El que va començar com una necessitat de la Xina per tenir fonts de proveïment i dels països de l’Amèrica Llatina per obrir nous mercats, s’ha acabat convertint en un dilema que la pandèmia ha accentuat. Triar entre Washington i Pequín. Els tres elements que han portat a aquesta situació han estat la forta dependència comercial de la Xina dels països productors de matèries primeres, hidrocarburs i agroalimentaris; les importants inversions xineses en infraestructures, tecnologia de comunicacions i indústria extractiva, i, també, la diplomàcia de la salut que està decantant el reconeixement de la República Popular de la Xina alhora que retira el suport diplomàtic a Taiwan (República de la Xina).
L’enfrontament entre Washington i Pequín per l’hegemonia econòmica i tecnològica i el risc de seguretat que va marcar l’estratègia de Donald Trump no han canviat amb la presidència de Joe Biden. Malgrat el canvi de formes, atès el suport polític transversal que als Estats Units rep la política vers la Xina, la tensió es mantindrà.
L’Amèrica Llatina es troba enmig de les dues potències, puix que el fet més significatiu de la inserció internacional de la regió ha estat la irrupció de la Xina en el pati del darrere dels Estats Units. Avui la Xina és el principal soci comercial de Sud-amèrica, ja que ha desplaçat els Estats Units i Europa, els seus socis tradicionals. Per aquesta, raó els països llatinoamericans volen tenir bones relacions amb la Xina, però Washington vol que els països s’alineïn amb les seves posicions i restringeixin el comerç i les inversions xineses.
La Xina ha accentuat la seva ofensiva diplomàtica a la regió, amb iniciatives com la Reunió Ministerial del Fòrum Xina-Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC) i un programa de diplomàcia mèdica aprofitant la pandèmia de la covid-19. Tot i que el govern xinès ha posat fre als préstecs sobirans a determinats països, com Veneçuela pel seu risc, les empreses xineses segueixen invertint a la regió. Comerç, inversions i diplomàcia són les tres línies d’acció de l’estratègia xinesa a l’Amèrica Llatina i sobre aquestes bases es fonamenta la posició dels països de la regió.
El detonant de la nova relació ha estat el comerç i les inversions. El comerç entre la Xina i l’Amèrica Llatina el 1976 només arribava a 200 milions de dòlars, mentre que el 1988 ja era de 2.800 milions. Però el gran salt es produeix en els darrers anys. De 10 mil milions de dòlars l’any 2000 i 40 mil el 2005, a 307 mil milions el 2018. L’increment del comerç ha anat acompanyat a partir del 2010 de les inversions i dels fluxos financers. Les aportacions de la banca xinesa a la regió ja són superiors a les del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Inter-Americà de Desenvolupament (BID) i el Banc de Desenvolupament de l’Amèrica Llatina junts.
La Xina és el principal soci comercial de la majoria dels països sud-americans. La gran recessió de 2008 va impactar en el comerç i els països menys dependents de la Xina i més especialitzats en manufactures van aguantar millor, com va ser el cas de Mèxic, a diferència dels països més orientats a l’exportació de matèries primeres i, per tant, dependents de la demanda xinesa. L’impacte de la pandèmia i la caiguda de la demanda de la Xina van tornar a impactar en les economies llatinoamericanes, però ara, amb una forta crisi, veuen la seva oportunitat en la recuperació econòmica de la Xina.
Malgrat que el comerç amb la Xina no és igual en tots els països de la regió, l’expansió industrial i tecnològica de la Xina l’ha obligat a cercar fonts de proveïment d’hidrocarburs, matèries primeres i aliments arreu del món i ha trobat a Llatinoamèrica un dels seus grans proveïdors. La demanda xinesa de petroli s’ha concentrat en països com Veneçuela. L’Equador hi exporta el 70 per cent de la seva producció. Mentre que en la demanda de matèries primeres, que formen la base del comerç amb diversos països, destaquen el Brasil, Xile, l’Argentina i el Perú. A Xile, la gran majoria de les seves exportacions es concentra en el coure. La Xina és el més gran importador mundial de coure i Xile n’és el principal exportador.
Bolívia i la Xina van donar caràcter estratègic a les seves relacions durant el Govern d’Evo Morales (2006-2019).
En el cas del Brasil, una considerable proporció de les exportacions a la Xina està composta per matèries primeres i aliments: mineral de ferro, acer i soja (faves i oli). L’Argentina també destaca per les exportacions de soja, el Perú exporta farina de peix per a l’alimentació animal, mineral de ferro i coure. En canvi els països de la regió més orientats a la producció de manufactures tèxtils per al mercat nord-americà, com Mèxic i els de l’Amèrica Central, presenten persistents dèficits comercials amb la Xina a causa de l’increment d’importacions d’aquests productes des de la Xina a la vegada que pateixen la competència xinesa en els seus mercats exteriors.
El comerç entre l’Uruguai i la Xina és més recent i també en exportacions agroalimentàries. Cuba, que presenta característiques diferents per la geopolítica xinesa (segons Xi Jinping, Xina i Cuba són bons amics, bons camarades i bons germans), exporta níquel i les inversions xineses augmenten.
Jugar fort
Les estratègies polítiques que depenen dels governs tendeixen a afavorir Pequín. Així, Bolívia i la Xina van donar caràcter estratègic a les seves relacions durant el Govern d’Evo Morales (2006-2019), impulsant la cooperació comercial, científica, tecnològica i militar, però el Govern transitori de Jeanine Áñez (2019-2020) va refredar els vincles buscant, en canvi, un acostament als Estats Units. Ara, el nou president Luis Arce ha cercat la cooperació amb la Xina per a enfrontar la pandèmia de covid-19.
