Durant molts anys l’Amèrica Llatina es veia com una de les regions del món pioneres pel que fa a la democràcia, juntament amb l’Europa del Sud i els països de l’Est. Però els resultats de les últimes eleccions generals arreu del continent sorprenen per les seves desviacions de les regles democràtiques comunes. No solament perquè no s’han respectat els valors del cànon, sinó perquè, de manera inesperada, són eleccions que s’ajusten al calendari previst. Per entendre aquesta paradoxa cal aclarir què entenem per valors del cànon democràtic. ¿Es tracta d’un concepte universal i consensuat, o bé tan sols «occidental», i per tant sospitós, perquè els que el van inventar han estat fins fa molt poc temps els amos del món?

En la història del segle XX les antigues potències colonials i el seu «extrem occident» nord-americà (Alain Rouquié, América Latina. Introducción al Extremo Occidente, Siglo XXI, 1989), van instrumentalitzar les llibertats per permetre tota mena d’ingerències, justificades per una superioritat moral i democràtica. L’impacte d’aquestes ingerències, disfressades d’ètica, és part de la memòria llatinoamericana. L’intel·lectual hindú Amartya Sen va fer una descripció concloent de la universalitat; no del concepte tal com se’l coneix a «Occident», però sí de l’existència d’una aspiració transcultural a la llibertat (El valor de la democracia, Montesinos, 2006).

Hi ha una cultura democràtica llatinoamericana, consagrada en textos fonamentals, que coexisteix amb una altra de cabdillista i dictatorial. Tant les majories com els colpistes, que sempre han intentat justificar les ruptures com a suspensives i provisionals, han entès que aquests trencaments eren una vulneració dels pactes col·lectius. Les distorsions actuals expressen, en formes noves, aquest oxímoron, que combina eleccions amb desviacions del sufragi universal.

 

Universalitat de les eleccions

Del 2021 al 2023, tots els països llatinoamericans van organitzar consultes per renovar els seus dirigents. Queda la incògnita d’Haití, que viu una situació de desordres que impedeix fixar-ne una data. Això significa que ha triomfat la democràcia a l’Amèrica Llatina? L’únic que es pot concloure és el recurs universal dels governs a celebrar eleccions per legitimar el seu poder. En els últims anys, aquesta legitimació electoral del poder ha tingut una extensió excepcional, paral·lela a un augment dels dubtes. S’observa una manipulació creixent dels processos electorals independentment del color dels governants. La més freqüent consisteix, per part del més fort, a apartar les candidatures que li fan la competència.

A Cuba, Estat de dictadura del proletariat, hi ha eleccions de caràcter participatiu. Només pot presentar-hi candidats un únic partit, el PCC. Però seguint el corrent electoralista del moment, es permet la presència de candidats sense partit des del 1992. Altres casos més freqüents són els països on el multipartidisme s’ha oficialitzat, però en els quals no s’aplica aquesta regla constitucional. El 2016 una majoria parlamentària de cacics, conservadors i oportunistes va suspendre la presidenta brasilera, Dilma Rousseff, per un delicte constitucional imaginari. A Nicaragua, el president Daniel Ortega, va tancar l’espai democràtic, va impedir l’existència d’una premsa crítica, va empresonar o va expulsar els seus opositors i va castigar durament els manifestants que protestaven. El 6 de novembre de 2022, el seu partit, el Front Sandinista d’Alliberament Nacional, «va vèncer» en els 153 municipis del país.

