Acaba de ser elegit president del PP per aclamació (i per exclusió) i està fent el miracle dels pans i els peixos en els sondejos electorals. També el de la conversió del lideratge aigualit en vi carismàtic en els mitjans afins i fins i tot en els tangents. Però més enllà del currículum oficial farcit de triomfs, o de l’oficiós de la Wikipedia, no hi ha gaires dades dels seus mèrits polítics concrets.

No és la primera vegada que Alberto Nuñez Feijóo assumeix la missió d’arreglar una atzagaiada. I no és perquè l’encara president de la Xunta sigui la versió del senyor Llop de Pulp Fiction en la formació conservadora. El que succeeix és que tot, o gairebé tot, el que passa en la política estatal espanyola ha passat abans a Galícia. Soc conscient que dient això arrisco al límit la meva suposada credibilitat com a analista, però el sorpasso del que aleshores era AP a l’ara extinta UCD es va produir en les autonòmiques del 1981. I abans que existís un indici de Podemos, va irrompre de manera sorprenent en el Parlament gallec, tractant d’igual a igual els socialistes i arraconant els nacionalistes, una nova esquerra, Alternativa Galega de Esquerdas, joint venture de dues forces més que minoritàries, l’independentisme i IU, en la campanya en la qual va treballar un xaval de Vallecas, Pablo Iglesias.

També el municipalisme, que a Galícia no solament va obtenir el govern a les ciutats, sinó a multitud de viles, va ser allí on es va començar a dissoldre, com llàgrimes sota la pluja, el fenomen complet en tots els seus aspectes (AGE, les Marees, el subgrup federal en el Congrés…).

El primer tort que va haver d’arreglar Feijóo, fa gairebé dues dècades, va ser una espècie de rebel·lió dels sipais, de resultes de la catàstrofe del Prestige. El sector autonomista del partit, encapçalat per l’eterna mà dreta de Manuel Fraga, Xosé Cuiña (que posava els pèls de punta a Gènova amb declaracions com que se sentia «al caire de l’autodeterminació»), va pretendre assumir la gestió de la catàstrofe, davant l’evident inacció i/o malaptesa manifesta del govern d’Aznar.

El que va succeir no sols no us sorprendrà, sinó que us recordarà un fet recent: algú va filtrar que l’empresa del fill del conselleiro Cuiña havia subministrat material de neteja a la Xunta. Va resultar que ho havia fet a preu de cost, però Cuiña sènior, que ja es veia com el primer vicepresident que tindria Fraga, va haver de dimitir. Llavors –el 2003– el Feijóo que va aterrar com a substitut i per estrenar vicepresidència era un funcionari amb un perfil polític més aviat discret, que havia estat al capdavant de l’Insalud i de Correus, però amb un padrí com els d’abans, José Manuel Romay Beccaría, opusdeista discret, secretari general de Sanitat amb Franco, ministre del ram amb Aznar i president del Consell d’Estat amb Aznar i amb Rajoy.

Fraga i el seu flamant vicepresident van perdre les eleccions gallegues següents, però probablement Feijóo, com Escarlata O’Hara, va posar l’electorat per testimoni que no en perdria unes altres mai més. Li va guanyar a Cuiña i al corrent autonomista les primàries a la presidència del PP de Galícia, les primeres i les últimes que hi va haver al PP de Galícia (ara ell ha designat a dit el seu successor, que malgrat que és vicepresident des del 2012 és una figura desconeguda per més de la meitat de la població).

Amb polo i mocassins

Però no es va estrenar amb gaire empenta com a líder opositor. La seva imatge més famosa llavors –abans de les que ja sabeu– va ser durant l’esfereïdora onada d’incendis del 2006. Mentre els rostres exhaustos i ennegrits de bombers i els membres de les brigades forestals inundaven els mitjans, Feijóo, amb polo i mocassins, apuntava el raig minúscul d’una mànega de jardí vers uns matolls fumejants. Si algú recorda Pablo Casado potser té present aquella imatge seva durant la borrasca Filomena amb la pala fent com que buidava de neu les voreres de Madrid.

Convocades les autonòmiques del 2009, Feijóo va ser el pioner d’una altra mena de campanya, la del toc a l’atac amb el ganivet a les dents. Va comptar amb el suport vehement d’uns mitjans locals que calculaven que el govern bipartit PSdeG-BNG era una commoció en l’statu quo, i també dels forans que consideraven que havien de lliurar la batalla al socialseparatisme i reclamar-ne després el pagament. La compra d’unes cadires per al despatx del president socialista es va presentar com un malbaratament propi de sàtrapes. La separació matrimonial del vicepresident nacionalista va servir com a argument per acusar-lo sense fonament de maltractament conjugal, i la redifusió d’una fotografia antiga en el iot d’un empresari com una prova d’amistats perilloses. No deixa de tenir mèrit, sabent que en algun lloc n’hi havia unes de seves navegant amb un narco declarat.

Tot o gairebé tot el que passa en la política estatal espanyola ha passat abans a Galícia.

En aquelles eleccions el PP va recuperar l’escó que li donava la majoria absoluta, majoria que ha mantingut des de llavors. De passada, va salvar el líder nacional del partit, Mariano Rajoy, quan ningú no donava un duro per ell. També és cert que Rajoy, conscient de què es jugava, va trepitjar en aquesta campanya més Galícia del que havia fet en la seva vida anterior o del que faria posteriorment. En una altra mostra més que la història es repeteix, Rajoy havia estat enviat des de Madrid vint anys abans per sufocar, també com a vicepresident i també acompanyat per Romay Beccaría, una altra rebel·lió dels sipais: la dels mateixos membres de la Xunta del PP que havien volgut destituir el president i que, en fracassar, van promoure una moció de censura que va donar pas a un govern tripartit del PSdeG amb dos partits nacionalistes. Allò va aplanar un altre desembarcament, el de Fraga.

