És prou conegut que el passat 21 de febrer s’esdevingué l’assassinat polític del president del Partit Popular, Pablo Casado, perpetrat coralment amb nocturnitat i traïdoria pels seus enemics i els seus amics de partit, sense distinció. L’autòpsia del cadàver polític de Pablo Casado revela, en una primera observació, una sèrie de fets vertiginosos que provocaren el fatal desenllaç.

Seguint Juan Manuel Romero (El País, 27-2-22), la seqüència dels vuit dies que van del 16 al 23 de febrer es podria resumir així: Una sospita de corrupció en l’entorn familiar d’Isabel Díaz Ayuso hauria donat lloc a una de les males arts de la política en forma d’espionatge i de xantatge de l’aparell del partit a la presidenta madrilenya, la qual, aprofitant un moment de feblesa política de Pablo Casado, hauria pres la iniciativa denunciant aquestes males arts, utilitzant a fons unes altres males arts populistes que domina amb excel·lència, i provocant una reacció contundent i potser poc meditada del president i del secretari general del partit, amb la conseqüència de fer del tot evident la guerra civil interna que s’estava covant de feia temps.

El pànic provocat per aquest escenari caníbal va precipitar la reacció dels poders fàctics de l’organització, atiats pels poders fàctics mediàtics de la dreta i l’anonimat de les xarxes socials, amb la consegüent decapitació de Pablo Casado.

El mínim que es pot dir és que es tracta d’una seqüència de fets ben poc exemplar i que deixa al descobert la indigència moral de molts dels seus protagonistes, com assenyalava Juan José López Burniol a La Vanguardia (26-2-22): «La fuga que es produeix en els quadres del Partit Popular, a partir del moment en què se supera el punt de no-retorn, mostra una descarada falta d’aquells valors humans en què es fonamenten la lleialtat, el sentit d’equip i el mínim respecte que tota persona mereix fins i tot en els seus pitjors moments».

Tanmateix, d’aquesta successió de fets se’n poden observar algunes constants que ajuden a aprofundir en l’autòpsia i percebre algunes patologies prèvies als successos del mes de febrer. Començant per un seguit de despropòsits polítics acumulats en les setmanes anteriors, com la precipitada convocatòria de les eleccions a Castella i Lleó sobre la base d’unes expectatives infundades, o l’episodi vergonyós de la votació parlamentària de la reforma laboral, i que s’afegeixen al passiu acumulat per Pablo Casado des del 2018. Seguint per la persistència de la vella coneguda olor de la corrupció que no abandona el Partit Popular.

També, per la colonització mediàtica de l’espai de la dreta, sotmès a les pressions immisericordioses d’importants mitjans de comunicació convertits en premsa d’una facció del partit. Com diu Guillem Martínez (CTXT, 22-2-22): la batalla es desenvolupa en els mitjans acòlits, però no a partir de la informació, sinó «a través de la seva sentimentalització, de la seva orientació i de la seva manipulació… La política com a percepció, com a trumpisme, es desenvolupa en els mitjans». I amb la caixa de ressonància de les xarxes socials amb la seva capacitat simplificadora, manipuladora i amplificadora que crea estats d’opinió.

Una ressonància clau en la mobilització populista a favor d’Ayuso i contra Casado, com ho documenta Pilar Gómez (El Confidencial, 1-3-22): «A les xarxes s’havia creat un clima d’opinió. Al partit els que intenten fer fora Casado ho fan amb l’argument d’“el carrer no el vol”. A la societat d’avui “el carrer” és Twitter i a ningú no li preocupa si és real el que hi passa. L’esglaó següent de l’exèrcit virtual de Vox era proporcionar a Ayuso el punyal amb què matar Casado. El poble donarà el seu veredicte a cop de tuit. Només cal dirigir la massa cap a on un vol: #YoconAyuso i #Casadodimisión. Més de 10.000 comptes operant i l’encara president del PP va acabar devorat pels lleons».

I així, atiada per les xarxes, la mobilització al carrer estava servida, convertint-se en tot un èxit, com ho destacava Antoni Puigverd (La Vanguardia, 23-2-22): «ha estat una de les accions populistes més lluïdes d’aquests 44 anys de democràcia. Potser només comparable a la concentració a favor de Jordi Pujol després de la victòria d’abril de 1984 per majoria absoluta, que va ser interpretada com un referèndum popular contra la querella de Banca Catalana».

