Memòria d’un catalanista il·lustrat

Amadeu Cuito i Hurtado (Barcelona, 1936) és un dels marmessors de la memòria del catalanisme il·lustrat. De formació polièdrica –advocat i economista–, és fill de l’exili republicà. Ferran Cuito, el seu pare, era enginyer. Amadeu Hurtado, el seu avi matern, polític i advocat, va rebre l’encàrrec de la Generalitat de defensar la llei de Contractes de Conreu; ho explica en el seu dietari Abans del sis d’octubre. Aquell catalanisme liberal i il·lustrat, aplegat al redós d’Acció Catalana, forma part del seu llegat familiar. Exiliat a França, de ben petit, amplia aquest bagatge amb els referents de la cultura francesa d’adopció. Participa a París, als seus anys de formació a la Sorbona, en els debats polítics i intel·lectuals de l’època. Tanmateix, no desconnecta de Catalunya: ingressa al Moviment Socialista (MSC) i manté una col·laboració estreta amb Josep Pallach. La vida professional el porta a Nova York on amplia la visió afrancesada del món amb la perspectiva radicalment diferent dels EUA. Viu a Barcelona des del 1976. Ha publicat El jardí sense temps, Contes d’un carrer estret i Memòries d’un somni. Reconegut proustià, és president de la Societat d’Amics de Marcel Proust. Sí, la memòria d’un catalanista il·lustrat.

Expliqueu a Memòries d’un Somni que us vau despertar amb 4 anys a l’exili.

L’agost de 1936, pràcticament al començament de la guerra, el meu pare va anar a veure Companys per demanar uns passaports perquè pogués fugir el president de la companyia per a la qual treballava, que estava perseguit per la FAI. Durant l’entrevista, va trucar Vincent Auriol des de París perquè li expliqués què passava a Catalunya. Companys li va demanar al meu pare, que parlava molt bé francès, si hi podia anar. A París va ser requerit per anar a comprar armes per a la República. Primer va anar a Polònia i després a Txecoslovàquia. Aleshores va desaparèixer del mapa perquè els alemanys el van segrestar: el va detenir la Gestapo, però en aquell moment encara no tenia barra lliure. L’avi va anar a veure els seus amics polítics francesos i després de les gestions, que no sabem si van prosperar, va aparèixer en un bosc al costat de Colònia. Va tenir sort perquè si hagués estat la Gestapo dels anys posteriors, l’haurien abandonat sense vida.

Al meu pare no li van assignar cap altra missió. Aleshores el meu avi tenia la idea, que no va reeixir, de convèncer els anglesos i els francesos que no havien de fer la política de «no-intervenció», sinó intervenir per demanar que s’aturés la guerra. El juny de 1940 els alemanys van entrar a París i nosaltres, cames ajudeu-me, cap a Perpinyà, que aleshores era a la França de Vichy, és a dir, la França no ocupada.

Havíeu nascut a Catalunya, després us havíeu desplaçat a París i, finalment, us vau instal·lar a Perpinyà. Com us sentíeu?

Jo era una criatura. Sabia que fora de casa parlaven francès. Quan vam anar a Perpinyà, sí que em vaig adonar de la realitat perquè vaig anar a escola i vaig aprendre el francès a marxes forçades, per assimilació. A més, el rossellonès és un francès d’estar per casa.

Tanmateix, no vau perdre mai les vostres arrels catalanes.

El setembre del 1941, és a dir, un any després de la nostra fugida a Perpinyà, la meva mare va aconseguir, a través d’unes combines i d’un amic que treballava al consolat, un passaport espanyol amb un visat de 15 dies per anar a Barcelona i poder veure la meva àvia paterna que estava molt delicada. Només arribar a Barcelona vaig sentir que la diferència amb Perpinyà era abismal. Era una ciutat impressionant: tenia grans avingudes, un port… I, a més, tothom parlava català! Tot plegat era molt xocant, però la visita també em va fer veure que aquella Catalunya estava prohibida per a segons qui: jo venia a veure una àvia i el meu pare tenia prohibit de veure la seva mare. Això va ser el que em va marcar. De fet, ara que tinc 86 anys veig fins a quin punt soc fill d’un exiliat, però, sobretot, que he compartit l’exili amb els meus pares fins que gairebé en vaig tenir 40.

Després d’aquesta breu estada a Barcelona, sentiu que es reforça la vostra sensació o condició d’exiliat?

Cal tenir en compte una premissa: un comença essent un refugiat, no un exiliat. El refugiat, tal com diu el terme, busca refugi en un país que el protegeix o que creu que el protegeix més que el país que abandona. És quan s’adona que ja no pot tornar que esdevé un exiliat. Això és justament el que sento l’any 1947: els exiliats constaten que Franco ha guanyat la guerra i, tot i les condemnes simbòliques de la comunitat internacional, queda molt clar que aquesta no farà caure el règim i, per tant, que no podran tornar.