A Veneçuela, el president Nicolás Maduro i la seva formació política, des de la mort del seu antecessor, Hugo Chávez, va pressionar fiscalment els mitjans de l’oposició, va suprimir drets cívics i va forçar a l’exili els seus adversaris potencials, com Henrique Capriles el 2017 o Corina Machado el 2024. Després de la victòria parlamentària de partits contraris al poder, el 6 de desembre de 2015, els jutges del Tribunal Suprem de Justícia, nomenats per la cambra legislativa sortint, van transferir els poders de l’Assemblea Nacional al president el 27 de març de 2017. Després van modificar la llei electoral, que va permetre que Nicolás Maduro convoqués una assemblea constituent. Electes el 30 de juliol de 2017, els representants constituents, pròxims al govern, van acaparar el poder legislatiu negant les seves competències a l’Assemblea Nacional. Va ser en aquestes condicions, sense frau, però sense oponents forts, que va guanyar la votació presidencial del 20 de maig de 2018.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Els presidents electes de Bolívia, Colòmbia, El Salvador, Mèxic o el Perú van intentar forçar la seva reelecció modificant per la força la llei fonamental que la prohibia. A Bolívia, Evo Morales, el 20 d’octubre de 2019, va intentar tornar a presentar-se, encara que el 21 de febrer de 2016 havia perdut un plebiscit que pretenia autoritzar la reelecció. Es va desencadenar llavors una crisi institucional en la qual la presidenta interina, Jeanine Áñez, també va voler mantenir-se a la Casa Gran del poble. Al Perú, el president, Pedro Castillo, va dissoldre el Parlament el 7 de desembre de 2022 en condicions no previstes per la Constitució. Va ser arrestat, jutjat i condemnat a trenta-quatre anys de presó per adversaris que van aprofitar el seu error de manera oportunista.

 

Palanca per continuar en el poder

Es poden combinar manipulacions electorals i constitucionals amb un factor electoral tan legal com il·legítim. Parlamentaris sense afiliació ideològica, electes sense frau, poden desestabilitzar a propòsit la vida democràtica del seu país per defensar interessos particulars. El cas ja esmentat del Brasil el 2016 n’és molt representatiu. També destaca el Perú on, des de l’any 2000, han caigut gairebé tots els presidents electes. L’expresident Alberto Fujimori, que es va refugiar al Japó el 2000, està empresonat des del 2007. Els seus successors, Alejandro Toledo, Ollanta Humala i Pedro Pablo Kuczynski viuen sota arrest domiciliari. Un altre expresident, Alan García, es va suïcidar el 2019.

Els candidats que han estat elegits presidents de manera competitiva i amb una majoria considerable poden utilitzar el resultat com a palanca per perpetuar-se en el poder. Com Javier Milei a l’Argentina el 20 de novembre de 2023 i Nayib Bukele a El Salvador el 4 de febrer del 2024. Tan bon punt va accedir a la Casa Rosada, Javier Milei va presentar al Parlament argentí una Llei òmnibus i un Decret de necessitat i urgència (DNU), amb centenars d’articles, els quals, entre consideracions d’urgència econòmica, pretenien modificar el dret de manifestació, les lleis electorals i el nombre de diputats.

El seu homòleg salvadorenc, electe el 2019, va entrar el 2020 a l’Assemblea Legislativa amb militars armats per forçar la votació d’una llei. Un cop guanyada la consulta parlamentària, el febrer de 2021, els diputats del seu partit, majoritaris, van renovar el 15 de setembre el Tribunal Constitucional que, interpretant la llei, li va oferir la possibilitat de presentar-se a una eventual reelecció. Des del 27 de març de 2022, aquest Parlament renova cada mes l’estat d’excepció que suspèn les garanties fonamentals. Unes 76.000 persones estan empresonades, en condicions de rigor extrem, en centres de detenció de terroristes. La nit de la seva reelecció, el president va suggerir un futur democràtic amb el mateix esperit: «El Salvador està creant la democràcia de partit únic.»

 

Últimes collites democràtiques

Un punt positiu. Ningú, a l’Amèrica Llatina, no proposa suspendre la designació electoral dels responsables. Ni tan sols a Haití, on Ariel Henry –dirigent de fet i president interí– i l’oposició comparteixen la necessitat de sortir de la crisi amb una consulta electoral. Ni tan sols a Cuba, on la nova Constitució, adoptada per referèndum el 24 de febrer de 2019, afirma en l’article 5 que «el Partit Comunista de Cuba, únic, martià, fidelista, marxista i leninista, avantguarda organitzada de la nació cubana, sustentat en el seu caràcter democràtic i la vinculació permanent amb el poble, és la força dirigent superior de la societat i de l’Estat». Però en l’article 104 afegeix: «L’Assemblea Nacional està integrada per diputats elegits pel vot lliure, igual, directe i secret dels electors.»

Els límits d’aquest reconeixement democràtic poden ser la conseqüència de crítiques exteriors instrumentalitzades. El nou president argentí, Javier Milei, denuncia com a totalitàries les observacions emeses tant per brasilers, cubans, i veneçolans com des de la Xina i el Vaticà. El salvadorenc Nayib Bukele ha criticat les ingerències dels Estats Units i de les ONG «occidentals» per justificar les seves interpretacions de la democràcia.