En resum, un còctel letal d’imperícia política, corrupció enquistada, dependència mediàtica, activisme a les xarxes i mobilització populista contribuïren al cop de mà que va fer col·lapsar la direcció del PP de Casado.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Però, el més preocupant ens ho manifesta un tercer nivell de l’autòpsia, en tant que, a banda d’afectar el Partit Popular, afecta el conjunt del sistema polític espanyol, amb tres qüestions de fons: la impregnació de l’estil populista de fer política; la incapacitat del PP de desprendre’s de la seva mala reputació corrupta, i el repte de la competència amb l’extrema dreta.

L’accidentada trajectòria de Pablo Casado al capdavant del PP està impregnada de l’estil populista, començant per unes primàries amb regles peculiars que van possibilitar la seva elecció en contra de la candidata oficialista. Seguint per una actuació política a l’oposició caracteritzada per la simplificació dels missatges i la distorsió dels fets, amb què va contribuir a fer créixer la crispació en un context de forta polarització política. O també propiciant l’ascens fulgurant del fenomen polític pop d’Isabel Díaz Ayuso… que finalment se li ha escapat de les mans.

«L’aliança entre la premsa de dretes i la facció aznariana ha imposat la lògica trumpista al Partit Popular», escriu Antoni Puigverd.

No és gens estrany, doncs, que en la crisi que va esclatar violentament a mitjan febrer la concatenació d’aquests factors juguessin en contra del president del Partit Popular: simplificació dels fets, precipitació en l’actuació, crispació en les formes, polarització interna. De manera que la crisi es va desfermar i es va tancar fora del marc institucional establert: filtracions interessades, protagonisme dels mitjans, apel·lació a les emocions, mobilització al carrer… En definitiva, un cop de mà, un cop d’estat intern seguint el manual populista que, a banda dels danys polítics personals —irreversibles en el cas de Casado, incerts en el cas de Díaz Ayuso—, afecta la reputació del partit i contribueix a la degradació del seu funcionament institucional.

Tornant a Antoni Puigverd: «És evident que a Casado el càrrec li anava gros, però la manera com l’estan defenestrant demostra que el partit que més atacava el populisme, ara s’hi lliura en cos i ànima: la massa ha dictat sentència i els dirigents polítics, espantats, claudiquen. Tants anys criticant el procés, per acabar repetint-lo a la menuda. L’aliança entre la premsa de dretes i la facció aznariana ha imposat la lògica trumpista al PP. Som al primer capítol. Aquesta nova estratègia no s’atura a Génova».

És simptomàtic que Alberto Núñez Feijóo, en declaracions prèvies a l’anunci de la seva candidatura a presidir el Partit Popular, hagi posat l’èmfasi en el respecte a les regles internes com un punt bàsic del seu projecte. Està per veure com aquest propòsit podrà conviure amb l’estil populista que representa Díaz Ayuso.

L’altra qüestió de fons que el Partit Popular té pendent de resoldre és la de demostrar a la ciutadania que vol fer net amb la seva trajectòria de corrupció que llasta la seva reputació des de fa massa temps. Pablo Casado no se n’ha sortit, malgrat el propòsit que l’animava. I la forma amb què s’ha produït la seva defenestració va en sentit contrari, si no, com s’ha d’interpretar el tancament de files de tots els barons amb Díaz Ayuso? Ho apunta Ignacio Escolar (elDiario.es, 22-2-22): «Casado no cau per incomplir la Constitució, amb el seu bloqueig a la renovació del Poder Judicial. Ni per sabotejar l’arribada dels fons europeus a Espanya, ni pel seu màster regalat. El president del PP el fan fora per haver trencat l’omertà».

I, finalment, el més important políticament: el PP ha de decidir quina estratègia adoptar per competir amb l’extrema dreta de Vox. Pablo Casado no ha encertat la tecla en oscil·lar entre la impecable posició merkeliana durant la moció de censura de Vox i el mimetisme de molts dels missatges i de les formes de l’extrema dreta. El sistema democràtic espanyol necessita un Partit Popular que no sucumbeixi als cants de sirena del populisme i que recuperi la bona reputació per afrontar amb èxit la dura competència amb la nova extrema dreta.