Allà lluny, encara és Europa

Poques veus igualen el profund coneixement del món eslau i la capacitat narrativa i divulgadora de l’historiador alemany Karl Schlögel (Allgäu, 1948). Com m’explicava el professor José María Faraldo –un dels pocs veritables especialistes espanyols, autor de dos llibres recents: Sociedad Z. La Rusia de Vladimir Putin (Báltica, 2022) i Rusofobia (Catarata, 2023)–, aquesta obsessió per saber i entendre hauria dut a l’aleshores jove historiador alemany a protagonitzar aventures com la de travessar la immensitat soviètica fent autoestop, tot enllaçant camioners capaços de recitar-li poemes sencers de Puixkin o fragments de Txékhov amb una descoberta a peu de carrer de l’impacte dels grans fets històrics sobre la quotidianitat.

Superat aquell atreviment juvenil iniciàtic, descartada la faceta com a traductor i periodista, i ja amb una posició acadèmica consolidada com a catedràtic (primer a la Universitat de Constança i després a la Viadrina de Frankfurt), ha construït des de la història cultural i volum a volum una sòlida interpretació del darrer segle russo-soviètic. A redós d’aquest prestigi i coincidint amb l’actual guerra a l’extrem oriental d’Europa, Acantilado acaba de recuperar el seu Ucrania, encrucijada de culturas (traducció de José Aníbal Campos). Publicat originalment el 2015, Schlögel hi analitzava la convivència entre les diferents herències civilitzadores al trencaones urbà personificat, com s’adverteix al subtítol, en vuit ciutats: Kíiv, Odessa, Ialta, Khàrkiv, Dnipró, Donetsk, Txerníhiv i Lviv.

Conscient que aquest gran país «no ha existido para nosotros, o lo ha hecho sólo como una realidad marginal», l’aproximació cercava l’analogia, tot presentant Ucraïna com una mena d’Europa en miniatura: profundes arrels històriques, barreja (no sempre pacífica, ni tampoc sempre conflictiva) de cultures, sacsejada per successives potències, multiètnica i plurinacional, víctima del pitjor i protagonista del millor. Aquesta vindicació del seu valor intrínsec prenia, a més, un sentit d’advertència davant la temptació de pensar que la història ha acabat, que la democràcia sempre avança, que les llibertats es troben consolidades… Per al Schlögel d’aleshores –i el temps li ha donat la raó–, Occident no es podia permetre desentendre’s de la situació ucraïnesa, ni pensar que la desestabilització russa era limitada.

Si l’original, escrit sota l’impacte de l’annexió de la península de Crimea i la guerra del Donbass, ja era una dura crítica a la deriva autoritària i agressora del president Putin, aquesta edició actualitzada rebla la censura amb un pròleg i un llarg epíleg nous, datats «després del 24 de febrer de 2022». L’epíleg, en realitat, agrupa diferents textos (articles i manifestos) signats per Schlögel al llarg dels primers mesos del conflicte. Ucrania, encrucijada de culturas es transforma així també en esperança. Veure com bona part de l’opinió pública ha fet seva la causa ucraïnesa i com s’ha fet evident la veritable naturalesa de l’amenaça encapçalada per Putin, «puede servirnos para llamar a las cosas por su nombre».

L’espai urbà

Curiosament, el primer llibre de l’historiador alemany aparegut en castellà va ser En el espacio leemos el tiempo (Siruela, 2007, traducció de José Luis Arántegui), un assaig centrat en com l’espai i la seva percepció té una clara equivalència geopolítica i ens permet, alhora, interpretar les civilitzacions que l’habiten: «en el espacio leemos el tiempo». Però, sens dubte, el seu primer títol rellevant entre nosaltres va ser el també urbà: Terror y utopía. Moscú en 1937 (Acantilado, 2014, traducció també de Campos). Publicat originalment el 2008, va suposar la seva consagració dins i fora d’Alemanya: a casa mereixia l’Historischen Kollegs (el premi dels historiadors alemanys) i a l’estranger conqueria, quatre anys més tard, el mercat anglosaxó de la mà de Cambridge Polity Press.

