Anglaterra ha decidit confiar el seu creixement econòmic després de la crisi del Brexit a les àrees metropolitanes. I és que el model de les grans aglomeracions urbanes iniciat l’any 2000 amb la recuperació del Greater London i la seva rèplica en altres deu governs metropolitans ha estat tot un èxit, una valoració que comparteixen laboristes i conservadors i que un gran referent de la City com és el diari Financial Times defensa i creu en la seva ampliació a tot el país.

El Govern laborista de Keir Starmer hi creu fermament i així ho va transmetre als onze alcaldes metropolitans anglesos només començar el seu mandat. En ells confia, per exemple, la sortida de la crisi de l’habitatge, un problema global del qual sembla que només se salven Viena i Singapur. Prova d’això és el document Devolution White Paper que Downing Street va fer públic just abans del Nadal de 2024.

Es tracta d’un full de ruta que aprofundeix en el model de descentralització de l’Estat a Anglaterra amb el traspàs de més poder a les autoritats metropolitanes. Quan la proposta es desplegui legislativament, els alcaldes metropolitans anglesos tindran poders sense precedents. Incorporaran competències en habitatge, infraestructures i transports, entre d’altres. L’executiu que presideix Starmer vol incentivar, així, el creixement econòmic a través d’una reforma de l’Estat en què les regions metropolitanes tindran un paper decisiu. En aquest sentit, el Devolution White Paper preveu la creació d’entre 20 i 30 noves combined authorities, una entitat jurídica supramunicipal que aplega diversos ajuntaments.

Avui dia ja existeixen a Anglaterra 10 combined authorities operatives, a més de la Greater London, una gran àrea metropolitana que aplega, a més de la capital britànica, trenta-dues ciutats més que formen el continu urbà de Londres i la seva conurbació. Aquesta aglomeració urbana configura un territori de 1.572 kilòmetres quadrats, on viuen gairebé nou milions de persones, presidit per un metro mayor, que en aquest cas és l’alcalde de Londres. L’alcalde metropolità de Londres és escollit directament en les eleccions locals.

L’executiu de Starmer vol incentivar el creixement econòmic a través d’una reforma de l’Estat en què les regions metropolitanes tindran un paper decisiu.

El Greater London havia estat creat originàriament gràcies a un estatut especial el 1965, però va ser abolit pel Govern de Margaret Thatcher el 1986, en considerar que es tractava d’un contrapoder a l’Estat en mans dels laboristes. Aquesta acció de la Dama de Ferro va inspirar precisament a l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, per fer el mateix i pels mateixos motius amb la Corporació Metropolitana de Barcelona el 1987.

PUBLICITAT

Neutralitzar Ken Livingstone

Thatcher pretenia neutralitzar el líder del Greater London Council, el laborista Ken Livingstone, convertit en el seu principal opositor gràcies a la projecció política que li donava la presidència del govern metropolità londinenc. L’objectiu de Pujol era l’alcalde socialista de Barcelona del moment, Pasqual Maragall, president també de la Corporació Metropolitana, convertit igualment en el gran rival del president de la Generalitat després de la nominació olímpica de la ciutat per al 1992. Els camins triats per tots dos van ser també molt similars. Thatcher va utilitzar la llei britànica de govern local per suprimir el Greater London. Pujol ho va fer a través de les lleis d’ordenació del territori.

Livingstone, conegut com a Ken el Roig, pertanyia a l’ala més esquerrana dels laboristes. Amb la presidència del Greater London, va liderar una sèrie d’accions que el van enfrontar directament amb la primera ministra. Potser la iniciativa més agressiva va ser col·locar una tanca publicitària a l’exterior de la seu del County Hall, davant del Parlament, que anunciava, actualitzades, les xifres creixents de l’atur a la capital britànica. També va posar en marxa una política de reducció de les tarifes de metro i bus utilitzant els subsidis del govern. Una altra provocació va ser reunir-se amb el diputat del Sinn Féin Gerry Adams just en el moment en què tenia prohibida l’entrada al país pels seus vincles amb l’IRA.

