Enric Miralles (Barcelona, 1955) va morir prematurament als 45 anys. Amb motiu del 20 aniversari de la seva desaparició, hem pogut gaudir de quatre exposicions aquesta primavera, una de les quals es podrà veure fins al desembre.

El Saló del Tinell ha acollit la mostra Miralles. A quarts de quatre, una visió del Miralles arquitecte, centrada en quatre projectes construïts emblemàtics. El Centre d’Art Santa Mònica ha mostrat la faceta de l’arquitecte com a fotògraf: Miralles. Photos & Collages revela com el seu treball recolzava en gran part en els fotomuntatges; la Fundació Enric Miralles acull fins al 23 de desembre l’exposició Miralles. To be continued i el Museu del Disseny ha presentat Miralles. Perpetuum Mobile, mostra que recull la seva faceta com a dissenyador de mobiliari, la majoria, peces creades per a casa seva.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Amb aquest motiu, la Fundació Enric Miralles ha editat quatre petits quaderns que recopilen 28 escrits de records i reflexions en els quals es mostra la petjada que Miralles va deixar en el seu entorn. Els autors van tenir contacte amb ell, encara que cadascun en reconeix una empremta diferent. Uns relaten els traços que perfilava, com ballaven entre si, com s’anaven retrobant i separant per formar diferents entrellaçaments. Aquesta cal·ligrafia, d’una precisió quirúrgica, formava dibuixos d’extrema bellesa en revisió constant, reescrits i repensats contínuament.

Creia que les seves intervencions havien d’examinar el passat, llegir el present, proposar el futur i sotmetre el projecte al temps.

Altres recorden les converses que hi van mantenir, una eina fonamental per a Miralles a l’hora de repensar i després redibuixar conceptes, buscant vocables, pensaments, contradiccions i somnis. Alguns, n’admiren la concentració, l’entrega, l’energia inesgotable i la cerca constant. I els més pròxims el recorden gaudint amb alegria i rialles en l’entorn quotidià.

PUBLICITAT
Correos Market

Amb els seus alumnes era molt subtil i convincent, els feia veure que gran part del que havien après en el seu àmbit familiar i a l’escola estava ple de prejudicis, i que aquesta situació els faria molt difícil afrontar un projecte o qualsevol decisió projectiva, des del pensament lliure, com recorda Beth Galí: «No era un professor, sinó un mestre». Per a Roger Paez, l’Enric no va ensenyar mai sinó que els convidava a aprendre junts, tant a l’Escola com a l’estudi o al carrer. Contagiant il·lusió, construïa preguntes sense respostes i compartia generosament el seu aprenentatge, sovint desbocat i erràtic, i per això mateix meravellós. «Cal començar la casa per la teulada» és una frase que repetia com un mantra.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.