta edició són Tristan und Isolde, de Richard Wagner, i l’estrena absoluta d’Innocence, de Kaija Saahariaho, representades ambdues al Gran Teatre de Provença. Wagner és un compositor que va arribar a Aix el 2006 quan el festival ja tenia més de mig segle d’història. El factòtum va ser Simon Rattle que hi va fer la tetralogia Das Ring der Nibelungen en quatre anys amb la Filharmònica de Berlín quan n’era el director titular. Aquest any hi ha tornat amb la Simfònica de Londres que ara dirigeix amb un resultat que quedarà en el quadre d’honor del festival.

La part vocal contribuïa a aquesta alta qualificació amb una Nina Stemme (Isolde) impecable i sense cap taca vocal, molt ben acompanyada per Stuart Skelton (Tristan), Jamie Barton (Brangäne) i Franz-Josef Selig (Rei Marke). Com sovint passa, la posada en escena d’aquesta obra sobre l’amor absolut, tan absolut que porta a la mort, és el que més fa parlar. El seu autor, l’australià Simon Stone, busca aquest amor en el món prosaic dels nostres dies i costa entendre la manera d’encaixar la realitat que expressa en la seva dramatúrgia amb el romanticisme wagnerià. L’escenografia és d’un realisme impressionant i això que és una de les grans virtuts des del punt de vista teatral, és també el seu gran defecte, perquè distreu.

 

Oh, sorpresa!

Aquest defecte, el de la distracció, es repeteix en altres posades en escena seves. A Medée de Luigi Cherubini vista a Salzburg el 2019, per exemple. Però, oh sorpresa! En aquesta edició del festival Stone firma també la producció de la darrera òpera de la finlandesa Kaija Saariaho, Innocence, i allà tot és clar i evident, sense dobles lectures o interpretacions personals. De fet, l’òpera ja té dues línies narratives sense necessitat que el director d’escena hi elabori una dramatúrgia pròpia.

Innocence, que ha tingut la seva estrena absoluta a Aix, és una obra molt potent i punyent a l’hora. En les seves òperes anteriors Saariaho no defugia temes durs. A Adriana Mater (2006), per exemple, plantejava els efectes de la violència en temps de guerra mitjançant el fill d’una dona violada i l’interrogant de si el noi mataria el pare o el perdonaria. A Innocence, amb llibret de l’escriptora Sofi Oksanen, també es parla de violència, però en temps de pau.

 

Imatge de l'òpera 'Innocence', de Kaija Saariaho, posada en escena per Simon Stone, al Festival d'Aix-en-Provence 2021. Fotografia de Jean-Louis Fernandez.

Imatge de l’òpera ‘Innocence’, de Kaija Saariaho, posada en escena per Simon Stone, al Festival d’Aix-en-Provence 2021. Fotografia de Jean-Louis Fernandez.

 

És la violència extrema causada per un estudiant d’una escola internacional que massacra els seus companys, una tragèdia que deu anys després segueix rosegant als supervivents i als familiars de l’assassí amb sentiments de culpabilitat en diferents graus. L’òpera té una partitura fosca, com no pot ser d’una altra manera donada la història que explica, però molt rica. I una particularitat notable és la llengua. Majoritàriament es parla i canta en anglès i en finès, però també s’hi escolten altres idiomes.

L’Orquestra Simfònica de Londres també està al fossat, dirigida aquesta vegada per una de les grans coneixedores de l’obra de Saariaho, la seva compatriota Susanna Mälkki. El repartiment és molt coral en el qual destaquen la mezzosoprano Magdalena Kozená, les sopranos Sandrine Piau i Lilian Farahani, i el baix-baríton Tuomas Pursio.

 

Una llàstima

La dosi barroca del festival al petit teatre del Jeu de Paume va ser una ocasió perduda. Musicalment, excel·lent. Teatralment, un nyap. Sota el títol Combatimento, la théorie du cygne noir, aplegava música de set compositors italians del segle XVII, coneguts i desconeguts. Entre els primers, Claudio Monteverdi, Francesco Cavalli i Giacomo Carissimi.

Aprofitant que està de moda la teoria econòmica del cigne negr