Tot plegat, va fer que Thatcher declarés la guerra a Livingstone i el Greater London. El 1983, quan Livingstone duia dos anys de presidència, ja havia proposat l’abolició del govern metropolità. El qualificava d’ineficaç i innecessari. Defensava que les seves funcions les podien recuperar i assumir cadascun dels municipis. Finalment, es va sortir amb la seva el 31 de març de 1986 i l’autoritat supramunicipal de la capital britànica va quedar suprimida. Anys després, entre el 2000 i el 2008, Livingstone va ser elegit alcalde de Londres, i es va mantenir en el càrrec fins que va guanyar les eleccions el conservador Boris Johnson. A diferència de Barcelona, la capital britànica va recuperar l’any 2000 la Greater London Authority. En canvi, la Corporació Metropolitana de Barcelona segueix liquidada.

Des del 2000, el govern metropolità londinenc ha recuperat i conquerit competències gràcies al procés de descentralització de l’Estat conegut com a devolution que es va endegar sota el govern del laborista Tony Blair a la dècada de 1990. Inicialment, la devolution estava pensada per transferir competències només als governs autònoms d’Escòcia, Gal·les i Irlanda de Nord. A Anglaterra, la transferència de competències es va centrar finalment en la restitució del Greater London.

Alcalde metropolità

El recuperat govern regional londinenc va afavorir la creació de noves autoritats metropolitanes, en aquest cas sota la figura de les combined authorities, que són associacions voluntàries de ciutats veïnes. Fins ara, n’hi ha 10, que són les regions del Greater Manchester, el West Midlands –inclou Birmingham–, Liverpool City Region, Tees Valley, West of England, Cambridgeshire and Peterborough, South Yorkshire, North of Tyne, West Yorkshire i North East. Totes, menys l’última, escullen el seu alcalde metropolità per elecció directa als comicis locals, igual que el Greater London.

El model metropolità anglès es considera ara mateix tot un èxit. Per això, el Devolution White Paper preveu ampliar-lo creant noves strategic authorities, les fins ara anomenades combined. El mateix document advoca per donar per amortitzat l’actual model d’Estat, que descriu com el «més centralitzat del món desenvolupat». El nou full de ruta metropolità consta de 118 pàgines en les quals es desenvolupen quins han de ser els futurs poders i competències dels metro mayors. Així doncs, tindran a les seves mans més recursos econòmics que mai per invertir en els seus territoris. Tindran competències en sanitat i autoritat per reformar els serveis públics amb l’objectiu de fer-los més eficients. També tindran poder de decisió sobre qüestions estratègiques de desenvolupament econòmic per promoure el creixement regional i el foment de l’ocupació.

Especial rellevància tindran les competències, per primer cop, pel control dels serveis ferroviaris. Els alcaldes podran decidir sobre com s’han de prestar, intervenir en el disseny de les freqüències de pas i en els destins dels trens. Tot, de cara a millorar la connectivitat amb la resta del país. Un dels grans objectius estratègics és enfortir la xarxa ferroviària establint una veritable integració tarifària i crear un sol document de viatge que es podrà utilitzar de manera intermodal a totes les línies i serveis de transport públic, com la Oyster londinenca però universal per a tot Anglaterra.

La descentralització plantejada en el Devolution White Paper no significa que Whitehall es desvinculi a partir d’ara de l’acció de govern. Algunes qüestions continuaran dirigides des dels ministeris centrals, com ara l’habitatge i el desplegament de la generació d’energia renovable. El primer ministre ja ho va advertir a la primera reunió amb els alcaldes metropolitans just després d’assumir el càrrec de primer ministre el juliol de 2024. Entre les seves prioritats hi ha construir 1,5 milions d’habitatges en cinc anys. Els líders locals tenen el mandat d’aconseguir el sòl necessari i el Govern central es reserva la potestat d’intervenir si no s’assoleixen els objectius. El mateix passarà amb el desplegament de les turbines eòliques i les plaques solars.

