José Ortega y Gasset és un far (Faro es va anomenar la publicació de la seva primera empresa política) indiscutible de la cultura espanyola contemporània. Les seves llums il·luminen molts aspectes del pensament i de la literatura, però en el domini de la novel·la, del seu passat vuitcentista i del seu avenir, els seus dictàmens van ser a vegades tan brillants com arbitraris. Arbitrari és el capítol final d’un llibre excepcional, Meditaciones del Quijote (1914), on afirma que «es pot augurar que la novel·la del segle XIX esdevindrà molt aviat il·legible; conté la mínima quantitat possible de dinamisme poètic», i tanca amb una sentència que va tenir un impacte llarg i erroni: «Una nit en el Père Lachaise, Bouvard i Pécuchet enterren la poesia en nom de la versemblança i el determinisme». Ortega condemnava, en el territori de les lletres espanyoles, el riquíssim món novel·lesc de Galdós i alçava una requisitòria dura i injusta enfront del gran realisme del segle XIX.

Fins i tot malgrat la seva enorme influència, Ortega no va aconseguir allunyar el realisme de la narrativa espanyola contemporània, i possiblement i malgré lui va estimular les metamorfosis del realisme, d’acord amb les creacions que van des de les novel·les de Ramón J. Sender o Max Aub, passant per l’obra singular de Juan Marsé, fins al compromís realista més recent d’Antonio Muñoz Molina, Ignacio Martínez de Pisón o Fernando Aramburu, i, sobretot, de Rafael Chirbes i Almudena Grandes, la vinculació de la qual amb el realisme és radicalment galdosiana.

La il·lusió realista

Sota la rúbrica «Mercado de Barceló», Almudena Grandes va publicar a El País Semanal, entre l’1 d’octubre de 1999 i el 23 de febrer de 2003, un feix ampli d’articles, dels quals va seleccionar, amb amplitud, els que es recopilen en el volum del mateix títol del 2003. En tancar la sèrie la novel·lista afirmava: «No me’n vaig, només canvio de lloc. I tampoc no canviaré gaire, ja em coneixen. Una altra veu, uns altres personatges, uns altres escenaris. I la vida. Així ho espero». En efecte, en la representació literària de la vida amb lupa i escalpel, la forja de la il·lusió realista és la invariant ètica i estètica de l’obra d’Almudena Grandes, especialment a partir d’El corazón helado (2007), on advertia els lectors que, tot i ser una obra de ficció, «els episodis més novel·lescos, més dramàtics i inversemblants de tots els que he narrat aquí, estan inspirats en fets reals». Almudena Grandes era sabedora que la imatge de la vida s’alimenta de la memòria, la personal i la col·lectiva.

La novel·lista madrilenya ha explicat la seva trobada amb Galdós en dos textos paral·lels, que es complementen en el seu interès. El primer és la «Nota de l’autora» del primer tom, Inés y la alegría (2010) dels Episodios de una Guerra Interminable; i el segon és una entrevista que el juny de 2011 li van fer els professors Mar Campos (Universitat d’Almeria) i Juan Carlos Rodríguez (Universitat de Granada), en la qual comenta el primer text: «Jo vaig tenir la sort de trobar-me amb Galdós precisament a Tormento, una novel·la explosiva per a una nena nascuda el 1960 i educada en un típic col·legi de monges del tardofranquisme.»

Passió galdosiana

En la «Nota» d’Inés y la alegría explica el fort impacte que li va causar la novel·la de 1884, que havia merescut, en veure la llum, una de les anàlisis més sagaces de Leopoldo Alas: «Aquell llibre em va canviar la vida perquè, entre altres coses, va fer pols la imatge d’Espanya que jo havia tingut fins llavors. En llegir la implacable crònica del morbós i despietat amor carnal d’un sacerdot amb una òrfena desemparada, pura ciència-ficció per a una nena del tardofranquisme, vaig començar a sospitar que m’havia tocat néixer, viure en un país anormal, una circumstància que el pas del temps convertiria en una de les claus de la meva vida i de la meva literatura.»

La seva passió galdosiana és la passió inicial d’una lectora infatigable, que en iniciar el seu camí d’escriptora gravita de manera latent sobre la seva escriptura, i que es farà molt explícita –des de l’ètica estètica– en la sèrie Episodios de una Guerra Interminable, les cinc novel·les que, de manera impecable, Tusquets Editores ha publicat entre el 2010 i el 2020. Aquests treballs narratius s’obren sempre amb un fragment de «Díptico español», l’esplèndid poema de Luis Cernuda procedent d’un llibre imparell, Desolación de la quimera, que tanca La Realidad y el Deseo (1924-1962).

PUBLICITAT

L’escriptora que a La madre de Frankenstein (2020), últim dels seus episodis publicats, aprofitava la «Nota de l’autora» que tanca el llibre per recordar que «el 1989, l’any en què em vaig convertir en escriptora, jo era una noia molt pedant que sabia molt menys del que li agradava aparentar», es va proposar, en els seus episodis, «un acte públic d’amor per Galdós i per l’Espanya que Galdós estimava», segons confessa en la «Nota de l’autora» d’Inés y la alegría, datada el maig de 2020, i explica que li hauria agradat fer més explícita aquesta relació «i poder titular-la Nuevos episodios nacionales, però Franco i el franquisme han desvirtuat, potser per sempre més, l’adjectiu nacional, que Galdós va saber dignificar com ningú».