A Perpinyà vau coincidir amb intel·lectuals catalans destacats com Antoni Rovira i Virgili, Joaquim de Camps i Arboix, Pompeu Fabra… Com valoreu la seva coneixença?

Venien molt per casa, perquè feien tertúlies amb el meu pare a ca l’Ametlla (Claudi Ametlla). Per a mi, eren uns venerables senyors i, en certa manera, eren també una constatació del que era l’exili, ja que també tenien prohibit tornar a Espanya.

Tant el vostre avi com el vostre pare eren hereus d’un catalanisme liberal i il·lustrat. Quin creieu que és el llegat que us van deixar?

Si bé és cert que tots dos eren catalanistes, també cal subratllar que el seu catalanisme no era el mateix perquè procedien de mons diferents. El meu avi era un republicà afrancesat i abanderava un catalanisme més aviat biològic. Per fer-nos-en una idea, la gran diferència que el separava de Cambó era que aquest no era republicà.

«Un comença sent un refugiat, no un exiliat. El refugiat busca refugi en un país que el protegeix. És quan s’adona que ja no pot tornar que esdevé un exiliat.»

I el vostre pare?

Va començar treballant de manyà, més concretament de torner (entre els 15 i els 18 anys). Aleshores va ingressar a l’Escola d’Enginyers. Durant un any va deixar la feina de torner, però fins i tot va exercir aquesta tasca a l’empresa Renault de París durant la Primera Guerra Mundial. Havia aconseguit treure’s els estudis treballant de dia i estudiant de nit. Ara bé, ells dos tenien una gran diferència: Ferran Cuito procedia dels treballs manuals i de les ciències exactes mentre que els orígens d’Amadeu Hurtado es remuntaven a la cultura liberal i humanista, que va ser justament la que li va permetre exercir com a advocat. De fet, és curiós perquè el meu pare va començar a refugiar-se en els llibres després de perdre la seva primera biblioteca i, aleshores, la va tornar a fer.

PUBLICITAT

Amadeu Cuito retratat al seu domicili, l’octubre de 2022. Fotografia de Xavier Jubierre.

Ferran Cuito va ocupar càrrecs a la Generalitat i també va ser el primer director general d’Indústries de la Segona República. Com resumiríeu la seva tasca política?

Com un catalanista que es va dedicar a la reconstrucció nacional de Catalunya. I ho va demostrar constantment.

Com us han influenciat les idees del vostre avi i del vostre pare?

Això ho he anat descobrint. Un, quan és jove, es pensa que és el responsable de les seves idees i que s’adhereix a una família política perquè així ho ha decidit. Però la realitat no és exactament d’aquesta manera: hi ha una família que un tria, però n’hi ha una altra que un no ha escollit i que pesa molt, que és la família on un ha nascut. De fet, crec que no penso políticament gaire diferent de com pensaven el meu pare i el meu avi.

Una de les grans constants de la vostra vida és França. Heu begut de la seva cultura, i molt especialment de la seva literatura. Sense anar més lluny, ara presidiu a Catalunya la Societat d’Amics de Marcel Proust.

De fet, era francès. Quan sortia de casa, tots els amics eren francesos, tota l’escola era francesa, també la universitat. Sí, cal tenir present que, fins ben entrada la vida adulta, pràcticament tot el que havia llegit era en francès; també els autors estrangers.

A part de la vostra admiració per Marcel Proust, quins creieu que són els altres autors francesos que més us han marcat?

En el meu cas, ha jugat un paper molt important Claude Simon, que seria premi Nobel el 1984. En aquella època, quan encara era també pintor, era un amic del meu pare i, amb el pas dels temps, vam anar travant una sintonia que em va permetre als 17 o 18 anys preguntar-li pels autors que havia de llegir per tenir un bagatge mínim. I em va redactar una carta amb una llista que ha influït en el meu gust literari. En aquesta carta, evidentment, hi ha Proust, però també Céline.

Sovint s’ha criticat Céline –pseudònim de Louis Ferdinand Destouches– pel seu col·laboracionisme i antisemitisme. Tanmateix, Voyage au bout de la nuit és una obra de referència?

Sí, jo el vaig llegir i em vaig entusiasmar. Trobava que era literàriament boníssim. Recordo que quan el defensava molta gent em deia que no entenia que el llegís.

Per resumir, la vostra adolescència va ser la síntesi de l’herència catalanista familiar i de la formació il·lustrada francesa. Hi esteu d’acord?

