El 2013, després que Obama derrotés Mitt Romney en les eleccions presidencials de l’any anterior, el Partit Republicà va publicar un informe detallat i devastador sobre les causes de la derrota, que seria conegut com «l’autòpsia». Les raons del fracàs, deia, eren en part ideològiques: «El Partit Republicà ha de deixar de parlar per a si mateix. Ens hem tornat experts a reforçar ideològicament persones que ja pensen de la mateixa manera, però hem perdut catastròficament la capacitat de persuadir i donar la benvinguda als que no estan d’acord amb nosaltres en totes les qüestions». El conservadorisme, deia, s’havia de modernitzar i deixar de repetir les consignes de Ronald Reagan com si no hagués canviat res des de mitjan anys vuitanta. El Partit Republicà, insistia, havia de transmetre que es preocupava per la gent.

Un aspecte fonamental de l’informe, i el que aleshores va cridar més l’atenció dels mitjans, va ser l’apartat demogràfic. «Amèrica està canviant demogràficament i, tret que els republicans siguem capaços d’augmentar el nostre atractiu —deia—, aquests canvis inclinen la balança encara més a favor dels demòcrates». El partit havia de «centrar els seus esforços a guanyar nous partidaris i votants en les comunitats demogràfiques següents: hispans, originaris de les illes d’Àsia i el Pacífic, afroamericans, indis americans, nadius americans, dones i joves». Tret que els directius del partit «es disposin seriosament a abordar aquest problema, perdrem les futures eleccions: les dades ho demostren».

El Partit Republicà ja s’havia transformat en nombroses ocasions —de l’abolicionisme d’Abraham Lincoln al moment en què, en els anys seixanta, els blancs ressentits per la consecució dels drets civils dels negres van portar Richard Nixon al poder— i ara ho havia de tornar a fer per, en resum, ser un partit menys blanc. Això implicava una profunda reforma aperturista de les polítiques d’immigració que permetés a les minories considerar els republicans com a conservadors oberts, compassius i aliens a qualsevol forma de racisme. Perquè, fos com fos, deien les projeccions de l’informe, al 2050 els Estats Units serien el que en l’argot polític estatunidenc es coneix com un país de majoria/minoria: els blancs serien minoria, i la suma de les altres minories conformaria una majoria. Si el Partit Republicà volia tornar al poder, una part rellevant d’aquestes minories no blanques l’havia de votar.

La majoria dels republicans va acceptar la renúncia a moltes de les creences centrals del partit.

Aviat van sorgir, dins del mateix partit, crítiques a l’informe. Una d’aquestes crítiques assenyalava que la derrota de Romney s’havia degut més aviat a la seva incapacitat per seduir la classe treballadora blanca, els anomenats «blancs absents», que no havien anat a votar. Kellyanne Conway, una enquestadora afí al partit, va anar més enllà i va afirmar que, per tal d’atreure aquests treballadors blancs, el Partit Republicà havia d’endurir les polítiques migratòries. Molts blancs de les velles classes treballadores, als quals l’externalització de la indústria a la Xina i Mèxic havia deixat sense feina, sentien que competien en inferioritat de condicions amb els immigrants, que no solament estaven disposats a treballar per menys diners, sinó que, segons pensaven, rebien de manera desproporcionada els subsidis del govern.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Identitat blanca

La majoria dels republicans van acceptar una part de «l’autòpsia»: calia renovar el conservadorisme reaganià i abandonar algunes de les creences centrals del partit, sobretot la que deia que el mercat lliure —a escala interna i internacional— era el mitjà més efectiu perquè les classes treballadores continuessin sent pròsperes. Tanmateix, van rebutjar el missatge que alertava del canvi demogràfic i proposava un acostament a les minories. En part, ho van fer per raons electorals: semblava que les xifres de Conway i altres enquestadors indicaven que el Partit Republicà podia continuar guanyant eleccions federals sense abandonar la seva identitat essencialment blanca.

Però també n’hi havia de profundament culturals: la creença molt arrelada que, si els Estats Units deixaven de ser una nació dirigida per un establishment blanc, i dominada per la cultura blanca, d’arrels europees i protestants, deixaria de ser la nació projectada i passaria a ser una altra cosa en la qual aquesta cultura blanca, de manera inevitable, estaria amenaçada, si és que ja no ho estava. Donald Trump va assumir primer, i després va encarnar i va liderar, aquesta nova posició del partit. Així és com es va crear la seva majoria democràtica.

En les pròximes eleccions, l’estratègia principal de Trump serà reforçar aquesta coalició, per la qual cosa es pot esperar que el president reprendrà alguns dels seus vells temes: accelerar la construcció del cèlebre mur a la frontera entre els Estats Units i Mèxic, restringir encara més l’arribada d’immigrants, tornar a justificar la guerra comercial i tecnològica amb la Xina com una defensa dels interessos dels seus votants i continuar dificultant el vot de votants demòcrates potencials, una vella tradició del sud del país, on durant dècades per als votants negres va ser gairebé impossible exercir el dret al vot.

És possible que Trump no sigui un conservador reflexiu, atent als debats morals i de policies que s’aborden en les revistes republicanes, molt actives i sofisticades, però ha tingut una enorme capacitat, purament instintiva, d’entroncar alhora amb certes tradicions de la dreta estatunidenca, posant-les al dia amb les seves obsessions personals i, en última instància, apoderar-se del partit: en la convenció republicana que va llançar la campanya, a finals d’agost, sis dels dotze oradors portaven el cognom Trump.

Com pensa construir una majoria alternativa el Partit Demòcrata? La resposta a aquesta pregunta s’ha anat transformant enormement en els últims quatre anys. La versió última i definitiva va començar a agafar forma aquest febrer, quan inesperadament Joe Biden va tornar del cementiri de les velles glòries polítiques en guanyar les primàries de Carolina del Sud. La carrera iniciada llavors, en la qual Biden va guanyar unes primàries estatals darrere les altres, va posar fi a la proposta agosarada d’una part del Partit Demòcrata, la més d’esquerres.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

En la convenció republicana que va llançar la campanya, a finals d’agost, sis dels dotze oradors portaven el cognom Trump.

Segons aquesta, els demòcrates podien crear