Angela Merkel se’n va com una de les dirigents més reconegudes de la història europea. Reconeguda a casa i reconeguda arreu. No sol succeir. En política hi ha molt pocs finals feliços. No sol passar ni tan sols a la república de l’estabilitat per excel·lència que és Alemanya. La seva popularitat ha anat creixent i consolidant-se al llarg dels seus 16 anys i els quatre mandats com a cancellera, després d’una arribada al cim del poder civil contemplada amb arrogant escepticisme per molts dels seus mateixos companys de la coalició conservadora.

Va experimentar, sobretot al començament de la seva carrera, una mena de síndrome de «Jo Claudi», l’emperador menyspreat que va arribar gairebé accidentalment a la màxima magistratura. Ara, en canvi, quan se’n va, la sensació de buit és clamorosa i creixen els dubtes sobre el futur després de tants anys de moderació, centrisme, predicibilitat i confiança. Bona part del seu llegat és irreversible, però no hi ha cap seguretat que qui la succeeixi en tregui tot el rendiment ni mantingui el mateix nivell de protagonisme d’Alemanya en un moment de canvi d’era ple d’avatars imprevisibles.

Merkel ha esdevingut un símbol global, segons la seva biògrafa espanyola, Ana Carbajosa. «Representa una era, la del multilateralisme enfront de la marea nacionalista» –escriu a Angela Merkel. Crónica de una era (Planeta), tot just aparegut a les llibreries. I afegeix: «La defensa de la ciència i els fets davant del populisme i els fets alternatius […] personifica una altra forma de fer política. Pausada, reflexiva, des de la raó. El món està assedegat de sentit comú i Merkel l’ha proporcionat des que ha assumit el poder.»

Sense abaixar la guàrdia

La cancellera ha arribat al final del seu trajecte sense abaixar la guàrdia en cap de les seves responsabilitats. La gestió de la covid, la seva actitud davant de les catastròfiques inundacions a la regió del Rin i la negociació amb Washington sobre el gasoducte Nordstream-2 han demostrat que Alemanya ha estat governada fins al moment final del relleu. Ben diferent és el que ha succeït dins de la coalició conservadora, CDU-CSU, que ha dirigit el govern

aquests darrers 16 anys. Està vist que, a vegades, és més difícil governar els partits i les coalicions que els països.

Aquestes ratlles s’escriuen molt abans de les eleccions generals del 26 de setembre, a dos mesos vista de les eleccions, però sembla clar que si algun error ha comès Merkel, ha estat el de no assegurar la seva successió, de manera que la primera personada elegida pel seu partit, Annegret Kramp-Karrenbauer (AKK), va llençar la tovallola, i la segona, Armin Laschet, ha mostrat febleses de comunicació que probablement constitueixen un llast electoral.

En ambdós casos contrasta la fortalesa moral i de caràcter d’Angela Merkel amb les debilitats dels qui han estat els seus successors. AKK va haver de dimitir com a presidenta del partit i candidata a la cancelleria després de l’elecció d’un president del land de Turíngia amb els vots conjunts dels liberals, els conservadors i l’extrema dreta xenòfoba d’Alternative für Deutschland, traspassant així la línia vermella que prohibeix qualsevol pacte ni condescendència amb el partit que ha crescut contra les polítiques d’immigració del govern de Merkel.

Els quatre mandats merkelians deixen una república federal més arrelada al cor de la construcció europea.

Armin Laschet, tot i ser primer ministre del land del Rin del Nord-Westfàlia, el que més víctimes mortals ha recomptat a les inundacions de juliol, va destruir la seva imatge en directe a la televisió quan va aparèixer rient i xerrant mentre la cancellera es dirigia compungida als seus conciutadans. «Laschet lacht», va titular el sensacionalista Bild en un joc de paraules mortífer («Laschet riu») per a la seva imatge de polític responsable i proper als ciutadans.

Merkel va anunciar la seva renúncia a seguir a la cancelleria l’octubre de 2018, quan encara era president Donald Trump, el president dels Estats Units que pitjor ha tractat Alemanya i el seu canceller des de 1945. Ara, abans de les eleccions, ha estat rebuda a la Casa Blanca pel vencedor de Trump, Joe Biden, en el seu darrer viatge com a cancellera, no tan sols amb mostres d’afecte i amistat, sinó amb l’acord polític sobre la culminació del gasoducte sota la Bàltica, la construcció del qual era considerada una ofensa als Estats Units i un perill per a Ucraïna.

Àncora d’estabilitat

En el subministrament de gas rus a Alemanya s’hi juga molt més que un negoci energètic. L’última jugada de Merkel aporta una fórmula que obliga Alemanya a desconnectar-se del gasoducte en cas que Moscou utilitzi la dependència energètica com a arma política contra tercers països, especialment Ucraïna. Amb aquesta solució, la cancellera ha assenyalat en els últims dies del seu mandat el que es pot considerar com una via política que eludeix la incipient guerra freda entre Washington i Moscou, però sobretot amb Pequín. En aquesta qüestió, tal com ha escrit Carbajosa, ha estat també «la líder global que exerceix d’àncora d’estabilitat en el continent en temps d’enormes turbulències».

Merkel ha renegat de la seva promesa d’evitar, «solange Ich lebe» («mentre jo visqui»), l’endeutament europeu mutualitzat. Ha desplaçat lentament la massa d’electors conservadors cap al centre, en polítiques contra el canvi climàtic, matrimoni homosexual, eliminació de l’energia nuclear o acceptació de la immigració massiva. Però la part del seu llegat internacional més projectada al futur, tot i que encara està oberta, és aquesta última jugada per defensar els interessos d’Alemanya i a la vegada mantenir Europa en el difícil equilibri d’una estreta aliança amb els Estats Units que no la converteixi de nou en el camp de batalla d’una nova guerra freda.