No té res de dolent (més aviat és bo) pensar al marge de les moralines i les idees preconcebudes, siguin d’esquerres o de dretes. Reflexionar per nosaltres mateixos, deslligats de la correcció política, de la borregada que mama de tertúlies simplistes de bons contra dolents, riques en desqualificacions i pobres en idees, per no parlar del cloqueig insuportable de les xarxes socials. No té res de dolent si, és clar, les idees que acabes desenvolupant no et condueixin sempre, indefectiblement i sospitosament, als confins de l’extrema dreta.

És això el que li passa a Andrés Calamaro? Pot ser. Segur que hi ha part de posa o provocació, però les posicions sociopolítiques recentment expressades per l’estrella del rock argentí no semblen pròpies d’un lliurepensador espontani. Totes juntes podrien figurar en el catecisme negacionista, ultraliberal, ultrapatriòtic. És com si Calamaro es postulés com a relleu de Ramón Tamames en una hipotètica nova moció de censura impulsada per Vox. Igual que el vell economista, ell també es va criar com a «socialista, feminista i ateu». Què ha passat doncs?

Amb una adolescència sacsejada en el Buenos Aires de la dictadura (1976-1983) i una joventut viscuda intensament en les nits llibertàries del barri madrileny de Malasaña, Calamaro va irrompre com a artista de masses entre 1990 i 1996 amb Los Rodríguez, la imponent banda de rock creada amb Ariel Rot, Julián Infante i Germán Vilella. Abans, havia estat hiperactiu en l’escena argentina, especialment amb Los Abuelos de la Nada, a més de col·laborar amb el gran Charly García i signar quatre discos amb el seu nom. Dissolts Los Rodríguez, va publicar en solitari les seves fites discogràfiques: Alta suciedad (1997) i Honestidad brutal (1999), en un període vital tan reeixit com desaforat.

El quíntuple El salmón (2000), amb més de cent cançons, exemplificava aquest moment d’incontinència brutal, amb tres detonants indissolubles: divorci, cocaïna i ego. D’aquesta orgia d’enregistraments sense fi, amb sessions de 72 hores només interrompudes pel desmai, provenen més de la meitat de les 3.000 cançons inèdites que atresora. «La meva fluïdesa musical amb la farlopa era insòlita, incalculable.» Des de llavors, van minvar les cançons bones i van créixer les declaracions hiperbòliques. A mesura que les toxicomanies disminuïen, es va obrir pas el Calamaro tradicionalista, taurí i patriota. Com va dir Ariel Rot: «Vam ser sexe, drogues i rock’n’roll. Ara som Viagra, cafè i Vivaldi».

Com que Calamaro és una persona d’allò més eloqüent, deixem que ell mateix expliqui els assumptes sobre els quals més li agrada polemitzar.

Anarcocapitalisme. El posicionament més recent de Calamaro va tenir el suport del candidat de La Libertad Avanza, Javier Milei, nou president de l’Argentina i partidari d’eliminar salut i educació gratuïtes. Aznar, Rajoy, Ayuso, Abascal i Vargas Llosa també fan costat a l’ultraliberal de la motoserra. «Milei és un anarcocapitalista i m’hi identifico. El canvi pel canvi en si mateix pot oferir alguna cosa semblant a l’esperança.» Per contra, si la idea del canvi pel canvi prové de l’esquerra, ja no li sembla tan bé: «És un pecat del progressisme que els esbirros de la nova vida digital hagin estat convençuts per les joventuts hitlerianes del postmodernisme de les bondats del canvi pel canvi mateix, sense pensar on ens porta. No hi ha res de sacre, litúrgic, tradicional o intel·lectual que valgui prou.»

Fervors patriòtics. El 2019, Calamaro ja es va significar a favor de la ultradreta espanyola, encara que després s’hagués d’esforçar a desdir-se o matisar. «Prefereixo el vertigen dels patriotes i reaccionaris, em representen més que els moderats», va dir la vigília de les eleccions. Es tractava d’una tesi a la qual donava suport posant com a exemple «la renúncia històrica d’Antonio Escohotado» o «la posició incòmoda de Fernando Sánchez Dragó», dos defensors de Vox. Quan va morir aquest últim, amb el qual compartia amistat, idees i aficions taurines, Calamaro va sospirar: «Espero ser el seu digne apòstol».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Després dels últims comicis a Espanya, va insistir: «Està enfonsant el Regne en una mena de dictadura progressista-comunista que podria rebentar un país que fins ara ostenta una qualitat exquisida de vida». En una altra ocasió, va dir: «Renunciar a la pàtria i la bandera consisteix en alguna cosa que ni es mereix que anomenem traïció. És paradoxal que la generació que menys penúries ha sofert sigui la que ha dinamitat Espanya. Assistim atònits a una castració cultural insòlita que gairebé supera les dictadures.»

