La seva llarga trajectòria política, la seva intel·ligència, la seva agilitat, la seva oratòria, els seus encerts i fracassos, les importants responsabilitats que va desenvolupar i el fet que en abandonar la política tornés a la seva plaça de professor universitari, han creat un sentiment d’admiració col·lectiva envers Alfredo Pérez Rubalcaba.

Com ell mateix havia dit sovint: «A Espanya enterrem com ningú». En el nostre país els reconeixements arriben massa sovint post mortem. I el cas d’Alfredo Pérez Rubalcaba no ha estat una excepció.

Nascut a Solares (Cantàbria) el 28 de juliol de 1951, va estudiar a Madrid al reconegut Col·legi del Pilar. Practicant d’atletisme, el 1975 va arribar a fer els 100 metres llisos en 10,9 segons. Doctor en Ciències Químiques per la Universitat Complutense de Madrid, en va esdevenir professor. El 1979 es va casar amb Pilar Goya, companya seva a la Facultat de Químiques. Un altre químic i militant socialista, Jaime Lissavetzky, va ser el seu amic de l’ànima.

Va ingressar a la Federació Socialista Madrilenya del Partit Socialista Obrer Espanyol el 1974, destacant el seu activisme en les comissions sectorials d’educació i recerca del partit. En aquestes tasques es relaciona amb José María Maravall, Javier Solana, Carmina Virgili, Joaquín Arango, Emilio Lamo de Espinosa, José Torreblanca, Álvaro Marchessi o Emilio Muñoz entre d’altres.

Quan el PSOE arriba al govern el 1982 és nomenat director del gabinet tècnic d’Universitats i Recerca. El 1985 és nomenat director general d’Ensenyança Universitària. El 1986 va ser nomenat secretari general d’Educació, des d’on va ser promogut el 1988 a secretari d’Estat d’Educació, i entre 1992 i 1993 esdevé ministre d’Educació i Ciència. Des d’aquestes responsabilitats va impulsar la Llei de Reforma Universitària (LRU) i la Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE).

Diputat, ministre i vicepresident

Va ser diputat al Congrés per Toledo (1993-1996), Madrid (1996-2004 i 2011-2014), Cantàbria (2004-2008) i Cadis (2008-2011). Després de les eleccions generals del 1993, és nomenat per Felipe González ministre de la Presidència i de Relacions amb les Corts, càrrec que manté fins al 1996. Va ser precisament en aquella època en què vàrem coincidir a la Moncloa on jo vaig desenvolupar des del 1991 fins al 1996 la tasca del director del Departament d’Anàlisi del Gabinet de la Presidència del Govern i de sotsdirector del mateix Gabinet.

No compliria el deure obligat de memòria si oblidés la seva passió futbolística, absolutament lligada al Real Madrid. Com tampoc no es pot oblidar el seu activisme favorable a la renovació del PSOE propugnada per Felipe González en contraposició al plantejament més tradicional representat per Alfonso Guerra.

En les eleccions generals del 2004 és responsable de l’estratègia electoral del PSOE i després de la tragèdia de l’11-M i davant l’intent del govern Aznar d’atribuir l’autoria dels atemptats al terrorisme etarra, Alfredo va pronunciar en la jornada de reflexió la seva coneguda frase: «els ciutadans espanyols mereixen un govern que no els menteixi».

Després de la victòria socialista en aquelles eleccions generals esdevé portaveu del grup socialista al Congrés dels Diputats i des del 2006 en el govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero assumeix la cartera d’Interior que mantindrà fins al 2010, any en què afegeix a aquesta responsabilitat la de vicepresident primer i portaveu del govern.

El 27 de maig de 2011 és designat candidat socialista a la presidència del govern i el 8 de juliol d’aquell any renuncia a les seves responsabilitats de govern per dedicar-se exclusivament a la preparació de la seva candidatura. A les eleccions generals celebrades el 20 de novembre de 2011, el PSOE obté el seu pitjor resultat electoral fins aleshores.

«Els ciutadans espanyols mereixen un govern que no els menteixi», va dir la nit de reflexió de les generals del 2004, després de la tragèdia de l’11-M.