Matèria intrahistòrica

Almudena Grandes, hereva de Galdós i també del Max Aub d’El laberinto mágico ha proporcionat la definició dels seus episodis en diverses ocasions. Així, en la «Nota de l’autora» d’Inés y la alegría sosté que «són obres de ficció, els principals personatges de les quals, que he creat jo mateixa, interactuen amb figures reals en veritables escenaris històrics, que he reproduït amb tant de rigor com n’he estat capaç»; mentre que en la «Nota de l’autora» corresponent a Las tres bodas de Manolita (2014), en definir la naturalesa del tercer dels Episodios de una Guerra Interminable, escriu que aquesta novel·la «com les dues novel·les precedents i les tres successives, és una obra de ficció basada en esdeveniments històrics reals».

«Franco i el franquisme han desvirtuat, potser per sempre més, l’adjectiu ‘nacional’, que Galdós va saber dignificar com ningú.»

Al marge d’aclarir que el sisè tom del pla de l’obra, Mariano en el Bidasoa, no s’ha publicat, crec que a la llum d’aquestes afirmacions de l’escriptora madrilenya, la sèrie dels seus episodis es podria definir com novel·les de matèria intrahistòrica edificades al voltant de fets reals. Adjectivo la matèria narrativa com a intrahistòrica, basant-me en com Galdós va intuir el 1885 part de la idea unamuniana de la intrahistòria, formulada en els assajos del 1895, En torno al casticismo. Deia Galdós en el pròleg de l’edició il·lustrada de les dues primeres sèries dels Episodios Nacionales:

«Lo que comúnmente se llama Historia, es decir, los abultados libros en que solo se trata del casamiento de los Reyes y Príncipes, de tratados y alianzas, de las campañas de mar y de tierra, dejando en olvido todo lo demás que constituye la existencia de los pueblos, no bastaba para fundamento de estas relaciones, que o son nada, o son el vivir, el sentir y hasta el respirar de la gente».

Almudena Grandes ha novel·lat el viure sacrificat, el sentir dolorós i el respirar fatigós de diverses persones de la resistència en el sinistre context històric del primer franquisme.

Documentació i observació

L’homenatge a Galdós és també una afirmació a favor del realisme galdosià, tan injustament menyspreat en alguns mitjans literaris. L’autor de Tormento va publicar el 1870 «Observaciones sobre la novel·la contemporània en España», que és el veritable manifest del realisme i, alhora, dels pressupostos inicials de la seva obra (equiparable a la de Balzac o Dickens), sobre la qual teoritzarà admirablement Leopoldo Alas, afegint-hi el sumand del naturalisme a partir de La desheredada. Doncs bé, en les «Notes de l’autora» de cadascun dels volums ensopeguem amb observacions que subratllen la preceptiva galdosiana en el marc general de la comprensió de la novel·la com una nova forma de coneixement.

Aspectes fonamentals de tota novel·la realista són, en la seva gènesi i en la seva escriptura, la documentació i l’observació (Galdós s’esplaia sobre aquests aspectes en el pròleg del 1885). En tots els Episodios de una Guerra Interminable, Almudena Grandes explica la seva tasca de documentació per donar crèdit a «moltes coses que ara semblen mentida, però van ser veritat en els anys quaranta del segle XX», segons escriu a El lector de Julio Verne (2012). A aquesta tasca hi suma l’observació. Potser és a La madre de Frankenstein on l’escriptora explica amb més detall l’espai de la història de la novel·la: el manicomi de Ciempozuelos. Després de visitar-ne minuciosament tots els racons, escriu: «aquesta novel·la hauria estat diferent i sobretot pitjor, si no hagués tingut l’oportunitat de conèixer-los».

Ha aconseguit plasmar la veritat humana amagada darrere de relats històrics que l’havien oblidat.

Tant des del punt de vista ètic com des dels pressupòsits estètics, l’esplèndida sèrie dels Episodios de una Guerra Interminable pertanyen a la dinastia galdosiana, que es pressentia a El corazón helado, una novel·la fonamental en l’itinerari creador d’Almudena Grandes. A Galdós li ha enriquit la mirada i la memòria que neix de les referències paratextuals de la biblioteca íntima de la novel·lista madrilenya. A més de Luis Cernuda, que el 1954 escrivia que «cap altre escriptor espanyol modern no va conèixer i comprendre tan bé la realitat física i històrica de la seva terra», Almudena Grandes apel·la a Inés y la alegría a Capital de la gloria de Rafael Alberti; a El lector de Julio Verne, a Ángel González (Muestra corregida y aumentada de algunos procedimientos narrativos y de las actitudes sentimentales que habitualmente comportan); a Las tres bodas de Manolita, a España aparta de mí ese cáliz de César Vallejo; a Los pacientes del doctor García, a Moralidades de Jaime Gil de Biedma; i a La madre de Frankenstein, de nou a Ángel González (Tratado de urbanismo).

Els lluitadors per la llibertat

Amb aquests senyals d’identitat la novel·lista ha aconseguit plasmar la veritat humana amagada darrere de relats històrics que l’havien oblidat o que n’havien prescindit per considerar-la aparentment secundària. La construcció narrativa d’Almudena Grandes ocupa ja una baula imprescindible en la memòria de la veritable Espanya. I en la seva lectura s’aprèn tota la projecció del final de l’últim episodi galdosià de la cinquena sèrie, Cánovas (1912), recordat per Cernuda i per la mateixa novel·lista. Parla la Mare sobre l’avenir d’Espanya:

«Siga el lenguaje de los bobos llamando paz a lo que en realidad es consunción y acabamiento… Sed constantes en la protesta, sed viriles, románticos, y mientras no venzáis a la muerte, no os ocupéis de Mariclio».

Per això, els Episodios de una Guerra Interminable són la novel·lització d’aspectes de les dues primeres dècades del franquisme des de la perspectiva de la resistència, dels lluitadors per la llibertat.