Aniol Rafel (Barcelona 1977), màster en edició a la UAB, va conèixer professionalment tots els nivells del món editorial abans de fundar, el 2012, Edicions del Periscopi. Deu anys després, l’icònic disseny de Tono Cristòfol –text a coberta, il·lustració estesa a les guardes i nom del traductor destacat– identifica un segell que acumula sis premis Llibreter i una presència habitual a les llistes de més venuts.

D’Aniol Rafel a Periscopi

Quan començo tinc la sensació que està a punt d’obrir-se un camí per a editorials que facin l’aposta per una literatura en català que no acabava de trobar el seu lloc. Jo volia formar part d’aquell moment i d’aquell moviment. Hi havia una sèrie de noms obvis per explicar Periscopi: David Foster Wallace, Gonçalo Tavares, Wajdi Mouawad o David Vann. Amb els anys, algunes d’aquestes línies s’han anat consolidant. Però, alhora, l’editorial ha anat trobant altres lectors més inesperats. Això ens ha permès obrir altres portes inicialment imprevistes.

Deu anys després, l’editorial és molt diferent. Si vas dels inicis a ara, el salt pot semblar gros. Si vas passa a passa, el camí aleshores pren sentit i l’hem fet molt conscientment. També ara som molts més. El catàleg ja no respon a una decisió personal sinó coral. Sense voler sonar tòpic, nosaltres intentem publicar llibres per acompanyar el lector, fins i tot un cop acabada la lectura. Tot i que amb ingredients diferents, hi ha una continuïtat entre els títols inicials o altres de més recents com El llibre blau de Nebo de Manon Steffan Ros. Tots aquests llibres transformen la realitat que t’envolta, la manera com analitzes i veus allò que hi ha al teu voltant. A més, ho fan escrivint molt bé i fent-te connectar amb els seus personatges.

Literatura catalana

Va ser una de les dues línies inicials, amb autors com Manel de la Rosa, Maiol de Gràcia o Dolors Millat, fins al present amb Marta Orriols, Lluís Oliván o Miquel Martín. Més que buscar certs perfils, volíem construir un catàleg coherent i que, alhora, s’ajustés a les nostres possibilitats. Si anem a buscar autors prefabricats, ens estarem limitant a replicar i ens equivocarem. Si cal buscar res, ha de ser allò que encaixi en el teu catàleg. Només així podem crear un model propi… que potser aleshores algú altre voldrà replicar.

La progressiva consolidació també ha fet que ara hi hagi gent que ens vingui a trobar perquè els agrada allò que fem i com ho fem, i volen ser al nostre catàleg acompanyats de certs noms i de certs títols. Potser seria el cas, per exemple, d’en Borja Bargunyà, conscient de la importància que podria arribar a tenir Els angles morts en la seva carrera i de com treballaríem el text des de Periscopi. Després, hi ha qui es deixa aconsellar i qui no. En general, tendim a ser equilibradament intervencionistes. Part de la nostra feina és aconseguir que el llibre sigui la millor versió possible.

Òbviament, es donen totes les casuístiques imaginables. Hi ha autors que ja no faran la seva propera novel·la amb nosaltres perquè tenen ofertes econòmiques damunt la taula molt altes i no hi podem competir. D’altres, també els han vingut a buscar, però s’han estimat més quedar-se amb nosaltres, perquè han considerat que la possible diferència econòmica queda de sobres compensada amb allò que els oferim: un acompanyament editorial que va des del lliurament del manuscrit fins al moment en què el llibre és a les mans del lector. Això inclou com treballem el text, com embolcallem el llibre, com tenim cura del circuit comercial, com li donem suport a nivell de difusió, etc.

PUBLICITAT

Literatura traduïda

Quan començàvem, comptàvem amb uns recursos limitats per explorar i per veure què es feia arreu del món… i el mercat anglosaxó és tan ampli i el tenim tant a la mà, que era el més factible. Després, hi ha cops de sort. Colson Whitehead el contractem abans que guanyi el seu primer Pulitzer amb El ferrocarril subterrani. Tinc molt present com ens va trasbalsar la lectura del manuscrit i com vam decidir amb la Marta Rubirola que l’havíem de publicar, tant sí com no. Després va venir Els nois de la Nickel i, aviat, el seu nou llibre.

Quan alguna d’aquestes apostes funciona, et permet créixer en facturació, en ressò i, sobretot, en ambició. A poc a poc, pots ampliar el teu radi i atrevir-te amb altres literatures. Per exemple, sabíem l’existència de Burhan Sönmez i, com que compartia agent amb el també turc Hakan Günday a qui havíem publicat Daha!, vam valorar Istanbul, Istanbul que just havia aparegut en anglès. Tornat de la fira, decidim editar-lo perquè ens impacta la seva qualitat literària, perquè encaixa en el catàleg i perquè érem en un punt en què ens podíem permetre fer aquest tipus de llibres sense que posés en risc la viabilitat de l’editorial. Després va resultar que el vam vendre prou perquè els números sortissin i repetíssim amb el recent Laberint. Temps després, ha estat un autor amb presència mediàtica creixent com a president del PEN International o per la seva edició en castellà per part de Minúscula.