Suport del ‘Financial Times’

En l’impuls de la devolution metropolitana a Anglaterra va ser estratègic i molt rellevant l’històric editorial que el Financial Times va publicar el 16 d’abril de 2024 pocs dies abans de les eleccions locals del 2 de maig d’aquell any. Destacava l’èxit econòmic i de governabilitat de les àrees metropolitanes desplegades els darrers anys, i reclamava ampliar les competències i recursos econòmics, així com crear-ne de noves. L’editorial, titulat England’s promising experiment with metro mayors, reivindicava una descentralització àmplia i profunda a Anglaterra. La formulació de polítiques –deia– és més eficaç quan es troba en sincronia amb les necessitats locals. I lamentava que, durant dècades, a les regions angleses els ha mancat autonomia o finançament per enfortir les seves economies locals davant l’estructura política altament centralitzada del país.

L’editorial significà un important reconeixement de la City a la política local i a les realitats metropolitanes. El suport del món econòmic se sumava al consens polític de laboristes i conservadors en el model. En aquest sentit, l’influent diari reclamava per als metro mayors un control addicional sobre el transport, el talent i la planificació, que ajudaria «enormement» al desenvolupament d’estratègies industrials locals coherents. Les àrees descentralitzades –afegí– necessiten un finançament predictible a llarg termini, fins i tot a través d’una retenció més gran d’impostos i més poders de recaptació d’ingressos. Això tindria com a benefici addicional poder donar als alcaldes un més gran protagonisme en l’èxit de les seves àrees locals.

Per al rotatiu de la City, és «esperançador» que tant el Partit Conservador com el Laborista vegin els alcaldes metropolitans com «una part central dels seus plans de transferència de competències». El Financial Times assenyalava també que la devolution ha de ser un procés «incremental». «Moltes àrees locals han estat devastades per anys d’austeritat, i no totes les regions tenen prou capacitat institucional per assumir immediatament responsabilitats addicionals, inclosos els poders fiscals».

PUBLICITAT

Els grans defensors dels governs metropolitans amb àmplies competències, entre ells l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, segueixen amb atenció el desplegament dels governs regionals a Anglaterra. La devolution anglesa s’ha convertit per a molts en el model a seguir en la governança metropolitana.

El procés de devolution metropolità té un observador molt especial. Es tracta de Bruce Katz, un dels grans especialistes nord-americans en la gestió de les aglomeracions urbanes. Autor de llibres de referència en l’especialitat com The new localism i The metropolitan revolution, fa un estret seguiment del que passa a Anglaterra a través de la seva col·laboració amb la London School of Economics. Katz és un gran defensor de les àrees metropolitanes com a grans motors econòmics, fins al punt de sostenir que les economies dels països no són més que la suma de les economies de les seves regions metropolitanes.

Tres condicions

És clar que el seu ideari casa completament amb el de la devolution metropolitana anglesa. En un recent article al Financial Times, Katz destaca que perquè es completi amb èxit el procés anglès, cal que es compleixin tres condicions que tenen a veure amb l’empoderament dels metro mayors. La primera és que la devolution fiscal ha d’anar sempre acompanyada de l’elecció directa dels alcaldes metropolitans. Només aleshores assoliran una total autonomia. De fet, 10 dels actuals governs metropolitans anglesos ja ho fan així.

La segona condició és que han de tenir un rol central en les polítiques industrials de la dècada del 2020, molt marcades pels canvis geopolítics que estan tenint lloc al món amb el nou paper de potències com la Xina i Rússia. La tercera és que els metro mayors han de tenir protagonisme en l’escenari global, perquè les polítiques de creixement locals no poden quedar-se només en els mercats domèstics. I és que avui, les grans ciutats globals competeixen en l’economia global.