Va presentar la seva candidatura a la Secretaria general del PSOE i el 4 de febrer de 2012 va esdevenir secretari general del PSOE després de guanyar per sols 22 vots a Carme Chacón en el XXXVIII Congrés Federal del partit celebrat a Sevilla. Elena Valenciano, la seva persona de màxima confiança, esdevindrà la vicesecretària general del PSOE.

El 25 de maig de 2014, després dels mals resultats del PSOE a les eleccions europees, renuncia al càrrec de secretari general del partit, i el 26 de juny del mateix any renuncia al seu escó al Congrés dels Diputats.

Jubilat de la política, retorna a la Facultat de Químiques de la Universitat Complutense per donar classes de química orgànica. Una de les mostres de dol més impressionant d’aquests dies ha estat precisament la dels seus i les seves alumnes.

El 8 de maig de 2019 ingressa amb pronòstic d’extrema gravetat a l’Hospital Universitari Puerta de Hierro de Majadahonda (Madrid) després de patir un ictus. El 10 de maig mor a l’hospital als 67 anys.

Aquesta breu cronologia dóna pistes sobre la densitat d’una trajectòria política remarcable.

I ara, a qui trucarem?

Com va dir Felipe González: «Alfredo ha sido el político más inteligente de su generación». Molts coincidim amb aquesta apreciació. Els que hem tingut la sort de tractar-lo en profunditat destaquem la seva capacitat de fer-te sentir que tenies una relació única i especial amb ell. La seva permanent disponibilitat, la seva experiència i els seus contactes el feien imprescindible. Per això una de les expressions més escoltades aquests dies en referència a l’Alfredo entre els responsables socialistes era: «I ara, a qui trucarem?».

Recordaré sempre la nostra darrera conversa, dies abans de l’ictus. Repassada de la situació política catalana i espanyola, el judici del Tribunal Suprem, els temes pendents de resolució al Tribunal Constitucional… Fora de la política seguia essent un home d’Estat. I per això seguia amb intensitat els avatars de la política, del PSOE i de la qüestió catalana.

La seva vocació docent impregnava els seus discursos però també la seva forma d’argumentar. D’aquí l’expressió «¿lo ves?» que utilitzava sovint en les converses polítiques. Hi havia una voluntat de convèncer però també una dimensió didàctica massa sovint absent en els discursos polítics.

PUBLICITAT

Com que la nostra memòria col·lectiva tendeix a ser molt fràgil, no és sobrer recordar que el compromís polític d’Alfredo Pérez Rubalcaba s’inicia quan encara Franco és viu i la dictadura encara dicta penes de mort. O el seu activisme en el moviment universitari dels professors No Numeraris. Allà es confirma sens dubte el seu compromís amb l’educació com a palanca d’igualtat i justícia social, que va emmarcar les seves primeres responsabilitats de govern.

Probablement la responsabilitat més complexa i al mateix temps més exitosa de les desenvolupades per Alfredo Pérez Rubalcaba ha estat el seu pas pel Ministeri de l’Interior des de l’11 d’abril de 2006 al 12 de juliol de 2011. Precisament el 20 d’octubre de 2011, la banda terrorista ETA anunciava el cessament definitiu de la violència. Acabaven així 43 anys de terrorisme amb 829 víctimes mortals.

D’Alfredo Pérez Rubalcaba cal destacar també el seu caràcter d’intel·lectual. Al seu compromís cívic s’hi afegia sempre l’actitud científica, la necessitat de comprendre, no només de col·leccionar dades, sinó de posar-les en relació les unes amb les altres, no només per teixir un relat sinó per disposar d’una teoria explicativa. La seva oratòria demostrava també aquestes capacitats. Per això els seus discursos lluny de ser peces de circumstància, esdevenien referència obligada.

