Enric Miralles (Barcelona, 1955) va morir prematurament als 45 anys. Amb motiu del 20 aniversari de la seva desaparició, hem pogut gaudir de quatre exposicions aquesta primavera, una de les quals es podrà veure fins al desembre.

El Saló del Tinell ha acollit la mostra Miralles. A quarts de quatre, una visió del Miralles arquitecte, centrada en quatre projectes construïts emblemàtics. El Centre d’Art Santa Mònica ha mostrat la faceta de l’arquitecte com a fotògraf: Miralles. Photos & Collages revela com el seu treball recolzava en gran part en els fotomuntatges; la Fundació Enric Miralles acull fins al 23 de desembre l’exposició Miralles. To be continued i el Museu del Disseny ha presentat Miralles. Perpetuum Mobile, mostra que recull la seva faceta com a dissenyador de mobiliari, la majoria, peces creades per a casa seva.

Amb aquest motiu, la Fundació Enric Miralles ha editat quatre petits quaderns que recopilen 28 escrits de records i reflexions en els quals es mostra la petjada que Miralles va deixar en el seu entorn. Els autors van tenir contacte amb ell, encara que cadascun en reconeix una empremta diferent. Uns relaten els traços que perfilava, com ballaven entre si, com s’anaven retrobant i separant per formar diferents entrellaçaments. Aquesta cal·ligrafia, d’una precisió quirúrgica, formava dibuixos d’extrema bellesa en revisió constant, reescrits i repensats contínuament.

Creia que les seves intervencions havien d’examinar el passat, llegir el present, proposar el futur i sotmetre el projecte al temps.

Altres recorden les converses que hi van mantenir, una eina fonamental per a Miralles a l’hora de repensar i després redibuixar conceptes, buscant vocables, pensaments, contradiccions i somnis. Alguns, n’admiren la concentració, l’entrega, l’energia inesgotable i la cerca constant. I els més pròxims el recorden gaudint amb alegria i rialles en l’entorn quotidià.

Amb els seus alumnes era molt subtil i convincent, els feia veure que gran part del que havien après en el seu àmbit familiar i a l’escola estava ple de prejudicis, i que aquesta situació els faria molt difícil afrontar un projecte o qualsevol decisió projectiva, des del pensament lliure, com recorda Beth Galí: «No era un professor, sinó un mestre». Per a Roger Paez, l’Enric no va ensenyar mai sinó que els convidava a aprendre junts, tant a l’Escola com a l’estudi o al carrer. Contagiant il·lusió, construïa preguntes sense respostes i compartia generosament el seu aprenentatge, sovint desbocat i erràtic, i per això mateix meravellós. «Cal començar la casa per la teulada» és una frase que repetia com un mantra.

Miralles utilitzava sovint els punts suspensius tant a l’hora d’escriure com de parlar, canviant el sentit original de la frase feta, d’ordre moralitzador, i la convertia en un clam vital i en una invitació a l’exploració radical. En el seu escrit, Paez explica que l’Enric, com els antics mestres zen, utilitzava aquestes frases com koans, paradoxes que ens fan pensar en l’objecte de reflexió del moment però també, i sobretot, en la irresolubilitat de la qüestió i, en últim terme, en la futilitat de la pregunta mateixa més enllà d’acompanyar un procés obert de joc i de descobriments intuïtius.

 

La centralitat dinàmica

Javier Fernández Contreras reflexiona sobre la relació geomètrica, el mobiliari i l’espai. A Miralles li interessava la centralitat dinàmica, concepte que s’entén bé amb la taula Inestable. Aquest moble va ser concebut com a resposta a una invitació proposada el 1993 per la galeria Le Magasin de Grenoble, el leitmotiv de la qual era mostrar diferents objectes que fossin considerats representatius de la manera de fer dels seus autors, que posteriorment serien convidats a exposar les seves idees en una taula rodona. I Miralles va dissenyar precisament aquesta taula, el lloc de debat, un moble que explica un cert mètode de treball en què els objectes es converteixen en protagonistes de l’espai, i en què s’experimenta amb el concepte de transició en el temps.

La Inestable es concep com un artefacte canviant que admet múltiples configuracions, per la qual cosa l’arquitecte recorre a una figura ovoidal lobulada que s’especeja en múltiples triangulacions interiors. Sobre aquesta taula, que tant li agradava, deia: «és gairebé com la secció del meu cap». Considerava que representava la seva manera especial de veure el món.

«Inestable» és un terme fonamental per observar la seva obra, ja que tant en pèrgoles com en cobertes i bigues, i fins i tot en la relació entre les peces que componen cadascun dels seus projectes es pot observar aquest vaivé.

Enric Granell, en la seva Carta a l’Enric vint anys més tard, li explica amb nostàlgia i perplexitat com estem. «Des que no ets amb nosaltres les coses han canviat molt. Ara Barcelona és un tauler de parxís i els seus habitants som com fitxes que ens movem al so del gobelet. Tots som més covards, i els colors, fins i tot els colors, han empal·lidit. Ja no hi ha ningú que es vulgui aventurar. L’arquitectura llangueix lligada no solament a tota mena de lleis i normatives restrictives, sinó també a còmodes llocs comuns que oposen una resistència feroç al canvi. Ningú no vol ja ser habitat per l’arquitectura.»

