«Era fosc, només s’havien encès els llums d’algunes cases i la lluna, pàl·lida, començava a pujar per darrere de la caserna, al cap del carrer. El Làptev seia al banc de la portalada esperant que s’acabés la missa de vespres a l’església de Sant Pere i Sant Pau. Comptava que la Iúlia Serguéievna, quan sortís de missa, passaria per allà i llavors hi parlaria, i potser estarien junts tot el vespre»: entrem en el primer paràgraf de la novel·la i sentim immediatament alguna cosa semblant a la minuciositat d’un inventari, com si en comptes d’escoltar un home que parla contempléssim un mirall que reflecteix, amb fredor metàl·lica, el buit d’un món objectal.

I sí, llegim Tres anys (1895), el relat de les peripècies gens espectaculars d’un home bastant lleig i una dona bastant bella que es coneixen, es casen i són infeliços, i en tot moment tenim la impressió d’estar davant d’un teixit viu que es va impregnant de minúcies insignificants que al mateix temps són sagrades, com aquella estampa que figura a «La senyora del gosset», un dels contes majúsculs d’Anton Txékhov (1860-1904), en què algú –potser un vigilant– s’acosta a la parella d’amants mentre s’estan asseguts en un banc a prop de l’església, els mira un moment i se’n va, i «aquest detall també els va semblar enigmàtic i bell».