Sí. Ara bé, jo vaig deixar de ser francès quan vaig viatjar als Estats Units. Jo havia estudiat Dret i Economia a la Sorbona, però no podia exercir ni d’advocat ni de funcionari atesa la meva nacionalitat espanyola. Aleshores, el pare va decidir que me n’havia d’anar a Nova York a guanyar-me la vida. Vaig començar a treballar en una companyia d’enginyeria que es dedicava a la indústria siderúrgica. Vaig arribar-hi d’immigrant el 1959 i sense conèixer ningú; l’única amiga que tenia era Barbara Probst (escriptora de família jueva). Vaig tenir la sort que el 80 % de la població de Nova York era refugiada, fet que feia que em sentís com un peix a l’aigua.

Per què dieu que als Estats Units vau deixar de ser francès?

No només vaig sentir que havia perdut aquesta condició, sinó que em vaig tornar crític amb el seu model de societat. Per posar només un exemple: recordo que em va sorprendre veure parlant amigablement, en una festa, un professor de lleis de Harvard amb un venedor a l’engròs de patates. El diàleg que van establir tots dos era absolutament impossible que s’hagués produït a França. El model francès destacava pel seu marcat caràcter orgànic: tothom tenia un lloc i complia una funció. En canvi, els Estats Units són completament diferents: és una societat contractual. Tu aportes alguna cosa i t’ho compren o no, però l’accés és directe.

«El retorn de Tarradellas va ser un acte de ruptura democràtica; l’únic. A més, va ser un acte doble: va recuperar la Generalitat i la Diputació.»

Tres anys després de viure als EUA, torneu a Europa per motius de feina. És aleshores quan comença la vostra militància activa al Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Quin record en teniu?

PUBLICITAT

Comença uns anys abans. Josep Pallach era amic del meu pare. Era un dels col·laboradors de Quaderns d’estudis polítics, econòmics i socials, una revista que havia fundat el meu pare i en la qual escrivia tot l’exili il·lustrat. Jo era un jove més d’esquerres que no pas de dretes, i amb Pallach vam sintonitzar perquè era més proper a la meva generació. Però sobretot tenia un al·licient suplementari: havia passat per l’experiència del comunisme durant la guerra i n’havia patit les conseqüències. Cal tenir present que aleshores les universitats franceses estaven dominades pel Partit Comunista o per sectors propers a Jean-Paul Sartre. I ell havia aconseguit sortir d’aquella bombolla i d’aquell món, una altra vegada orgànic.

Pallach va abanderar avant la lettre la conjunció del catalanisme i la socialdemocràcia. Considereu que va ser un pioner?

Sí, efectivament. Però em va fascinar, sobretot, la personalitat d’en Pallach. Era un home charmant, i tenia la seducció del professor. També en aquest àmbit va ser un innovador, ja que era mestre en un institut pilot de París que aplicava noves fórmules d’ensenyament.

En paral·lel també vau conèixer Joan Reventós. Com ho recordeu?

Va venir a París amb la Pepa Rovira quan feia poc que s’havien casat. El seu pare, Manuel Reventós, havia coincidit al ministeri a Madrid amb el meu pare. Recordo, també, que hi va haver una anècdota que va aclarir la meva visió de les coses: el 1958, arran de la detenció de Reventós i altres companys del MSC a Barcelona, vaig participar a París en la recollida de firmes per al seu alliberament. A mi em van demanar que anés a parlar amb André Malraux, que aleshores era ministre de Cultura, Albert Camus i Jean-Paul Sartre. Els dos primers van firmar sense problemes mentre que Sartre no va ho va fer perquè volia saber prèviament qui havia signat amb l’objectiu de saber-ne l’orientació política.

Qui va tenir també una influència notable en el vostre pensament va ser Raymond Aron. Per què?

Recordo que ens va donar un curs a la Sorbona sobre les lliçons de la societat industrial. La primera classe es deia: Marx i Tocqueville. Clar, per a mi va ser tota una sorpresa, ja que estava situant Marx al costat d’una figura que, per molt liberal que fos, era monàrquic amb Lluís XVI. La lliçó era extraordinària i no em va deixar indiferent. També va marcar un punt d’inflexió la lectura de Cartes de Rússia, del Marquès de Custine, que em va recomanar el meu pare. Aquesta aportació de la intel·lectualitat liberal que quedava, com és el cas de Raymond Aron, va tenir una influència en el meu pensament al mateix temps que la de Pallach.

Josep Pallach va morir de sobte l’11 de gener de 1977. Considereu que la transició política hauria estat diferent si hagués viscut més temps?

No, no ho crec. Entre altres qüestions perquè Pallach no va ser diputat, ja que les primeres eleccions democràtiques van ser el juny de 1977. Què hauria passat si hagués estat elegit diputat? Entraríem en un exercici de política ficció en el qual jo no he volgut entrar mai.

Parlant de la Transició, com la vau viure i quines lliçons penseu que cal extreure’n?