A Veneçuela, Juan Guaidó, diputat opositor, president de l’Assemblea Nacional, es va autoproclamar president al carrer durant una manifestació el 23 de gener de 2019. Va ser reconegut, malgrat el caràcter democràticament insòlit del procediment, per cinquanta estats, els Estats Units i els seus aliats llatinoamericans i europeus. Tots van adoptar sancions diplomàtiques i econòmiques per ajudar el president «autoproclamat», considerat, paradoxalment, com més democràtic que Maduro, autor de manipulacions constitucionals. Aquestes pressions exteriors van ser interpretades com a tals a Caracas, que no va haver de justificar les seves pràctiques internes lliberticides, atesa l’absència de legitimitat democràtica de l’estratègia de l’oposició.

Aquests arguments, de l’Argentina a Veneçuela, però presents també a Cuba o Nicaragua, estan basats en la defensa de la sobirania, plantejada com a prioritària en relació amb el respecte de la democràcia. L’argument fonamenta la seva legitimitat en les pressions de doble moral usades pels que es presenten com a defensors del dret i de les llibertats. A més, s’amplifiquen els efectes de les crisis socials. La gent emigra –milions de veneçolans, centenars de milers de cubans, haitians, centreamericans–, la qual cosa fa que augmentin les pressions exteriors: el respecte nul de les llibertats per part dels països emissors d’expatriats és un argument privilegiat per als països receptors de migrants.

 

Mitjans emocionals i seductors

Hi ha països que continuen respectant les regles democràtiques, però en els quals, d’una consulta a una altra, es produeixen alternances gairebé automàtiques, reflex d’un descontentament generalitzat. Tots els governs, siguin de dretes o d’esquerres, són víctimes d’aquest pèndol electoral. L’Argentina, per exemple, va passar el 2015, d’una presidenta justicialista, Cristina Kirchner, a un cap d’estat liberal, Mauricio Macri. El 2019 van tornar els peronistes, amb Alberto Fernández, i el 2023, un llibertari radical d’ultradreta, Javier Milei. Aquests vots d’alternança són la traducció electoral d’un malestar basat en la persistència de desigualtats que alimenten el clima d’inseguretat més alt del món, llevat del dels països en guerra, i tota mena de tràfics il·lícits, el més mediatitzat dels quals és el d’estupefaents.

Aquesta tendència expressa una pèrdua de patriotisme partidari, visualitzada en la decadència de les formacions polítiques, de manera espectacular al Perú. Aquesta reculada és substituïda per operacions electorals blitzkrieg [guerra llampec, en alemany], de personalitats com Javier Milei a l’Argentina, Jair Bolsonaro al Brasil, Nayib Bukele a El Salvador, que privilegien els mitjans emocionals i seductors de masses (xarxes socials, WhatsApp, evangelisme pentecostalista). Aquests líders de nou encuny són creadors de discursos reductors i «innovadors» segons el sociòleg argentí Gabriel Vommaro (La ultraderecha en Argentina: entre el oportunismo y la innovación de Milei, 2023).

Aquests nous líders representen també un risc més gran de desviament democràtic. Una vegada han estat elegits, poden tenir la temptació de bloquejar les alternances. El comentari de Nayib Bukele la nit de la seva victòria, el 4 de febrer de 2024, insinua aquesta possibilitat. La seva victòria, com el seu comentari, no han passat desapercebuts. Des de l’Argentina, l’Equador, el Perú, els responsables d’aquests països, consideren que Nayib Bukele obre una via interessant per mantenir-se en el poder.

Com observa la corporació Latinobarómetro en el seu informe del 2023, «la trama democràtica s’ha trencat a l’Amèrica Llatina perquè la confiança es dilueix per falta d’inclusió. El demos (poble) no té polis (comunitat)», una observació que es podria extrapolar a altres parts del món. Autocràcia, democradura, populisme, no són especialitats exclusives de l’Amèrica Llatina. El politòleg argentí Federico Finchelstein assenyala que aquestes reculades són «un fenomen global i transnacional […] L’excepcionalisme democràtic nord-americà, francès o alemany s’ha acabat» (Del fascismo al populismo en la historia, Taurus, 2019).