La cadena d’esdeveniments relacionats amb la convocatòria anticipada de les eleccions a la Comunitat de Madrid, la confecció de les candidatures –amb l’impacte de la presència de Pablo Iglesias– i el desenvolupament de la campanya electoral, ha pres una dimensió que transcendeix l’estricte interès d’unes eleccions autonòmiques. Un interès magníficat i exagerat pels principals actors polítics i mitjans de comunicació en atribuir al que succeix en el microcosmos polític singular de Madrid un abast general i, fins i tot, un caràcter anticipatori del que podria ser el plantejament i el desenllaç de les futures eleccions legislatives.

A aquesta percepció hi ha contribuït tothom. Així, el Partit Popular de Casado s’hi ha vist arrossegat per la proposta de Díaz Ayuso d’assenyalar Pedro Sánchez com el rival a batre. Un repte que ha estat acceptat pel president del Govern, arraconant el candidat socialista i el seu plantejament de campanya. I les forces minoritàries d’Unidas Podemos i Vox han vist l’oportunitat d’obtenir la notorietat necessària per intentar assegurar un resultat electoral que es presentava incert. Per no parlar de Ciudadanos que pràcticament es jugava el seu futur amb l’objectiu de superar la barrera del 5%. De fet, l’única força política amb un plantejament bàsicament autonòmic ha estat Más Madrid.

En escriure aquestes ratlles es desconeix el desenllaç de les eleccions a la Comunitat de Madrid i, per tant, no és possible valorar l’encert o l’error de les decisions adoptades pels diferents partits polítics. Però, aquesta campanya electoral suscita temes que en certa manera van més enllà de quin hagi estat el resultat i de qui acabi governant i de quina manera l’autonomia madrilenya.

«De vegades, l’oportunitat per desactivar opcions extremistes no passa per vèncer en la batalla, sinó per treure-li profit a la derrota» (Juan Soto Ivars).

La primera d’aquestes qüestions és si aquesta experiència és extrapolable al conjunt d’Espanya i, concretament, a les futures eleccions generals. Juan Rodríguez Teruel (Agenda Pública, 26-4-21) sosté que l’heterogeneïtat territorial espanyola i la seva traducció política no pot ser condensada en la simplificació forçada de la polarització en blocs de l’experiment madrileny: «Si guanya, és la “fórmula Ayuso” d’avui la recepta amb la qual el PP pot treure demà Pedro Sánchez de la Moncloa? Em refereixo a una recepta que podria resumir-se en una política d’alta tensió amb el Govern central (fàcilment acceptada i retroalimentada per les dues parts), més complaent amb el flanc dret que amb el del centre (perquè està orientada a trencar les escasses costures que li resten a Ciutadans, buscant fixar una bretxa entre esquerra i dreta que separi els dos blocs), a l’espera que Vox es quedi amb l’extrem dret i li permeti completar al PP una majoria ajustada però suficient per governar sense contemplacions amb l’oposició.»

 

Suïcidi polític de les esquerres

Un èxit d’Isabel Díaz Ayuso suposa un problema de difícil solució per a Pablo Casado, perquè la fórmula guanyadora a Madrid és de difícil viabilitat en un mapa polític espanyol condicionat per l’existència d’una «tercera Espanya» formada pel conjunt de les forces polítiques nacionalistes i regionalistes, que ara per ara bloquegen les possibilitats d’una majoria de dretes alternativa a l’actual majoria d’esquerres. Tot i que, a la vista del que ha passat a Madrid, no sigui descartable la hipòtesi del suïcidi polític de les esquerres.

Més enllà de l’especulació sobre la translació de l’escenari madrileny al conjunt Espanya, d’aquestes eleccions en surt reforçada la preocupació de com s’ha de fer front a la ultradreta d’una manera eficaç. Les proclames emfàtiques a favor d’un cordó sanitari per aïllar políticament Vox entren en contradicció amb la lògica polaritzada dels blocs ideològics enfrontats radicalment, com explica Lluís Orriols (El País, 27-4-21): «Els partits de l’esquerra han d’entendre que l’estratègia del cordó sanitari implica inevitablement abandonar la fèrria política de blocs que viu el nostre país. En efecte, un cordó sanitari eficaç implica buscar de forma proactiva majories parlamentàries ideològicament transversals per evitar que la governabilitat recaigui en mans de l’extrema dreta».

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

En la campanya madrilenya, les esquerres han caigut de ple en el parany parat per Díaz Ayuso, comprant passivament el seu marc de confrontació.

Però, no sembla gens probable que les esquerres estiguin disposades a portar fins a les últimes conseqüències la voluntat de marginar Vox, si això suposés facilitar la investidura d’Ayuso, com intueix Juan Soto Ivars (El Confidencial, 27-4-21): «En el cas que les enquestes no fallin, preferiran els antifeixistes un PP controlat pel que hi ha a la seva esquerra o a la seva dreta? De vegades, l’oportunitat per desactivar opcions extremistes no passa per vèncer en la batalla, sinó per treure-li profit a la derrota. Tota la resta és electoralisme i propaganda».

Tanmateix, hi ha una qüestió fins i tot més important i decisiva que les estratègies polítiques i que afecta a les normes bàsiques de la convivència i la conversa política: la necessitat de revertir la corrosió populista del llenguatge, la seva frivolització i banalització pel seu ús inadequat i hiperbòlic que, per desgràcia, han dominat de principi a fi la campanya electoral a Madrid. Perquè, per exemple, és una frivolitat afirmar que ara estem vivim un clima de polarització sense precedents, quan la història de l’Espanya democràtica ha hagut de suportar episodis anteriors com el de l’operació d’enderroc contra l’últim govern González o l’operació de deslegitimació de les eleccions de març de 2014 i, sobretot, la llarga i dura etapa de l’acció del terrorisme etarra, sense oblidar l’estrés democràtic provocat per les fases més agudes del procés secessionista català.

Com diu Ricardo Dudda (El País, 27-4-21): «Hi ha oblits comprensibles i altres intencionats. Els primers s’expliquen amb la immediatesa de la política contemporània, que té poca memòria: tot transcorre a molta velocitat i sembla nou i sense precedents. La història s’oblida ràpid. Els segons oblits semblen interessats. Aquests dies s’ha suggerit que “alguna cosa s’ha trencat” en la democràcia espanyola, que hem arribat a un punt d’inflexió… La polarització d’avui és asfixiant, però encara no és irrespirable. Per sobreviure a ella no cal caure en frivolitats que tenen més a veure amb el cicle polític immediat i amb la guerra c