PUBLICITAT
En les inversions, la Xina ha jugat fort per assegurar-se els proveïments i per expandir-se en el mercat de les comunicacions, de l’energia i de les infraestructures. Colòmbia és un dels països que està canviant la seva orientació amb inversions d’empreses de telecomunicacions xineses. Això ha encès les alarmes a Washington, on les autoritats han advertit als països sobre la transferència del control de les xarxes de comunicacions a empreses xineses. També preocupa a Washington la presència xinesa en activitats estratègiques. Aquest és el cas de l’estació espacial xinesa a la Patagònia pel risc d’ús militar de la instal·lació. A Mèxic, ha entrat en infraestructures i energia hidràulica i renovables.
Els Estats Units intenten contrarestar amb ajudes econòmiques: ajuda l’Equador perquè faci front al seu deute amb la Xina a canvi que el país llatinoamericà exclogui les companyies xineses de les seves xarxes de telecomunicacions. Aquest any la Corporació Financera de Desenvolupament Internacional dels Estats Units ha arribat a un acord amb l’Equador pel qual li concedeix 3.500 milions de dòlars.
En el nou acord de lliure comerç entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic (T-MEC) proposat per Trump, s’hi va incloure la clàusula que estableix que si un signatari busca un acord de lliure comerç amb una economia no considerada com «de mercat» (cas de la Xina) les altres parts poden cancel·lar l’acord trilateral i instaurar-ne un de bilateral. Això deixa Mèxic sense possibilitats de negociar acords comercials amb la Xina si no vol perdre els avantatges del seu soci nord-americà.
El ‘soft power’ xinès
Amb la participació en el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (BAII) fundat per la Xina el 2015 diversos països aspiren a obtenir finançament per reduir el dèficit en infraestructures de la regió. El primer a unir-s’hi va ser l’Equador (2019), seguit de l’Uruguai i el Brasil (2020) i l’Argentina i Xile (2021). Bolívia i Veneçuela estan confirmats però pendents de l’aportació. La Xina, per la seva part, introdueix elements del programa d’infraestructures de transport conegut com la Iniciativa de la Franja i la Ruta que no deixa de ser una eina del soft power xinès, a través de les rutes del comerç i la diplomàcia, que en aquest cas arriben fins a l’Amèrica Llatina.
En l’àmbit diplomàtic, la República Popular de la Xina, partint del seu principi d’«un sol país» i que només es poden tenir relacions diplomàtiques amb la República Popular, ha anat buscant el reconeixement dels països llatinoamericans que donaven suport a la República de la Xina (Taiwan). En els darrers anys, la Xina ha utilitzat el seu poder econòmic per convèncer els aliats de Taiwan de canviar de bàndol. Ho han fet Panamà el 2017, el Salvador i la República Dominicana el 2018. El Paraguai, Guatemala, Hondures, Nicaragua i alguns països del Carib mantenen relacions amb Taiwan.
La Xina ha enviat més de 70 milions de dosis a l’Argentina, el Brasil, Xile, Colòmbia, l’Equador, Mèxic, Panamà i el Perú.
Amb la pandèmia de la covid-19 ha començat la cursa de la diplomàcia de les vacunes. L’administració Biden aquest maig ha reaccionat donant un lloc prioritari a l’Amèrica Llatina en la seva distribució mundial de vacunes, per la preocupació que la Xina aprofiti els proveïments mèdics per convèncer els països de deixar de reconèixer Taiwan. Aquesta reacció sorgeix quan Hondures, una de les nacions que només reconeix Taipei en lloc de Pequín, va dir que podria haver de canviar la seva posició per accedir als subministraments de vacunes xineses.
Milions de dosis
Segons dades del mes de juliol, els Estats Units ja han enviat 23 milions de dosis a l’Amèrica Llatina. Però la Xina n’ha enviat més de 70 milions a determinats països de la regió (Argentina, Brasil, Xile, Colòmbia, Equador, Mèxic Panamà, i Perú), amb enviaments d’1,5 milions de dosis de Sinovac al Salvador, 100.000 dosis de Sinopharm a Bolívia i 500.000 dosis de Sinopharm a Veneçuela, a preus significativament més econòmics que les vacunes dels Estats Units. Pequín, per exemple, proporciona el finançament de 1.000 milions de dòlars als països llatinoamericans per ajudar-los a comprar vacunes xineses.
Les estratègies de Washington y Pequín estan confrontades, i els països de l’Amèrica Llatina vinculats a Washington intenten mantenir l’equilibri. Els països petits de l’Amèrica Llatina tenen menys marge de maniobra i els «bolivarians» ja han optat per Pequín. Els grans no es poden permetre perdre el mercat xinès ni les seves inversions. Tampoc no poden seguir una estratègia regional conjunta atesa la debilitat i divisió que presenten.
Haver d’escollir entre una potència o l’altra quan les condicions actuals no són les d’una nova guerra freda no és una estratègia adient. Els països llatinoamericans hauran de cercar en els dos bàndols acords pragmàtics en temes específics i aprofitar l’oportunitat per formar part de la solució en lloc de formar part del problema. Un tercer actor com la Unió Europea podria afavorir la triangulació que eviti la contesa bilateral.