Per completar aquest article he volgut recuperar-ne un de ben destacat. La seva intervenció en l’acte de proclamació com a candidat socialista a la presidència del govern el 9 de juliol de 2011, del qual n’extrec uns breus paràgrafs:

Adversaris i enemics

«El Partit Popular és el nostre adversari. Els nostres enemics, els d’ahir, els d’avui i els de sempre són la por, la inseguretat, la injustícia, la intolerància, la desigualtat… Aquests són els nostres enemics. I els hem fet front sempre com allò que som: els aliats del progrés i els aliats del canvi.»

«Us demanaré que sigueu austers. Més. Us ho exigiré. Sabeu per què? Perquè fa molt que penso que si no vius com penses, acabes pensant com vius».

«Si els mercats han actuat lliurement és perquè algú des de la política va decidir que així ho fessin. I el que es decideix des de la política, es corregeix des de la política».

«Una economia competitiva és una economia que té bons empresaris, treballadors formats, bones infraestructures, una administració pública eficient en què no existeixen duplicitats, un mercat laboral segur i flexible. Una economia que té un sector energètic eficient, una política industrial robusta que té un sistema de ciència, tecnologia i innovació, una economia eficient. Una economia competitiva és tot això unit a un sistema financer que compleix la seva tasca, és a dir, que presta diners als empresaris i les famílies per fer que l’economia avanci».

«Educació ho és gairebé tot. És política econòmica, és social, és laboral, és fins i tot política exterior, cultural… és política, senzillament. Un sistema educatiu és el que vertebra un país, allò que li dóna força. L’educació és un gran instrument».

Capítol a part mereixen les reflexions d’Alfredo Pérez Rubalcaba sobre la qüestió territorial. Sense Rubalcaba, llavors portaveu del grup socialista al Congrés, les negociacions sobre l’Estatut del 2006 difícilment haguessin arribat a bon port. Certament, l’impuls polític inicial el va donar el president Zapatero i el concurs de Francisco Caamaño com a secretari d’Estat de Relacions amb les Corts va resultar imprescindible, però la negociació parlamentària final va correspondre a Rubalcaba que va aconseguir l’aprovació del projecte al Congrés.

Desgraciadament, la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 va estroncar el dificultós acord a què s’havia arribat. La derrota del PSC a les eleccions al Parlament del 2010 i la sortida dels socialistes del govern d’Espanya el 2011, van donar pas a un escenari de confrontació creixent entre els governs de Catalunya i Espanya i, a partir de 2012, a un fracassat procés secessionista sense sortida.

Declaració de Granada

Conscient de la transcendència de la qüestió territorial i del repte que suposava la deriva del mal anomenat «dret a decidir» (segons Rubalcaba: «la més gran de les fal·làcies polítiques i un eslògan publicitari imbatible»), Alfredo Pérez Rubalcaba entoma en primera persona la tasca de construir un consens socialista al voltant de la necessària reforma federal de la Constitució espanyola.

L’Alfredo va acordar el perímetre de la proposta amb Pere Navarro, llavors primer secretari del PSC, i va demanar a Ramón Jáuregui que preparés el document sobre el qual es va anar construint el necessari consens intern.

Vaig tenir el privilegi de poder-hi col·laborar i tant la Declaració de Granada pròpiament dita com, sobretot, el document Hacia una estructura federal del Estado [«Creiem que en el federalisme s’hi ubiquen les millors solucions per a reconèixer, respectar i integrar les diverses aspiracions nacionals que conviuen a Espanya, la cohesió social, la igualtat i per a trobar les millors respostes als problemes de les nostres comunitats en un Estat integrador i eficient»].

Ferm defensor del diàleg, l’Alfredo estava convençut de la necessitat d’oferir una solució acordada capaç d’assolir un suport majoritari entre els catalans i el conjunt dels espanyols. Fins al darrer dia va considerar que aquest era el gran problema pendent de la democràcia espanyola i hi va dedicar reflexions i escrits, dels quals en recomano tres articles relativament recents, publicats al diari El País: «Ganar a los independentistas» (4.10.2017), «Tan difícil como necesaria» (27.11.2017) i «Las nuevas realidades de Cataluña» (16.01.2018).

Quan la resolució del problema és encara ben lluny, més trobem a faltar el seu consell. Però les seves aportacions seran decisives en el moment de la solució.