Com va dir Ariel Rot: «Vam ser sexe, drogues i ‘rock’n’roll’. Ara som Viagra, cafè i Vivaldi».

Calamaro carrega tant cap a la dreta que quan intenta centrar-se resulta poc creïble: «Dubto de les ales tradicionals de la dreta i l’esquerra, perquè estem en un escenari de bancs i de Brussel·les, un món global que defensa les tradicions mentre que les suprimeix igualant el que és diferent». Davant d’això, encara que no la cita, lloa el model Ayuso: «Madrid, trinxera i barricada, insubmisa i lliure, liberal. Contracultural. Una ciutat que es permet dubtar de la nova “dictablanda” de l’agenda multicultural, de l’anticultura que sembla que treu el cap com a destinació sobre la vella Europa, amenaçada per un pla sospitosament globalista, superficial i capritxós, de tolerància intolerant, un nou moralisme hipòcrita.»

Negacionista i conspiranoic. Calamaro confessa sense matisos: «Soc negacionista del canvi climàtic i de les energies renovables.» Abomina del que ell anomena «gent que abraça arbres» i va arribar a signar un article al diari ABC titulat «El Reich animalista». Sobre la pandèmia de la covid-19 va fer aquestes declaracions el 2022 que, com sempre, va voler esborrar o matisar: «El coronavirus no va sortir de Wuhan, ni d’un mercat xinès. Es va crear en un laboratori i ens el van inocular de manera aberrant, una excusa per dominar la societat mundial. Un genocidi comès amb aquesta vacuna de grafè i metalls pesants. Jo em vaig vacunar, em vaig arriscar que em matessin, com amics meus que van morir o van quedar deformes. La pandèmia és la Tercera Guerra Mundial contra la humanitat, que demostra que tots som esclaus d’un sistema nefast i pervers, molt pitjor que el nazisme. Hem permès que ens inoculin substàncies que ni el pitjor addicte hauria permès. Caminant dòcils cap a l’escorxador químic, en una imatge que gairebé supera l’imaginari de l’Apocalipsi. Aquesta fi del món es presenta com una batalla cultural alarmant, exaltació de l’eutanàsia, i la persecució de l’humor i les arts inopinables.»

Drogues sí, vacunes no. Com Miguel Bosé, capaç d’esnifar tres grams diaris de coca sense parpellejar i, després, clamar contra «la vacuna assassina», Calamaro utilitza aquesta doble vara de mesurar. «Per parlar de drogues, hauríem de recordar que vam ser vacunats en massa, fins i tot mostrant entusiasme. I que la droga d’aquest temps és el telèfon i la connectivitat que indueixen als nens. També crida l’atenció el silenci informatiu amb el consum de crack, el suïcidi, la sida i la prostitució. I sí, jo vaig experimentar amb la psicodèlia, amb molt bons resultats artístics.»

Atribueix a les vacunes i no als seus excessos toxicològics la causa de totes les seves malalties: «Des que vaig fer 60 anys tinc molèsties físiques; seqüeles de la vacuna, la segona dosi va ser verinosa.» No hi tenen res a veure les seves famoses maratons de cocaïna i insomni? «No ho sé. Érem joves. No ens podem queixar d’aquelles abundàncies. No descarto que el vacunatori hagi passat factures pitjors.»

L’art de provocar. Calamaro abomina de les xarxes socials, però és el lloc on vessa les seves provocacions. El 2012 va assegurar: «No és un record agradable, però fa anys, en un altercat de carrer, li vaig llevar la vida a un ionqui a Madrid.» El seu representant va sortir a donar explicacions: «El Twitter d’Andrés és un lloc on ell juga i fa broma. Estava component una cançó i va emprar una imatge que venia de la pel·lícula American psycho en la qual, aquí sí, assassinaven un heroïnòman.»

