Aquest 11 de novembre farà cent anys del final de la Primera Guerra Mundial. És una data que es coneix en el món de la Commonwealth com a Remembrance Day una expressió que condensa bé l’enorme cabal de tristesa que el conflicte evoca i la voluntat de mantenir-ne viu el record.

Potser aquest reflex de tristesa i de dol expliqui la interpretació tan estesa de la Primera Guerra Mundial com la guerra equivocada, la conseqüència d’una insòlita cadena d’errors. La referència als somnàmbuls (els sleepwalkers) que ha fet fortuna amb el llibre de Christopher Clark és una bona pista. Però n’hi ha alguns altres que també són útils per entendre el que va passar.

Un que ja és clàssic és The Guns of August de Barbara Tuchman, un assaig que estava llegint Kennedy quan va esclatar la crisi dels míssils de Cuba, el 1962. O el molt més recent de Margaret MacMillan amb un títol particularment suggestiu: The War that ended Peace, és a dir la interrupció d’una pau que es donava per assegurada.

La comparació d’agost de 1914 i la crisi dels míssils de 1962 s’estudia a les facultats de Ciència Política de les universitats americanes per analitzar hipòtesis sobre el resultat diferent de l’escalada de tensions que es va produir en els dos casos. A Essence of decision, de Graham T. Allison, es recull entre d’altres la interpretació de l’historiador A.J. P. Taylor segons la qual l’esclat de la guerra es va derivar dels horaris dels trens a Europa Central i els Balcans, una atractiva simplificació de la cadena d’esdeveniments que van comportar les decisions successives dels Estats Majors en l’aplicació dels seus plans de contingència.

Però si parlem del final de la Primera Guerra Mundial és rellevant destacar que no va ser la conseqüència d’una rendició o d’una derrota inapel·lable. Es va formalitzar en un armistici que traduïa l’enorme cansament dels països involucrats en la contesa.

Aquest element d’ambigüitat – i de provisionalitat – propi de l’armistici va posar en marxa novament els somnàmbuls d’un costat i l’altre que haurien de conduir el món cap a una nova guerra. Només vint-i-un anys més tard.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

És significatiu que les imatges que recullen el final de la Primera Guerra Mundial no tinguin gaire a veure amb l’esclat d’alegria i optimisme que es va produir en acabar la Segona.

Les grans desgràcies bèl·liques de la Primera Guerra Mundial han quedat registrades com a fracassos immensos dels líders europeus tant en el terreny polític, com el militar o el moral. El bloqueig d’uns exèrcits descomunals en un front immens va posar de relleu no solament un equilibri en la capacitat de destruir sinó també la incompetència, i segurament el desequilibri psíquic, de militars com el general britànic Douglas Haig aparentment insensible a la inimaginable massacre de les seves forces al Front Occidental.

Algun altre episodi catastròfic per als aliats ha quedat fixat a la memòria col·lectiva com seria el cas de la campanya de Galipoli que va tenir uns efectes devastadors en un cos expedicionari format en bona part per soldats australians i neozelandesos. El desastre va marcar per molts anys la trajectòria política de Winston Churchill, l’impulsor d’una iniciativa estratègica que podia tenir sentit però que en el seu desenvolupament va patir una combinació d’infortuni, d’arrogància i d’imperícia tècnica.

França, per la seva banda, va viure en els primers compassos de la guerra una situació que combinava una certa frivolitat en el capteniment del seu exèrcit amb l’experiència trituradora i fins a cert punt redemptora de Verdun.

És aquest sentiment de carnisseria gratuïta i descontrolada que s’associa a la Primera Guerra Mundial el que ha alimentat la voluntat de record i de ritualització d’un dol permanent.

L’evocació d’una generació perduda, dels joves oficials poetes que van descriure la matança als camps de Flandes i dels centenars de milers de treballadors que formaven el gruix de les forces expedicionàries britàniques explica fenòmens tan excepcionals com el record que es renova cada dia de l’any des de 1928 a la Porta de Menin, a Ypres, l’escenari d’una de les batalles més cruentes de la guerra en la qual van morir 200.000 soldats de la Commonwealth.

Les grans desgràcies bèl·liques de la Primera Guerra Mundial han quedat registrades com a fracassos immensos dels líders europeus tant en el terreny polític, com el militar o el moral.

La postguerra que va seguir a l’armistici de 1918 va ser igualment una concatenació d’errors, fonamentalment polítics, que van plantar les bases per a la següent confrontació. La dimensió enorme i impagable de les reparacions imposades a Alemanya però també la intransigència de la banca nord-americana en la recuperació dels préstecs a les nacions aliades, el ràpid retorn dels Estats Units a l’aïllament després que Wilson hagués imposat a Europa un procés d’autodeterminacions que naturalment va acabar a mitges i va deixar el mapa del continent fet a pedaços són factors que van preparar la nova confrontació.

Només Keynes va advertir amb claredat sobre els perills que l’acord de pau i sobretot les reparacions imposades a Alemanya implicaven per a la recuperació econòmica i conseqüentment per a l’estabilitat política dels països occidentals.

És significatiu que les imatges que recullen el final de la Primera Guerra Mundial no tinguin gaire a veure amb l’esclat d’alegria i optimisme que es va produir en acabar la Segona.

És evident que trenta anys més tard es disposava de molt millors recursos de reproducció gràfica per fixar les reaccions de la gent però també es podria apuntar que la mirada més optimista i alegre de 1945 reflecteix un sentiment generalitzat que no havia estat una guerra equivocada sinó una guerra que s’havia de combatre, la guerra que per als aliats occidentals va ser «la guerra justa dels nostres pares».