El 2013, després que Obama derrotés Mitt Romney en les eleccions presidencials de l’any anterior, el Partit Republicà va publicar un informe detallat i devastador sobre les causes de la derrota, que seria conegut com «l’autòpsia». Les raons del fracàs, deia, eren en part ideològiques: «El Partit Republicà ha de deixar de parlar per a si mateix. Ens hem tornat experts a reforçar ideològicament persones que ja pensen de la mateixa manera, però hem perdut catastròficament la capacitat de persuadir i donar la benvinguda als que no estan d’acord amb nosaltres en totes les qüestions». El conservadorisme, deia, s’havia de modernitzar i deixar de repetir les consignes de Ronald Reagan com si no hagués canviat res des de mitjan anys vuitanta. El Partit Republicà, insistia, havia de transmetre que es preocupava per la gent.
Un aspecte fonamental de l’informe, i el que aleshores va cridar més l’atenció dels mitjans, va ser l’apartat demogràfic. «Amèrica està canviant demogràficament i, tret que els republicans siguem capaços d’augmentar el nostre atractiu —deia—, aquests canvis inclinen la balança encara més a favor dels demòcrates». El partit havia de «centrar els seus esforços a guanyar nous partidaris i votants en les comunitats demogràfiques següents: hispans, originaris de les illes d’Àsia i el Pacífic, afroamericans, indis americans, nadius americans, dones i joves». Tret que els directius del partit «es disposin seriosament a abordar aquest problema, perdrem les futures eleccions: les dades ho demostren».
El Partit Republicà ja s’havia transformat en nombroses ocasions —de l’abolicionisme d’Abraham Lincoln al moment en què, en els anys seixanta, els blancs ressentits per la consecució dels drets civils dels negres van portar Richard Nixon al poder— i ara ho havia de tornar a fer per, en resum, ser un partit menys blanc. Això implicava una profunda reforma aperturista de les polítiques d’immigració que permetés a les minories considerar els republicans com a conservadors oberts, compassius i aliens a qualsevol forma de racisme. Perquè, fos com fos, deien les projeccions de l’informe, al 2050 els Estats Units serien el que en l’argot polític estatunidenc es coneix com un país de majoria/minoria: els blancs serien minoria, i la suma de les altres minories conformaria una majoria. Si el Partit Republicà volia tornar al poder, una part rellevant d’aquestes minories no blanques l’havia de votar.
La majoria dels republicans va acceptar la renúncia a moltes de les creences centrals del partit.
Aviat van sorgir, dins del mateix partit, crítiques a l’informe. Una d’aquestes crítiques assenyalava que la derrota de Romney s’havia degut més aviat a la seva incapacitat per seduir la classe treballadora blanca, els anomenats «blancs absents», que no havien anat a votar. Kellyanne Conway, una enquestadora afí al partit, va anar més enllà i va afirmar que, per tal d’atreure aquests treballadors blancs, el Partit Republicà havia d’endurir les polítiques migratòries. Molts blancs de les velles classes treballadores, als quals l’externalització de la indústria a la Xina i Mèxic havia deixat sense feina, sentien que competien en inferioritat de condicions amb els immigrants, que no solament estaven disposats a treballar per menys diners, sinó que, segons pensaven, rebien de manera desproporcionada els subsidis del govern.
Identitat blanca
La majoria dels republicans van acceptar una part de «l’autòpsia»: calia renovar el conservadorisme reaganià i abandonar algunes de les creences centrals del partit, sobretot la que deia que el mercat lliure —a escala interna i internacional— era el mitjà més efectiu perquè les classes treballadores continuessin sent pròsperes. Tanmateix, van rebutjar el missatge que alertava del canvi demogràfic i proposava un acostament a les minories. En part, ho van fer per raons electorals: semblava que les xifres de Conway i altres enquestadors indicaven que el Partit Republicà podia continuar guanyant eleccions federals sense abandonar la seva identitat essencialment blanca.
Però també n’hi havia de profundament culturals: la creença molt arrelada que, si els Estats Units deixaven de ser una nació dirigida per un establishment blanc, i dominada per la cultura blanca, d’arrels europees i protestants, deixaria de ser la nació projectada i passaria a ser una altra cosa en la qual aquesta cultura blanca, de manera inevitable, estaria amenaçada, si és que ja no ho estava. Donald Trump va assumir primer, i després va encarnar i va liderar, aquesta nova posició del partit. Així és com es va crear la seva majoria democràtica.
PUBLICITAT
En les pròximes eleccions, l’estratègia principal de Trump serà reforçar aquesta coalició, per la qual cosa es pot esperar que el president reprendrà alguns dels seus vells temes: accelerar la construcció del cèlebre mur a la frontera entre els Estats Units i Mèxic, restringir encara més l’arribada d’immigrants, tornar a justificar la guerra comercial i tecnològica amb la Xina com una defensa dels interessos dels seus votants i continuar dificultant el vot de votants demòcrates potencials, una vella tradició del sud del país, on durant dècades per als votants negres va ser gairebé impossible exercir el dret al vot.
És possible que Trump no sigui un conservador reflexiu, atent als debats morals i de policies que s’aborden en les revistes republicanes, molt actives i sofisticades, però ha tingut una enorme capacitat, purament instintiva, d’entroncar alhora amb certes tradicions de la dreta estatunidenca, posant-les al dia amb les seves obsessions personals i, en última instància, apoderar-se del partit: en la convenció republicana que va llançar la campanya, a finals d’agost, sis dels dotze oradors portaven el cognom Trump.
