José Ortega y Gasset és un far (Faro es va anomenar la publicació de la seva primera empresa política) indiscutible de la cultura espanyola contemporània. Les seves llums il·luminen molts aspectes del pensament i de la literatura, però en el domini de la novel·la, del seu passat vuitcentista i del seu avenir, els seus dictàmens van ser a vegades tan brillants com arbitraris. Arbitrari és el capítol final d’un llibre excepcional, Meditaciones del Quijote (1914), on afirma que «es pot augurar que la novel·la del segle XIX esdevindrà molt aviat il·legible; conté la mínima quantitat possible de dinamisme poètic», i tanca amb una sentència que va tenir un impacte llarg i erroni: «Una nit en el Père Lachaise, Bouvard i Pécuchet enterren la poesia en nom de la versemblança i el determinisme». Ortega condemnava, en el territori de les lletres espanyoles, el riquíssim món novel·lesc de Galdós i alçava una requisitòria dura i injusta enfront del gran realisme del segle XIX.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Fins i tot malgrat la seva enorme influència, Ortega no va aconseguir allunyar el realisme de la narrativa espanyola contemporània, i possiblement i malgré lui va estimular les metamorfosis del realisme, d’acord amb les creacions que van des de les novel·les de Ramón J. Sender o Max Aub, passant per l’obra singular de Juan Marsé, fins al compromís realista més recent d’Antonio Muñoz Molina, Ignacio Martínez de Pisón o Fernando Aramburu, i, sobretot, de Rafael Chirbes i Almudena Grandes, la vinculació de la qual amb el realisme és radicalment galdosiana.

 

La il·lusió realista

Sota la rúbrica «Mercado de Barceló», Almudena Grandes va publicar a El País Semanal, entre l’1 d’octubre de 1999 i el 23 de febrer de 2003, un feix ampli d’articles, dels quals va seleccionar, amb amplitud, els que es recopilen en el volum del mateix títol del 2003. En tancar la sèrie la novel·lista afirmava: «No me’n vaig, només canvio de lloc. I tampoc no canviaré gaire, ja em coneixen. Una altra veu, uns altres personatges, uns altres escenaris. I la vida. Així ho espero». En efecte, en la representació literària de la vida amb lupa i escalpel, la forja de la il·lusió realista és la invariant ètica i estètica de l’obra d’Almudena Grandes, especialment a partir d’El corazón helado (2007), on advertia els lectors que, tot i ser una obra de ficció, «els episodis més novel·lescos, més dramàtics i inversemblants de tots els que he narrat aquí, estan inspirats en fets reals». Almudena Grandes era sabedora que la imatge de la vida s’alimenta de la memòria, la personal i la col·lectiva.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.