Córrer per traduir

Depèn del tipus de llibre i de la coordinació amb l’editor en castellà. D’entrada, prefereixo donar temps, perquè fer les coses ben fetes requereix temps. Però, en casos com els de la Sally Rooney, pot ser convenient coincidir al màxim. Després de l’èxit de Gent normal, vam treure On ets, món bonic a finals de setembre, gairebé simultàniament amb l’edició original. Tot i això, a finals de 2021 vam veure que a Catalunya s’havien venut més llibres en anglès que en català. I nosaltres l’hem venut bé. No obstant això, per aquest tipus de llibre el lector no té espera i, si cal, s’atreveix i el va a cercar en llengua original.

I arriba la no-ficció

Que La gran teranyina de Roger Vinton funcionés va ajudar que ens atrevíssim a obrir aquesta porta més periodística amb autors com Patrick Radden Keefe de qui el 2023 editarem el tercer títol, després de No diguis res i L’imperi del dolor. Poden semblar llibres diferents respecte del plantejament inicial, però darrere hi ha la mateixa voluntat de seleccionar un tipus de literatura contemporània amb una certa atemporalitat que va des de textos lligats al present a recuperar clàssics moderns com La campana de vidre de Sylvia Plath.

A l’‘ombra d’Amazon’ d’Alec MacGillis

Els llibres de Periscopi es venen a través d’una distribuïdora que dona servei a llibreries. Amazon pot adquirir-los directament o a través de clients intermedis, per tant, vetar-la no té sentit. Ara bé, nosaltres sempre prioritzarem la llibreria física i, si pot ser de proximitat, encara millor. Ells són qui fan la principal tasca de prescripció i la fan amb coneixement de causa. Han llegit els nostres llibres i els agraden. Amazon cada vegada té un pes més gran, però durant la pandèmia ens ha salvat el llibreter petit, tant pel que fa a les novetats com al llibre de fons. El nostre és un catàleg viu i, la majoria de títols encara fan el seu camí, situant-se entorn d’un terç de la nostra facturació.

Cercar llibres i trobar autors

Comença a passar que, a l’hora de muntar el calendari anual, ja tens una bona part ocupada per la producció dels ‘teus’ ’autors. Això és alhora un problema i una oportunitat que cal saber gestionar. Fem i volem fer política d’autor; però no volem tampoc que sigui cega. Si un autor fa una cosa que no ens creiem, ho parlarem i ho discutirem…, però no simplement ho publicarem perquè aquella firma és de la casa. Hem dit que no a autors de la casa. I sap molt greu.

Als crèdits hi apareix tothom

Mencionar totes les persones que formen part del procés d’edició i d’elaboració del llibre és una forma d’agraïment i de reivindicació pública d’una feina col·lectiva. Evidentment, l’autor és el pare de la criatura i ha de ser així. Però, sense la resta de persones implicades, el llibre no seria com és. Reivindicar cadascuna d’aquestes feines és també reivindicar la feina que diferencia. Perquè un mateix original publicat a Periscopi o en un altre segell, té com a resultat un llibre diferent. Posar-ho en valor és bo per al sector en el seu conjunt i també per a les persones concretes implicades.

Costa molt corregir la precarietat perquè estem topant amb una resistència que és el preu del llibre. Hi ha la idea preconcebuda, molt arrelada en alguns sectors, que un llibre de més de 20 € és car. Però, si realment volguéssim retribuir la gent com toca, els preus haurien de ser molt més alts. Aquesta precarietat es veu accentuada perquè el mercat català és més petit. Som molt més petits que no ens pensem. Quan ens pregunten si la precarització es combat des de grans grups, la resposta no és evident, tot i que l’experiència ens diu més aviat el contrari. Es poden fer coses molt ben fetes sent petit o mitjà. Hi ha la voluntat de pagar el preu tan just com sigui possible, mentre que les nostres possibilitats són limitades.

Segell prescriptor

Percebem que ho som, perquè la gent ens ho diu. Quan vam començar, aspiràvem a assolir aquesta meta: que el lector cerqui els teus llibres i hi confiï sense saber res de l’autor o del títol. En aquest camí, els llibreters han estat per a nosaltres un element clau, sovint incidint més enllà dels seus clients concrets. Aquí són tan rellevants les noves xarxes socials com els vells canals periodístics –no compro la idea que la premsa és morta, encara incideix. També el «boca-orella» entre lectors té un efecte multiplicador: quan un títol penetra en una bombolla, impregna tots els seus membres i salta a la següent fent créixer el cercle.

Convivència amb el castellà

Convivim d’una forma raonablement cordial i sovint en col·laboració amb els editors en castellà. Acordem dates, preu i promoció. I, en alguns casos, arribem a fer-nos recomanacions creuades o a comentar possibles edicions futures conjuntes.

Clubs de lectura

Són un fenomen extraordinari que socialitza un acte que tendeix a ser individual: ens porta d’una experiència íntima a una de col·lectiva. A més, ens obre una porta a comunicar-nos amb els lectors d’una forma més directa i accedeixes a lectures impensades. Per a nosaltres és molt important perquè ens facilita informació sobre com es reben i llegeixen els nostres llibres, sobre què fem bé i què no, i podem millorar.

També les xarxes ens ajuden, perquè els nostres lectors hi són, és una manera de comunicar-nos-hi, de fer-los arribar notícies sobre els nostres llibres i de compartir qualsevol cosa generada des de l’editorial. Però les xarxes també ens roben lectors i s’han convertit en un competidor. I aquí hi ha el debat sobre en quina posició, com a societat, situem el llibre i la lectura. Si aconseguíssim –i no tinc cap fórmula màgica per fer-ho– posar el llibre i el fet lector al centre tindríem bona part d’aquest camí recorregut.