PUBLICITAT

Molta emigració

La imatge de marca Feijóo és la del gran gestor. No obstant això, en totes les seves legislatures no s’ha dictat cap llei de rellevància mitjana i no s’ha reclamat cap de les competències previstes en l’Estatut d’autonomia. Galícia és la cinquena euroregió que més fons ha rebut de la UE (15.000 milions en els últims trenta anys, la gran majoria gestionats per la Xunta), però dels consignats per a 2014- 2020 queden al voltant de 1.400 milions pendents de gastar. En l’última dècada, la comunitat autònoma s’ha quedat sense sistema financer, el seu teixit industrial s’ha reduït i la seva aposta per internacionalitzar la construcció naval va acabar amb la drassana capdavantera de Vigo en mans d’un empresari mexicà actualment a la presó per corrupció i blanqueig de diners.

L’economia ha crescut menys que la mitjana espanyola i l’atur més. Si s’acosta a la mitjana de la renda per càpita, és per la caiguda demogràfica: baixa natalitat, aportació immigratòria molt escassa i molta emigració. Les estadístiques oficials estimen que, del 2009 al 2019, hi ha hagut 300.000 gallecs que s’han buscat la vida fora, la tercera part joves universitaris. En paraules del politòleg Antón Losada, l’esbombada excel·lència de la gestió de Feijóo és més aviat la d’un endreçat president de comunitat de veïns: l’important és que no hi hagi derrames i anar fent, sense més projecte de futur que assegurar el funcionament de l’ascensor.

Mèrit dels seus rivals

Bé, doncs, si ha encadenat quatre majories absolutes, se suposa que és per alguna cosa, no? Part del mèrit és, sens dubte, dels seus rivals. Des que va perdre la Xunta, el PSdeG no ha repetit mai candidat. El BNG va tenir primer una implosió, i en les convocatòries següents AGE i En Marea li van disputar amb èxit l’espai polític i ara lidera l’oposició, però gràcies a la caiguda dels socialistes. Amb tot, el PP només governa en una diputació (Ourense, gràcies a una aliança amb un Jesús Gil i Gil local), i la població més gran amb alcalde popular és Arteixo, una ciutat-polígon industrial de 30.000 habitants.

Però Feijoo aconsegueix defugir aquestes circumstàncies adverses amb dues armes poderoses: una és no disposar de les brides de la ideologia. No és un senyor d’ordre, com Fraga o Rajoy, o un poll criat a les joventuts del partit amb una dieta estricta de neoliberalisme i ideologia de dretes, com Casado. En els seus cartells electorals, el logotip del PPdeG apareixia amb el mateix cos tipogràfic que el peu d’impremta i el seu eslògan era «Galícia» («Galícia, Galícia, Galícia» en l’última).

Parla poc dels seus orígens humils, una família més d’un llogaret de cent habitants i escaig, i una de les poques ocasions en què ho va fer («a casa meva es matava» –porcs–) va ser per no perdre l’oportunitat de refregar-li-ho a Xosé Manuel Beiras i Yolanda Díaz en un debat parlamentari. Tampoc s’enorgulleix del seu passat com a sindicalista quan era un funcionari interí que reclamava lloc fix («encara esteu amb la pancarta?» li va etzibar, ja president, a un antic company que persistia en la reivindicació). Tot això per no sollevar les classes urbanes més conservadores que podrien tenir la temptació de votar Cs o Vox.

Habilitat dialèctica

La seva altra arma és una habilitat dialèctica més que considerable. No confondre-la amb coneixements. El seu ús precari de l’idioma gallec el va criticar fins i tot l’àvia de Lugo de Santiago Abascal, i no trepitja terreny ferm quan es fica en territoris aliens a l’administració: ha fet relliscades com quan va assegurar que Picasso era català o va preguntar per què les vaques tenien noms femenins. Però té la desimboltura i la imparcialitat sobre el producte que ven –ell mateix– pròpies d’un comercial dels d’abans. I creu –o actua com si ho cregués– que justificar-se, o respondre al que se li pregunta, és de persona insegura. En una relació de dondedijeDiegos que va desgranar el periodista David Reinero, en aquella campanya del 2009 va prometre que «sortirien dels despatxos aquests mobles que insulten la dignitat de la ciutadania» [les famoses cadires de presidència]. Encara hi són. En els programes del 2009 i el 2012, va incloure el trasllat de la factoria de cel·lulosa de la ria de Pontevedra, però el 2015 va qualificar la mesura de «demagògica».

Aquesta desimboltura li és tremendament útil perquè, igual que el Zélig de Woody Allen, Feijóo es converteix en el que el seu interlocutor vol que sigui. No té objecció a declarar-se galleguista alhora que suprimeix la Llei de normalització lingüística consensuada en època de Fraga. O a acusar el govern de Pedro Sánchez de «folrar-se» amb els impostos dels carburants quan el 50 % d’aquests ingressos van a parar a les comunitats autònomes, i ell va ser pioner a implantar el «cèntim sanitari» que recarregava els combustibles, sense que aquests ingressos es destinessin a incrementar la inversió en salut.

Alberto Núñez Feijóo és el polític que cada matí, davant del mirall, es remodela ell mateix, o se li apareix Bruce Lee dient-li allò de Be water, my friend. Per això, per molt que acabi de felicitar Macron pel triomf de la moderació, no tindrà la més mínima objecció a pactar amb Vox, encara que la vigília declari el contrari, o l’endemà no recordi haver-ho fet.