Aquesta visió, en certa manera nostàlgica, ens envaeix a molts a l’hora de revisitar l’obra d’Enric Miralles. Ens assalta una serena vitalitat jovial, però amb un regust de profunda tristesa. Perquè sabem que no es repetirà aquest moment amb llicència per somiar, que és fora del nostre abast. Que potser tornarà, però ja no serà al nostre abast.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Nous llocs inimaginables

Intentem desxifrar per què hem deixat de somiar i de buscar noves maneres de jugar sense prejudicis i de formular propostes que ens moguin i ens commoguin, que ens desestabilitzin. I així accedir a nous llocs inimaginables per a la majoria.

És denominador comú en els autors d’aquests textos mostrar-li agraïment per haver-los permès entrar en el seu món, ja que cadascun d’ells atresora una part d’aquest univers particular i inconfusible que Miralles va crear. Però cal observar que cap no ha assimilat o absorbit tot el seu cosmos, cosa que rares vegades succeeix, ja que es tracta de territoris mentals massa particulars i extraordinaris.

L’Enric considerava que les seves intervencions havien d’examinar el passat, llegir el present, proposar el futur i sotmetre el projecte al temps. D’aquesta manera barrejava quatre dimensions.

No l’enteníem, no coincidia amb els referents amb els quals treballàvem, immersos en un món rectilini.

Les fotografies i les reflexions de David Bestué en revisitar, entre el 2002 i el 2008, les obres d’Enric Miralles –assistint a la reforma, a l’abandó i a la destrucció d’algunes– ens permeten contemplar aquesta quarta dimensió. Bestué va plasmar llavors l’agra sensació d’haver estat dels últims a aplaudir una obra el teló de la qual va caure massa aviat. La seva mirada enfoca la vida quotidiana per projectar una crònica en què s’evidencia la tensió entre el que és ideal i el que és físic, l’àmbit universal i el personal, en un to lúdic i irònic. A través de la publicació Enric Miralles a esquerra i dreta (també sense ulleres), que respon a dues exposicions, es pot fer una lectura en la qual l’anàlisi és lleugera i alhora aterridora.

Però, com ho vam viure la resta?, els que no hi estàvem tan a prop, els que estudiàvem quan es va començar a publicar la seva obra? Doncs amb una profunda convulsió. No ho enteníem, no coincidia amb els referents amb els quals treballàvem, estàvem immersos en un món rectilini. Les corbes més complexes amb les quals ens atrevíem a projectar sorgien d’arcs, cilindres i cúpules. Aquestes curvatures a les quals ens podíem aproximar responien sempre a un sistema constructiu viable, gairebé immediat. Perquè quan ens endinsàvem en les curvatures complexes només érem capaços d’imitar el contorn del gerro d’Alvar Aalto o el fals sostre de la Biblioteca de Viipuri. Per això l’Enric ens va desconcertar, ens va col·lapsar, ens va fer trontollar. Com que no érem capaços d’imaginar aquesta nova manera de projectar ens va ensenyar i ens va mostrar un univers fins aleshores inimaginable. Vam començar a apreciar-lo clandestinament, en secret, sense anomenar-lo.

 

Les gotes del Duomo de Milà

En les seves conferències es mostrava com un seductor nat que arrossegava l’auditori amb les seves paraules, i sobretot amb els seus traços, sense que pogués oposar resistència, al lloc que triava. Recordo encara avui la seva defensa per a la plaça de catedràtic de l’ETSAV (Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, la meva escola), on va mostrar unes imatges de la coberta del Duomo de Milà i amb un llapis anava dibuixant una a una com queien les gotes per les superfícies complexes.

Ens va mostrar un univers fins aleshores inimaginable. Vam començar a apreciar-lo en secret, sense nomenar-lo.

Finalment, cal remarcar com Josep Miàs, que va ser el seu estret col·laborador a l’estudi i en la docència, ens dóna les claus per acostar-nos a Enric Miralles: «Crec que qualsevol comentari poètic de l’obra de l’Enric resulta inferior a la mateixa obra. Tampoc unes citacions comentades dels seus escrits, cosa que encara faria més evident la incapacitat per explicar la complexitat dels seus textos. Ni un comentari contextual, històric o geogràfic per situar la seva obra, cosa que resultaria absurda, atesa la seva absoluta autonomia, tant geogràfica com temporal. […] L’anàlisi i l’estudi del dibuix ens donarà accés al procés de pensament.»

Els arquitectes llegim dibuixos, entenem els gruixos que ens mostren materials, interiors, exteriors i desnivells; veiem les projeccions que ens indiquen les línies discontínues i, sobretot, veiem com s’entra en un lloc, què t’acompanya, què es veu en caminar, en reposar, en obrir una porta… i així anem desxifrant les propostes dels altres arquitectes, el buit i les qualitats del lloc mentre ens hi movem per dins.

 

El moviment en un plànol

En el cas dels dibuixos de Miralles aquesta tasca requereix tremp, més assossec, ja que primer has de desxifrar la seva cal·ligrafia. No parlem tan sols de l’escriptura, sinó de com mostra les propostes. Et força a entrar en el seu llenguatge, que cal anar desxifrant. Fins i tot en els plànols suposadament més senzills, els dels mobles, es detecta com canvia cada pota, com cada frontissa és diferent de les altres, i quin és el moviment dels seus components.

Mostrar el moviment en un plànol és complex. En aquells dies, només els dibuixos de Bernard Tschumi que mostren seqüències dels focs artificials permetien començar a il·luminar aquest camí en què va indagar Miralles. Avui, continuem buscant.