El seu afany provocador no té fre. «La vergonya és el límit, i ni això. Però no soc provocador, soc artista. Em manifesto. Estem aquí per ofendre i agradar. L’autocensura és pitjor que la censura. Ofendre l’opinió no té res de tràgic. M’importa més el bé comú i l’honestedat creativa que vendre una entrada més o menys», encara que aprofita els seus fils més encesos per intercalar publicitat de les seves gires. «Dissentir és normal. Pensar en termes ideològics purs és obsolet. No hi ha paraules grandiloqüents que expliquin res, ni ultres, ni feixisme, ni socialisme. No vaig llegir Marx ni Primo de Rivera. Puc conversar amb tots els sectors. Aprecio les línies no rectes, la distància sinuosa entre dos punts, sense deixar-me contaminar per l’actualitat transgènica.» Calamaro segueix la màxima que ell mateix va encunyar: «Que bonic que és viure la vida dient el que m’agrada. L’escarni no m’espanta.»

Assot del món digital. Malgrat la seva addicció a polemitzar, Calamaro diu que és «un militant de la desaparició de les xarxes». És difícil comprendre per què les utilitza tant si se sent tan per sobre de la resta d’usuaris. «Ser a les xarxes és acceptar el maltractament; qualsevol persona t’insulta, mai a la cara. La violència, quan és covarda, revolta la paciència. L’estupidesa i la covardia són una combinació tremenda. Una societat degradada, sentenciosa, imbècil. Un munt d’excrement que no constitueix crítica, pensament o opinió. El suïcidi assistit de la cultura occidental.»

Quan és actiu a les xarxes, percep que a l’altre costat s’atrinxera «un nou extremisme de la moderació» que confessa avorrir. «Dubto de l’empatia, de la cínica i infantil ganyota progressista. Acabarem enyorant l’edat mitjana.»

Feminisme cavallerós? Superades les velles drogodependències («ja només em queda el mate») Calamaro es defineix ara com a «addicte al sexe» i «home d’alt rendiment». El seu model és Julio Iglesias. «És una llegenda per la quantitat de dones que han estat amb ell, un fucker. Tots dos estem ancorats en el segle XX i compartim aquest concepte cavallerós del feminisme, els primers feministes del món.»

No són pocs els que aprecien en el seu disc estrella, Honestidad brutal, cert tuf masclista. Moltes de les cançons semblen inspirades en la ruptura amb Mónica García, la seva esposa entre 1992 i 2000. Hi va haver fins i tot un episodi sonat de gelosia, quan Calamaro es va presentar a casa del seu amic músic Charly García amb un bat de beisbol, a més d’un grotesc encreuament d’insults en els mitjans de comunicació. Un espectacle lamentable de dos machirulos partint-se la cara per una dona, vista com un trofeu, mentre ella no va dir paraula i es va limitar a passar de tots dos. Sobre aquell disc, Calamaro va dir: «Si fos una opereta contindria protagonistes femenines diverses: dones mundials, rosses que venen i van, jugadores amb foc, joves que lliuren la virtut sobre un capot de torero, victòries, solituds i coloms. Com a disc de divorciats és una proesa.»

En un fil mantingut a Twitter el 2020, va sostenir: «Assassinades per ser dones? Això pot passar en països de l’Orient o del Nord d’Àfrica. A Occident, les dones són assassinades per assassins. Vinga, no es tallin a dir que la violència de gènere és feixista i capitalista. No crec en això de dones victimitzades enfrontant-se a mascles depredadors. M’oposo a tota protecció especial per a les dones, adopti la forma que adopti, i al feminisme com a religió.»

Culte als toros (i a la boxa). Calamaro professa pels toros alguna cosa semblant a la fe. «Cap intel·lectual de prestigi condemna la tauromàquia. En els ambients que em moc em consideren un paladí de la llibertat per manifestar-me en una defensa que no voldria protagonitzar.» Alguna guerra té sentit?, li van preguntar una vegada. «Sí, la guerra contra els antitaurins. També passa a l’Argentina: sacrifiquen diàriament 6.000 toros en escorxadors i els repugna veure sis formidables toros a l’arena. La tauromàquia és un art sublim, motlle d’homes i dones cultes i totals. És una litúrgia estètica, ecologista, popular, intel·lectual i misteriosa. Passa el mateix amb la boxa. Ha estat proscrita; però un país sense interès per la boxa és un país de covards. La noblesa poètica del ring és inabastable.»