«Era fosc, només s’havien encès els llums d’algunes cases i la lluna, pàl·lida, començava a pujar per darrere de la caserna, al cap del carrer. El Làptev seia al banc de la portalada esperant que s’acabés la missa de vespres a l’església de Sant Pere i Sant Pau. Comptava que la Iúlia Serguéievna, quan sortís de missa, passaria per allà i llavors hi parlaria, i potser estarien junts tot el vespre»: entrem en el primer paràgraf de la novel·la i sentim immediatament alguna cosa semblant a la minuciositat d’un inventari, com si en comptes d’escoltar un home que parla contempléssim un mirall que reflecteix, amb fredor metàl·lica, el buit d’un món objectal.

I sí, llegim Tres anys (1895), el relat de les peripècies gens espectaculars d’un home bastant lleig i una dona bastant bella que es coneixen, es casen i són infeliços, i en tot moment tenim la impressió d’estar davant d’un teixit viu que es va impregnant de minúcies insignificants que al mateix temps són sagrades, com aquella estampa que figura a «La senyora del gosset», un dels contes majúsculs d’Anton Txékhov (1860-1904), en què algú –potser un vigilant– s’acosta a la parella d’amants mentre s’estan asseguts en un banc a prop de l’església, els mira un moment i se’n va, i «aquest detall també els va semblar enigmàtic i bell».

A vegades costa entendre de què va la història, com si en comptes de la trama o el propòsit l’important fos el compàs melòdic de la lentitud extrema dels dies que passen.

I sí, llegim Tres anys, que també es pot contemplar com la crònica de les vergonyes, les perplexitats i les resignacions de la família Làptev, enriquida gràcies al comerç a l’engròs de vetesifils, i sense cessar topem amb els misteris de la poètica de l’esporgada que practicava Txékhov: fets exposats sense cap judici, amb una objectivitat absoluta, amb concisió, amb descripcions breus d’una enorme esplendor plàstica, i sense entrar mai en l’estat d’ànim dels personatges. I aleshores tenim la temptació d’explicar-nos-la recordant una seqüència mínima de «Casa amb mansarda», un altre dels seus contes imprescindibles: un convidat gesticula, bolca una salsera, i es fa una taca molt grossa a les estovalles, però ningú no demostra advertir-ho, i no és fins havent sopat que un personatge comenta que la bona educació no consisteix a no escampar salsa per les estovalles, sinó a no fer-ho notar si li passa a algú.

És així com procedeix Txékhov: la salsa sovint taca les estovalles, però com que ell no atorga cap importància a la incidència, i prescindeix de tota voluntat melodramàtica o exuberant, a vegades costa entendre de què va la història –no estranya gens, per exemple, que Richard Ford expliqués que no va ser fins a la tercera lectura que es va veure en condicions per captar les incògnites que envoltaven «La senyora del gosset»–, com si, en comptes de la trama o el propòsit, l’important fos el compàs melòdic de la lentitud extrema dels dies que passen, el formidable patetisme de la inèrcia humana, aquell «anar vivint, anar veient» amb què el protagonista de Tres anys es vaticina el futur que els espera a ell i a la seva família, com si tan sols calgués resignar-se, amb una poderosa dignitat, a la mortífera futilitat de la rutina.

«Despotisme asiàtic»

I no és que a Tres anys Txékhov hi escatimi els episodis dolorosos: la germana de l’home lleig, que accepta que el marit tingui una família paral·lela a la mateixa ciutat de províncies on resideixen, acaba sucumbint a un càncer, el germà del protagonista embogeix, el pare es comporta amb «despotisme asiàtic», la filla del matrimoni es contagia de diftèria i mor, i, per damunt de tot, arreu s’escampa la naturalesa de les circumstàncies i el pes exacte de l’atmosfera quotidiana –els despropòsits, les dissonàncies, els xocs lleugers i les crispacions tènues, les pauses i els silencis, l’acumulació de malenconia– d’un home i una dona que viuen junts i no s’estimen.

Arreu s’escampa la naturalesa de les circumstàncies i el pes exacte de l’atmosfera quotidiana d’un home i una dona que viuen junts i no s’estimen.

Amb les oportunes dosis de dislocació humorística per refrescar l’ambient, a Tres anys arreu s’hi respira angoixa i preocupació, soledat i falta de comprensió, però no s’hi nota amb estridència –com a música de fons hi flota un quartet de corda, no una simfonia– perquè Txékhov és el mestre de l’artifici de la simplicitat nítida, situat sempre a la banda més allunyada de la pesadesa de la grandiloqüència, capaç d’aconseguir que l’ànima de l’objecte més comú ens sembli radiant –per exemple, el paraigua apedaçat que juga un paper tan central en el desenrotllament de les emocions de Tres anys–, com si l’exercici de l’art fos la captació i la gradació dels matisos de les coses, no la intriga: entomòleg meticulós de les coses més senzilles –els objectes no poblen el món: són el món–, Txékhov aconsegueix que pàgina rere pàgina tot se’ns transformi en la bellesa eterna de la lectura, una mica a la manera de la protagonista, que contempla un quadre i pensa que «allà on es fonia la claror del capvespre hi reposava, reflectida, alguna cosa eterna i de fora d’aquest món».

Anton Txékhov Tres anys. Barcelona: Cal Carré, 2022 | 209 pàg. Traducció d’Arnau Barios

Ser més senzill

La literatura de Txékhov, inexplicable i incomprensible, enigmàtica i bella, és així: il·lumina el lloc comú, sense exagerar-lo ni distorsionar-lo, com si posseís la facultat de convèncer-nos que som capaços de veure alguna cosa que, sense ell, mai no se’ns revelaria, talment com si s’hagués apropiat d’aquella força sobrenatural que alimenta la vida de Vàssia, un dels carreters que protagonitzen una altra obra mestra seva, L’estepa, que «tenia una vista sorprenent, tan penetrant que l’estepa, socarrada i deserta, per a ell sempre era plena de vida i d’interès. Només mirar al lluny descobria una guineu, una llebre, un ànec salvatge o qualsevol dels animals que solien escapar de la presència de l’home. No era gens estrany veure una llebre que corria o un ànec salvatge que volava; però ho era més, i no tothom pot, veure els animals salvatges quan no corren, ni s’amaguen, ni ullen els encontorns amb recel. Vàssia gaudia del privilegi de veure guineus rebolcant-se, llebres que es rentaven la cara amb les potes del davant, ànecs que es desemperesien o fotges que escainaven en l’època del zel. Gràcies a la finor de la seva vista, podia contemplar escenes d’un món inabastable per a l’altra gent, un món diferent, singular i, probablement, d’una bellesa extraordinària; era impossible no envejar el carreter quan mirava extasiat aquest món»: és impossible no envejar Txékhov quan mira extasiat el seu món, i és impossible també no estar d’acord amb Màxim Gorki –a pesar nostre– quan afirmava que, davant de Txèkhov, tothom sentia un desig inconscient de ser més senzill, més sincer, més un mateix.