L’alcaldessa de París, la socialista Anne Hidalgo, podria fer història a les eleccions presidencials franceses del pròxim abril. Una victòria la convertiria en la primera dona presidenta de França i la primera persona nascuda a l’estranger que ocuparia el càrrec. Però tots els sondejos indiquen que quedarà lluny, molt lluny de l’objectiu: una derrota estrepitosa confirmaria l’enfonsament del seu partit, que durant bona part de l’últim mig segle va ocupar el poder o va ser la principal alternativa, i hipotecaria el futur polític de l’alcaldessa.

Hidalgo, nascuda fa 62 anys a San Fernando (Cadis) i emigrada a França amb la seva família quan tenia dos anys, va declarar-se candidata el setembre de 2020. Els sondejos li donen unes expectatives de vot de més o menys el 5 %. Les coses poden canviar d’aquí a l’abril, però la seva campanya ha començat amb mal peu i hauria de produir-se un gir ara per ara improbable perquè l’alcaldessa acabés substituint el centrista Emmanuel Macron al Palau de l’Elisi.

Mai ningú no li va dir a Anne Hidalgo que les coses fossin fàcils. Antonio, el pare, era fill d’un represaliat pel franquisme i va tenir una infància digna d’una novel·la de Dickens. Va treballar a les drassanes de Cadis i a la marina mercant. María, la mare, era cosidora. Eren dues germanes: Ana i Mary. Una vida és una successió d’escenaris, una geografia. El primer escenari biogràfic d’Hidalgo és Espanya. «Tota la infància d’Hidalgo està envoltada d’aquesta llegenda familiar: no oblidar mai la Guerra Civil i el franquisme», em va explicar el seu biògraf, Serge Raffy.

El segon escenari són els barris obrers de Lió i l’escola, fonament de la meritocràcia francesa i, durant dècades, fàbrica de ciutadans. «Filla d’immigrant i filla d’obrer, cada dia que passava jo em veia més com a filla de França, perquè l’escola donava un sentiment de pertinença a tots els nens que es trobaven en el meu cas», escriu Hidalgo a Una femme française (Una dona francesa, no traduït). «[L’escola] on jo anava comptava amb una seixantena de nacionalitats i, es digui el que digui, transformava, i encara transforma, els nanos en “excel·lents francesos” com cantava Maurice Chevalier el 1939.»

L’experiència de nena immigrada permet entendre les seves idees sobre el paper de l’escola republicana i sobre la laïcitat. En això s’assembla a un altre polític francoespanyol i antic company de militància d’Hidalgo, l’exprimer ministre socialista Manuel Valls. Ana Hidalgo va rebre la nacionalitat francesa als 14 anys i es va passar a dir Anne; l’exprimer ministre i exregidor de Barcelona, als 20. Tots dos són francesos per voluntat. Tots dos (amb una retòrica més punyent en el cas de Valls, però un fons similar) defensen la laïcitat entesa com la igualtat dels ciutadans per sobre de credos, comunitat o orígens ètnics o culturals.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Inspectora de treball

Aquesta fe en els valors republicans, com diuen els francesos, marca una de les diferències d’Hidalgo amb l’esquerra multicultural o comunitària, la que, per exemple, s’alia amb els islamistes en contra de les restriccions que la laïcitat imposa a l’ús del vel per part de les musulmanes. És un dels punts que la separen de l’esquerra populista de JeanLuc Mélenchon; un altre és l’europeisme d’Hidalgo.

El tercer escenari en la vida d’Hidalgo és París: les primeres passes als passadissos dels ministeris a la rive gauche i els salons del poder. Ella no ha seguit el currículum elitista de tants dirigents francesos per Sciences Po (el prestigiós institut d’estudis polítics a París) i l’Escola Nacional d’Administració. És inspectora de treball, feina que li permet recórrer fàbriques per tot el territori francès i conèixer de prop la realitat del món obrer, que era el dels seus pares. També és la porta d’accés a la política.

Anne Hidalgo aprèn els rudiments de l’art de governar de la mà de Martine Aubry, la superministra de Treball i Solidaritat entre 1997 i 2000 amb el Govern de cohabitació entre el primer ministre socialista Lionel Jospin i el president neogaullista Jacques Chirac. El gabinet d’Aubry, on Hidalgo treballa com a consellera, és un viver de joves polítics. La futura alcaldessa de París comparteix dies i nits de feina extenuant amb Olivier Faure, actual primer secretari del PS, i amb Benoît Hamon, candidat del partit a les eleccions presidencials de 2017.

Al gabinet d’Aubry, Hidalgo també hi coneix JeanMarc Germain, el seu segon marit i pare del seu fill petit, Arthur (en té dos més d’un primer matrimoni). Germain tindria un paper destacat durant la presidència del també socialista François Hollande, entre 2012 i 2017, com a cervell dels frondeurs, el grup de diputats de l’ala esquerra del PS que va fer la vida impossible a Hollande, al primer ministre, Valls, i a l’aleshores ministre d’Economia, Macron.

 

El despatx més gran de França

Del ministeri, a la ciutat: la trajectòria d’Hidalgo va continuar a la capital francesa, però a l’altra riba del Sena: a l’imposant Hôtel de Ville, l’Ajuntament on hi ha –diuen– el despatx més gran de França, el de l’alcalde. Però Hidalgo encara no l’ocupa. És l’any 2001. De moment, és la primera adjunta de Bertrand Delanoë, el primer alcalde d’esquerres després de dècades d’una ciutat en mans de Chirac i els seus successors.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Delanoë i Hidalgo van acabar enfrontats, però durant aquells anys es van posar les bases de la revolució ecològica que ha estat la marca de fàbrica d’Hidalgo. La seva hora va arribar a les municipals de 2014. En coalició amb comunistes i ecologistes, la nova alcaldessa va posar en marxa un programa que tenia un dels eixos en la reducció de la circulació d’automòbils i l’obertura de carrils bici.

Aprèn els rudiments de l’art de governar de la mà de Martine Aubry, la superministra de Treball i Solidaritat entre 1997 i 2000.

La seva gestió a París és el gran actiu d’Hidalgo en la difícil carrera cap a l’Elisi i a la vegada un llast. És un actiu, primer, perquè l’experiència de dirigir una metròpoli global com París és equivalent a governar un petit estat. Hidalgo ha afrontat situacions extremes com els atemptats islamistes de 2015 i ha estat en un dels llocs més exposats de la política francesa. Un dels seus èxits ha estat obtenir els Jocs Olímpics de 2024.

L’any 2018 va ser l’any horrible d’Hidalgo. Els seus plans per un transport net van topar amb la ira de molts automobilistes. S’hi sumaven les crítiques per la brutícia al carrer. El seu número dos, Bruno Julliard, va dimitir entre acusacions d’ineficàcia i arrogància.

Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-la per a El País Semanal aquell any al despatx de l’Hôtel de Ville. Tot va anar bé a l’entrevista fins que se’m va acudir fer-li una pregunta sobre un dels temes de debat a la ciutat en aquell moment (i un tema que segueix perseguint-la a la campanya presidencial): la brutícia i la presència de rates al carrer. No li va agradar. «Bé, El País és un diari molt important i també podria pujar a un nivell més important», va respondre. «És una mica estrany, una mica estrany.»

 

Lligam íntim amb Espanya

Hidalgo, com altres polítics francesos, no encaixa bé les preguntes imprevistes o que ells conside