No vaig acabar d’entendre mai prou bé la importància que va tenir el catolicisme polític en tot aquell procés. Aquest moviment polític comença a Espanya el 1945 quan el president d’Acció Catòlica, Alberto Martín-Artajo, es converteix en ministre d’Afers Exteriors i, en conseqüència, beneeix el règim franquista i li treu el caràcter feixista de partit únic. A partir d’aquell moment, el franquisme esdevé un govern dictatorial, però nacionalcatòlic; ja no és feixista. També cal recordar que l’altra tendència del catolicisme polític, que va representar després l’Opus Dei, salva d’alguna manera el règim amb l’aportació de l’entesa amb Europa i, per tant, aconsegueix que allargui la seva durada uns anys més.

Però la Transició va permetre la reconciliació de la societat espanyola després de 40 anys de dictadura, i la restauració de la democràcia.

No he comprat mai la reconciliació, perquè és un terme que té una connotació cristiana. A més, aquesta idea, com a fill d’exiliat, no em passava pel cap. En tot cas, estava disposat a oblidar perquè em convenia, i crec que convenia al país, deixar de costat la guerra.

Tanmateix, una de les conseqüències de la Transició va ser el retorn de l’exili del president Tarradellas. Un dels pocs actes de ruptura democràtica?

Sí, aquest va ser un acte de ruptura democràtica; l’únic. A més, va ser un acte doble, ja que Tarradellas va recuperar la presidència de la Generalitat, però també la de la Diputació. Quan Pallach va començar a defensar la idea del seu retorn, Tarradellas va optar per no posar-s’hi en contacte perquè encara pesava el passiu polític de la seva elecció, el 1954, a Mèxic (Pallach defensava Manuel Serra i Moret). Aleshores, Tarradellas em va trucar i em va dir que la meva dona i jo havíem d’anar a dinar a Saint-Martin-le-Beau. De seguida vaig captar el missatge. Hi vam anar. A la porta, acabats d’arribar, em va donar una carpeta on hi havia la felicitació del meu avi matern de quan havia estat nomenat conseller. Tarradellas funcionava sempre d’aquesta manera, a través de símbols, i aquest significava la nostra reconciliació. Més endavant, Pallach va proposar, en el marc del Consell de Forces Polítiques, el retorn del president. Tots es van quedar sorpresos, però ningú no va gosar oposar-s’hi. I, a partir d’aquell moment, el retorn de Tarradellas va subsistir com un dels punts a reclamar.

«Catalunya és un país petit, sense recursos naturals, capitalitzat a través del comerç. El català és dialogant i pactista, però amb una certa propensió a la protesta.»

I després va arribar l’anomenada «operació tornada» del president a l’exili.

Sí, Tarradellas va tornar perquè van guanyar les eleccions els socialistes i els comunistes. Adolfo Suárez necessitava un interlocutor, que no podien ser ells.

El general De Gaulle deia a les seves memòries de guerra que sempre havia tingut una «certa idea de França». Quina és la vostra idea de Catalunya?

Catalunya és un país petit, sense recursos naturals, ni grans planes fèrtils, ni rius amb molt de cabal, que s’ha capitalitzat a través del comerç. El català, per essència, és dialogant, pactista i possibilista a ultrança. Al mateix temps, però, tenim una certa propensió a la protesta. El nostre país, per tant, oscil·la entre el possibilisme i la protesta. Un exemple que ho reflecteix clarament són els Fets del ¡Cu-cut!, de 1905, quan quatre militars borratxos van cremar la redacció d’aquell setmanari satíric. L’esdeveniment va crear una flamarada de protesta que va unir totes les forces polítiques amb Solidaritat Catalana. Després, a l’hora de proposar alguna cosa, es va desfer… I això crec que és una constant existencial del país.

Definiríeu la dècada del procés independentista com una etapa de protesta?

El nou Estatut de Catalunya que va retallar el Tribunal Constitucional no se l’havia llegit ningú. Però, de sobte, amb la sentència s’encén la protesta. El que passa és que aquest acte de protesta no necessàriament el pilota algú. El meu avi parlava sempre de la «massa neutra». I, tot plegat, culmina amb la protesta més gran que és l’1 d’Octubre.

Parleu de l’1 d’Octubre com un acte de protesta.

Sí, vaig viure l’1 d’Octubre com un acte de protesta i, com a bon catalanista, vaig anar a votar. Molts em diuen que vaig equivocat i que va ser un acte fundacional; potser ho va ser o potser ho serà, però jo no ho sé veure.

Per acabar, com veieu la política actual?

La política ha perdut credibilitat, i això ve molt causat pel llenguatge que s’utilitza, que trobo tronat. Què vol dir «treballarem intensament»? Vol dir que no treballen normalment intensament? Què vol dir «radicalitat democràtica»? Què vol dir «acte unilateral»? Després, si burxes una mica, hi trobes una explicació. Però tot això constitueix un llenguatge que, repeteixo, trobo tronat.