Com pensa construir una majoria alternativa el Partit Demòcrata? La resposta a aquesta pregunta s’ha anat transformant enormement en els últims quatre anys. La versió última i definitiva va començar a agafar forma aquest febrer, quan inesperadament Joe Biden va tornar del cementiri de les velles glòries polítiques en guanyar les primàries de Carolina del Sud. La carrera iniciada llavors, en la qual Biden va guanyar unes primàries estatals darrere les altres, va posar fi a la proposta agosarada d’una part del Partit Demòcrata, la més d’esquerres.
En la convenció republicana que va llançar la campanya, a finals d’agost, sis dels dotze oradors portaven el cognom Trump.
Segons aquesta, els demòcrates podien crear una coalició liderada per Bernie Sanders i els «socialistes» i «progressistes» del partit, i formada per estudiants universitaris, treballadors industrials desenganyats de Trump, defensors d’un sistema sanitari ampli finançat per l’Estat, a més de minories, incloent-hi la hispana, els integrants de la qual són en general conservadors en qüestions morals i no voten els demòcrates en massa, cosa que sí que solen fer els afroamericans.
Una tasca impossible
Malgrat el vigor dels «socialistes millenials» i l’entusiasme i la gosadia d’algunes figures de l’esquerra del partit com Elizabeth Warren i Alexandria Ocasio–Cortez, a més del mateix Bernie Sanders, la construcció d’una coalició el cor ideològic de la qual estigués tan a l’esquerra era una tasca impossible. I, com si els votants demòcrates de les primàries haguessin decidit conjuntament evitar una nova derrota, van triar com a candidat presidencial el veterà Joe Biden, un polític poc atractiu, procliu a les ficades de pota verbals i molt centrista, detestat per l’ala esquerra del seu partit, però capaç, aparentment, de formar una coalició guanyadora.
Una coalició basada en dues qüestions que, en els temps actuals, semblen absurdament clàssiques, de política de tota la vida: la cerca del vot moderat (el radical d’esquerres no té cap altra opció que els demòcrates perquè la seva prioritat és fer fora Trump sigui com sigui) i la crítica a la ineptitud de Trump com a gestor, especialment després dels seus errors reiterats en la planificació de la resposta a la pandèmia de la covid-19.
Es tracta de missatges que poden semblar anodins enmig del clima generat per Trump en aquests últims quatre anys i el pessimisme estrident dels mitjans progressistes, convençuts que el president actual és una amenaça seriosa per a la supervivència de la democràcia estatunidenca. Però probablement és l’estratègia més plausible: qui està convençut que Trump és racista i masclista ja pensava votar els demòcrates; com també ho farà qui cregui que la prioritat és, com va dir Ocasio-Cortez amb certa grandiloqüència, «aturar el feixisme».
El que necessita el Partit Demòcrata, sembla plantejar Biden, és recuperar els conservadors desenganyats de Trump, o els que no van tolerar mai la idea que liderés el Partit Republicà un home amb els seus valors, o la manca d’aquests valors (històrics com Colin Powell, antics membres del govern de George Bush i el mateix Bush, Cindy McCain, vídua de John McCain, o Mitt Romney han assenyalat explícitament o tàcitament que no votaran per Trump, i alguns han reconegut que ho faran per Biden). I sembla que la millor manera d’aconseguir-ho, segons l’equip de Biden, és assenyalar l’extraordinària ineptitud de Trump com a planificador, la seva volatilitat com a principal decisor, el fracàs de les seves promeses de reindustrialització de les zones deprimides o la manca de coherència de les seves polítiques econòmiques. El Partit Demòcrata vol tornar a ser el partit dels vells valors americans, de la cordialitat a l’eficiència, qualitats absents en el Partit Republicà cooptat per Trump.
La minoria hispana és, en general, conservadora en temes morals i no vota els demòcrates en massa, a diferència dels afroamericans.
L’era de la polarització no acabarà amb aquestes eleccions. De fet, la probabilitat que Trump les guanyi és elevada. Però Biden sembla que ha ressuscitat no solament la seva figura política, sinó una vella teoria que va dominar el bipartidisme estatunidenc durant dècades. D’acord amb el teorema del votant mitjà, elaborat el 1957 per Anthony Downs en un article titulat «Una teoria econòmica de l’acció política en democràcia», en un sistema bipartidista els dos partits tenen incentius per acostar-se cada vegada més al centre i satisfer així els desitjos del «votant mitjà», per la qual cosa resulta gairebé inevitable que tots dos fugin de radicalismes i que, en última instància, les seves ofertes polítiques acabin sent bastant semblants i només es distingeixin en aspectes concrets.
Retorn a la política clàssica
La teoria de Downs té innombrables problemes, però ha servit per descriure raonablement bé la política estatunidenca dels últims seixanta anys. Trump no va posar fi a aquesta regla quan el 2016 es va crear una majoria democràtica a la qual el radicalisme en certs aspectes, com el racial, no li semblava intolerable: va ser una reedició de l’anomenada «estratègia del sud» de Richard Nixon, que va aplegar el 1968 el vot blanc iracund amb els demòcrates pel seu suport a la causa negra. Però sí que és cert que amb la polarització actual, i amb el sistema electoral dels Estats Units, on cada estat tria els seus representants al col·legi electoral, és possible que ni tan sols existeixi aquesta abstracció anomenada «votant mitjà nacional».
És una possibilitat, i potser Biden i la seva aposta per la moderació fracassen. Però el seu intent de crear una majoria democràtica apel·lant al centre, fent campanya sobre qüestions de decència i eficàcia gestora, sembla un retorn miraculós a la política clàssica. Potser el retorn no és immediat, o potser el populisme és, per dir-ho amb el terme de moda, una nova normalitat duradora. Però si resulta que és un camí transitable, podria ser el que ens allunyi de la temptació il·liberal per la qual es passeja la política estatunidenca i europea des de fa un lustre.