A partir d’un estudi de cas en un lloc i un any concrets, Schlögel ens oferia un retrat de 360 graus del món soviètic que, a poc a poc, s’allunyava de la utopia inicial per endinsar-se en l’autoritarisme representat per Stalin. A més de beneficiar-se de l’obertura dels grans arxius arran de l’enfonsament de la Unió Soviètica, l’historiador alemany hi sumava aquesta mirada tan atenta al poder icònic de la petita i la gran història cultural i una ploma sempre brillant, capaç de matisar moltes de les preconcepcions existents i penetrar en una societat tant propera com desconeguda.

Aquesta obra impressionant va anar seguida de l’encara més ambiciós El siglo soviético, coincidint amb l’aniversari de la Revolució Russa. Premi de la Fira del Llibre de Leipzig el 2018, va ser editat tres anys més tard per Galaxia Gutenberg, amb traducció de Paula Aguiriano. El llibre recull una seixantena d’estudis independents, agrupats en vint blocs, que parteixen de l’experiència acumulada. Els talls temàtics li permeten combinar les grans mirades amb les recerques de detall, les genealogies que cobreixen grans períodes de temps amb la focalització en fenòmens puntuals, el protagonisme de la massa amb els retrats de proximitat… Com diu ell mateix, «la historia de la civilización lo abarca todo, no es la historia de la política o del día a día, del terror o de la adhesión entusiasta, de la cultura o de la barbarie, sino de ambos y de mucho más; con frecuencia al mismo tiempo y en el mismo lugar».

Amb un tremp narratiu envejable, Schlögel fa entenedor com la industrialització i la modernització foren plantejades per l’elit bolxevic com grans batalles, com després vingueren les bèl·liques de la Segona Guerra Mundial i com d’aquella successió de desafiaments «surgió la Unión Soviética moderna». La dimensió de l’èxit té la seva torna en un cost humà de dimensions igualment sense precedents. Però aquesta mobilització heroica no podia mantenir-se en el temps. Mort Stalin, el país regit per Khrusxov volia sobretot viure tranquil, esgotat després de tantes sagnies. Amb tot, dins de les incerteses entorn de la nova Rússia, l’autor ens assenyala continuïtats històriques com la riquesa en tresors naturals del rerepaís, la resiliència d’espais grisos com l’economia submergida, la macrocefàlia de la gran conurbació Moscou-Sant Petersburg, el ressorgir del patriarcat ortodox, o la reinterpretació esbiaixada del passat.

Convençut que les parts sumen més que el tot, Schlögel renuncia al relat omnicomprensiu a favor d’una tria eclèctica, però summament encertada. Se’ns parla del parc Gorki i de les medalles commemoratives, del canal Belomor i de la masculinitat, del món concentracionari de Kolimà i de les cuines compartides, de les cues per tot i de la manca de línies telefòniques… No són qüestions menors i, sovint, il·luminen el període de forma clarivident. De fet, el seu darrer llibre Der Duft der Imperien (Hansser, 2020) –amb traducció ja disponible en anglès (2022), però sense anunci de propera aparició a casa nostra– és la quinta essència –no es pot dir millor– d’aquest model historiogràfic tan particular.

L’olor d’Europa

Així, Schlögel reconstrueix les vides paral·leles de dos dels perfums mundialment més icònics: el Krasnaya Moskva (Moscú Rojo) i el Chanel núm. 5, les aromes respectivament del socialisme i del capitalisme. Per sorprenent que pugui semblar, ambdós comparteixen fragàncies similars ja que, tots dos, van ser desenvolupats a partir d’una creació dels perfumistes francesos Ernest Beaux i Auguste Michel durant el darrer període tsarista. Mentre que el primer escapava de la Revolució Russa i feia cap a París, el segon quedava atrapat al nou país dels Soviets, però ambdós –de forma independent i gairebé simultània– van acabar desenvolupant dos perfums bessons, però de simbologia contraposada.


Terror y utopía (2014). El siglo soviético (2021). Ucrania, encrucijada de culturas (2023)

Aquest sorprenent i estret lligam entre mons suposadament oposats –capitalisme i comunisme van acabar fent la mateixa olor– es fa encara més evident entre les diferents comunitats conformadores del vell continent. Com va escriure el mateix Schlögel, Europa no és més que «un escenari d’una quantitat inabordable d’històries entrellaçades». Per això, com ens recordava Rafal Trzaskowski, alcalde de Varsòvia i recent premi a la Construcció Europea, «aquesta no és una guerra en algun lloc de l’est. Aquesta és una guerra de civilitzacions, per la civilització a Europa».