Començo aquesta crònica pel final, per la propina que la soprano guatemalenca, Adriana González, i el pianista i director basc, Iñaki Encina Oyón, van oferir al festival LIFE Victoria. I ho faig amb una nota personal, donada la coincidència del concert amb la lectura que estava fent de la novel·la Tiempos Recios de Mario Vargas Llosa sobre les intrigues i la violència instigada pels Estats Units en nom de la United Fruit, la companyia que considerava Guatemala com de la seva propietat, dirigides a liquidar el govern progressista de Jacobo Árbenz a qui van deposar amb un cop d’estat el 1954.

La propina que González i Encina van oferir va ser Lamento guatemalteco que Miguel Sandoval havia compost deu anys abans, el 1944, a les acaballes d’una llarga dictadura. És una cançó sense paraules, un vocalise, d’una tristesa immensa que reflecteix tota l’opressió a què ha estat sotmès el país centreamericà. La lectura de la tragèdia històrica novel·lada havia fet més colpidora encara la música a la qual, realment, no li calen les paraules i a la que la soprano va saber impregnar de tota la desventura viscuda pel seu país.

La tria de la propina, a més de ser referència i homenatge al país de la cantant, tampoc semblava del tot casual. El recital (el 10 d’octubre), girava al voltant d’Isaac Albéniz i el seu temps, i entre els compositors que van exercir una destacada influència en la música del guatemalenc hi ha la del compositor de Camprodon, com també les de Falla i Granados.

González i Encina van fer un recorregut vital i lingüístic d’Albéniz començant amb cançons de joventut, en castellà, sobre Rimes de Bécquer. Van seguir amb Baladas d’un Albéniz més adult, en italià, i amb Deux morceaux de prose, en francès. El recorregut va acabar amb les seves darreres cançons que no són gens fàcils, les quatre Mélodies, en anglès, amb lletra del seu benefactor Francis Coutts, compostes quan la malaltia ja l’estava corsecant, amarades de melangia. Albéniz és ben conegut per les seves obres per a piano. En canvi, el que va escriure per a la veu ho és menys. Per això soprano i pianista han volgut difondre aquesta faceta del compositor enregistrant un CD amb totes les seves cançons i per això el recital tenia el valor d’un retrobament amb el músic de Camprodon.

Guanyadora dels premis Tenor Viñas i Operalia, González té una veu fresca, bonica, potent. De fet, la Sala Domènech i Montaner del Sant Pau Recinte Modernista se li feia petita. Interpreta amb molta elegància, té una dicció impecable en tots els idiomes en què va cantar i vehicula molt bé les emocions. La seva interpretació de la cançó Morirò!, transportava al públic a la seva Mimí de La bohème que va interpretar al Liceu l’any passat.

El programa del recital estava trufat amb música d’altres compositors, de Ferran Obradors, Ermano Wolf-Ferrari, Enric Granados i d’una parella pràcticament desconeguda per tenir la seva obra inèdita, Robert Dussaut i Hélène Covatti. Encina la va descobrir a Toulouse, a casa de la seva mestra de piano, i ara està editant i interpretant l’obra vocal amb González. Els dos, que treballen junts des del 2012, van enregistrar un CD amb cançons de la parella.

Un cop acabat el recital amb el regal d’aquell commovedor Lamento, i amb un públic entregat, quedaven les ganes de més Adriana González.

Appl, un substitut generós

Tres dies després, al LIFE Victoria hi va haver un canvi de registre. De cançons i mélodies, el festival va passar al l¡ed més clàssic amb el baríton Benjamin Appl que va interpretar un dels cims del romanticisme vocal, Dichterliebe (Amor de poeta), de Robert Schumann. Appl substituïa a Miah Persson que va haver de cancel·lar. El baríton alemany, el darrer alumne que va tenir el gran Dietrich Fischer-Dieskau, havia debutat al festival dedicat a la memòria de Victoria de los Ángeles el 2017. Hi va tornar el 2018, i el 2019 va fer el seu debut al Palau de la Música precisament amb aquest Amor de poeta.

Ara, amb el pianista Joseph Middleton, artista resident d’aquesta edició del festival, Appl va oferir una versió molt més madura, sense el to massa ensucrat que havia donat al cicle de Schumann sobre poemes de Heinrich Heine tres anys abans. Tot i haver estat cridat a última hora, el baríton va ser generós oferint un programa molt llarg. Abans dels setze lieder del cicle schumannià, va encetar el recital sorprenent al públic amb Hebrew, una de les parts de Liturgias, de Mauricio Kagel, un clam poderós cantat a cappella. A la segona part, Appl es va endinsar en lieder de Richard Strauss per acabar amb Sechs deutsche Lieder d’Edvard Grieg, cançons aquestes que va interpretar amb gran gust.