Un arquitecte italià i un altre de gallec, que es van conèixer a Sevilla i van obrir fa vint anys l’estudi a Barcelona, han treballat des de llavors per a països com Suïssa, els Estats Units, la Xina o els Emirats. I no en obres menors, sinó construint equipaments culturals com la Filharmonia de Sczcecin, que els va valer el premi Mies. Entre els seus projectes en curs hi ha la reforma integral del campus de l’Art Institute de Chicago. A Espanya, no hi ha un estudi amb més projecció internacional.

 

Per què van anar a Sevilla?

Fabrizio Barozzi. Vaig anar a Sevilla com a estudiant d’Erasmus, em va semblar una destinació exòtica. Hi vaig estudiar i vaig treballar al despatx de Guillermo Vázquez Consuegra, que va ser el tutor de la meva tesi.

Alberto Veiga. Jo havia treballat a Pamplona amb Patxi Mangado. Coneixia Vázquez Consuegra i vaig anar a treballar amb ell. Allí vam coincidir el Fabrizio i jo.

F.B. Va sortir un concurs d’habitatges a Úbeda. Em vaig presentar i el vaig guanyar. Vam decidir formar equip amb l’Alberto.

 

Què els va atreure mútuament?

F.B. Jo vaig començar a treballar quan era estudiant, l’Alberto ja estava titulat, se’l notava més madur.

A.V. Del Fabrizio em va atreure la seva manera de ser i de prendre’s l’arquitectura. Per aquesta època jo pensava anar a Nova York, però mentre tramitava el visat va sortir això d’Úbeda. Havíem treballat menys d’un any junts. Però vam intuir que l’associació podia funcionar.

 

Com definirien avui la sensibilitat arquitectònica de Barozzi/Veiga?

A.V. Ens fixem molt en el lloc on hem de construir. I ens preocupem per inserir de la manera més natural l’edifici en el context. Es tracta de definir una proposta específica, però que tingui alguna continuïtat amb la història i la tradició del lloc. Amb el pas dels anys ens hem centrat més en l’essència, en el que és fonamental, en el que dona sentit al teu treball; a reconèixer que cada lloc és singular i que el que has de fer no és afegir més complexitat, sinó sintetitzar i ser expressiu amb poques coses.

F.B. Hem treballat sempre de la mateixa manera, molt preocupats per una arquitectura que sàpiga agafar el to dels llocs on s’aixecarà.

 

Vostès diuen que la seva arquitectura no vol ser adjectiva, o adjectivable, sinó substantiva. Poden desenvolupar aquesta idea?

A.V. Sempre pensem en el que ens sembla fonamental, i en com expressar-nos a través del que farem. No comencem per les condicions. Per exemple, que l’edifici sigui verd o sostenible o efímer… Comencem esbrinant què demanen el lloc i el programa, i a partir d’aquí fem la nostra proposta. Tota la resta és subordinat. L’arquitectura ha de ser sostenible, indiscutiblement. Però per a nosaltres l’argument central sempre és l’arquitectura.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.