L’expansió i democratització educativa que han protagonitzat Catalunya i Espanya en els darrers 40 anys tan sols és comparable a la registrada per Corea i Finlàndia. Ho diu l’OCDE (2012) en constatar l’elevació en lectura i matemàtiques dels joves de 16 a 24 anys en relació amb els adults de 55 a 65 anys en les proves PIACC (Programme for the International Assessment of Adult Competencies). Som el segon país del món que ha fet el més gran salt educatiu intergeneracional, però no ho celebra quasi ningú perquè hem oblidat d’on venim i tot l’esforç públic, redistributiu i educador que s’ha fet per reduir la injusta desigualtat d’oportunitats que vam heretar de la dictadura franquista.

 

El gran salt en equitat educativa

L’amnèsia autoimposada ens fa oblidar que a la Catalunya de la Transició, entre els joves que van complir 25 anys entre 1975 i 1985, els d’origen familiar de classe professional tenien 29 probabilitats més de titular-se com a llicenciats universitaris que els joves amb orígens de classe obrera poc qualificada. En aquells moments, el 72 % dels fills d’obrers estava predestinat a un destí social també obrer i tan sols el 28 % podia ascendir a posicions de classe mitjana. És el que vam constatar en la nostra recerca Educació i mobilitat social a Catalunya (2012), on vam posar en evidència unes bretxes de desigualtat educativa i de reproducció classista molt altes, del tot esperables després d’una dictadura franquista tan llarga i tan adversa a l’equitat, a la justícia social i a l’educació pública.

Va ser entre 1986 i 1996 quan la bretxa de desigualtat d’oportunitats entre els joves de 25 anys va reduir-se de forma radical fins a un diferencial de 3,8 a l’hora de titular com a universitari entre els dos extrems de classe social. És una fita històrica en un procés de modernització molt comprimit en el temps, sota governs socialdemòcrates que van construir l’Estat del benestar de tipus mediterrani i van multiplicar per cinc la despesa pública en educació a tot l’Estat. Per tant, va ser la generació dels boomers la primera a beneficiar-se d’una política moderna d’igualtat d’oportunitats des dels temps seminals de la II República.

A la dècada següent, que acaba quan esclata la gran recessió (2008), la bretxa d’oportunitats es va mantenir en el 3,5 confirmant-se l’esgotament de la intensitat igualadora precedent i el pas a un flux constant de manteniment de la desigualtat que costa molt més de revertir i reduir. És el mateix procés viscut molt abans pels països europeus, independentment que hi hagués més equitat (països escandinaus) o menys equitat en els seus sistemes educatius (Gran Bretanya, França o Alemanya).

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.