El 1997, el cineasta francès Leos Carax va ser convidat a participar com a actor a The house, la pel·lícula que en aquell moment estava rodant el lituà Sharunas Bartas, amic i còmplice seu. Paral·lelament a aquesta filmació, Carax va consolidar la seva relació sentimental amb Yekaterina Goluveba, actriu i guionista russa, companya llavors de Bartas, fins al punt que ella va acabar abandonant la seva parella i es va instal·lar a París per viure amb ell, qui al seu torn havia trencat els seus vincles amb Juliette Binoche, fins aleshores la seva actriu fetitxe.

Carax feia temps que no dirigia, concretament des de Les amants du Pont Neuf (1993), per a la qual s’havia obstinat a construir uns decorats tan costosos que van acabar disparant salvatgement la suma del pressupost inicial. Però, poc després de conèixer Goluveba, va començar a pensar a adaptar al cinema Pierre o las ambigüedades, la novel·la més maleïda de Herman Melville, amb l’actriu com a protagonista. El resultat, Pola X (1999), que llavors va fracassar i després s’ha convertit en pel·lícula de culte, es va afegir als problemes d’addicció de la parella i va sumir el cineasta en un nou període d’inactivitat. Goluveba es va suïcidar el 2011 i Carax va tornar al cinema l’any següent, amb Holy Motors (2012).

En el terreny de l’art, no passa sempre que les circumstàncies biogràfiques dels autors incideixin de manera decisiva en les seves obres. Però no és menys cert que Annette (2021), el treball següent de Carax després de Holy Motors, potser és una excepció, perquè porta impreses en les seves imatges convulses la història sentimental del cineasta amb Goluveba. Tot hi apareix desfigurat, convertit en una rondalla estranya i ambigua, però allí hi ha el creador turmentat, convertit en monologuista per a la pel·lícula, que acaba fent malbé la seva relació amb la dona que estima, en el film una cantant d’òpera, en presència d’una bebè marioneta que podria ser la seva redempció.

De fet, la nena que apareix en la primera escena, al costat del mateix Carax, no és una altra que la filla que va tenir amb Goluveba, ara testimoni mut d’aquesta pel·lícula obliquament autobiogràfica. Annette es podria veure, doncs, com l’exercici espiritual d’expiació al qual Leos Carax es pot enfrontar, per fi, després de tots aquests anys. Sentiments de culpa, remordiments pel que segurament va ser una relació que no va saber salvar, desitjos irrefrenables de convertir-ho tot en imatges fílmiques que serveixin de reparació: l’últim film de Leos Carax, en qualsevol cas, sorgeix de les fosques profunditats del remordiment i el penediment per erigir-se en l’autòpsia metafòrica d’un cineasta que podria estar mort, però no n’està, havent ocupat el seu lloc la dona que va estimar.

Annette és, doncs, un musical tenebrós, la història d’un artista de circ frustrat que s’acaba convertint en l’estrella amargada de l’stand up comedy (Adam Driver, segurament el millor actor de la seva generació) i formant parella sentimental amb una cantant d’òpera que també es troba en el seu punt àlgid (Marion Cotillard). Però després del naixement de la seva filla, les coses es comencen a complicar, ell s’enfonsa cada vegada més en l’alcoholisme i la drogoaddicció, i ella es converteix en el testimoni mut i impotent de tota aquesta deriva, fins que un esdeveniment tràgic trenca aquest equilibri fràgil.

Amb reverberacions d’Ha nascut una estrella, sobretot de la versió de George Cukor de 1954, Carax rebutja de ple no solament tota mena de realisme, sinó també qualsevol gènere tradicional, per bé que el melodrama o el cinema de terror hi apareixen de tant en tant gairebé en estat pur al llarg de la trama. En canvi, s’inclina de nou per una estilització portada al límit, en la tradició de cert musical francès de Jacques Demy o Alain Resnais, o fins i tot de les seves pel·lícules anteriors, i decideix construir una espècie d’òpera rock que l’emparenti amb alguns films d’aquesta classe estrenats en els anys 70 (de Tommy a Jesucrist superstar) i que també el reorienti cap a una perspectiva radicalment contemporània, entre la música electrònica i la performance.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Poder emocional arrasador

De fet, el veterà grup Sparks sembla ser a l’origen del projecte i s’encarrega de la banda sonora, amb lletres del mateix Carax, cosa que acaba de donar una idea de la complexitat de l’assumpte: fantasia autobiogràfica passada pel tamís de la tradició del musical, Annette s’acaba convertint en un film alhora clàssic i modern, com si es tractés d’un conte infantil reconvertit en una opereta grotesca que, malgrat tot, aconsegueix finalment un poder emocional arrasador.

Fantasia autobiogràfica passada pel tamís de la tradició del musical, ‘Annette’ és un film alhora clàssic i modern.

Tot comença amb una de les millors escenes del cinema dels últims anys. Com queda dit, Carax i la filla que va tenir amb Goluveba apareixen a la cabina d’un estudi de gravació i ell li diu a ella: «Nastya, ara comença!». La noia s’acosta, la veiem extraordinàriament semblant a la seva mare, tot adquireix un aire funerari i exultant alhora, una barreja estranya que esclata quan la música comença: precisament un tema titulat «So may we start?» que assenyala l’inici de la funció, però també proclama que el que veurem no és una pel·lícula segons l’ús, sinó una representació que no renegarà mai de la seva condició com a tal sinó que, al contrari, la deixarà veure o entreveure cada vegada que li sigui possible. A partir d’aquest tret de sortida, músics i actors deixen l’estudi i surten al carrer, filmats per un llarg pla seqüència…

No és estrany que Carax faci constar, en els agraïments finals, els noms, entre altres, de King Vidor i Edgar Allan Poe. Perquè, d’una banda, Annette explica la història d’un home que ha de pagar pels seus errors, i aquí hi ha el pla final de Y el mundo marcha (Vidor, 1928), citat explícitament en el film, per certificar que la redempció només és possible en la ficció. I, de l’altra, es tracta també d’un film sobre el sinistre en el sentit que li donava Freud, sobre allò que creiem conèixer bé i de sobte es converteix en una cosa terrorífica per a nosaltres, un assumpte que l’autor d’El corb va il·lustrar en molts dels seus contes i poemes.

No és estrany que Carax faci constar, en els agraïments finals, els noms de King Vidor i Edgar Allan Poe.

Perquè a Annette no hi ha ocells que parlen, però sí una marioneta que canta. Quan neix la filla dels protagonistes, veiem amb estupor que es tracta d’una nina articulada, sense que ningú no ens doni més explicacions sobre aquest tema, i l’antirealisme de Carax aconsegueix així la seva màxima expressió. Annette, que aquest és el nom de la nena-titella, serà explotada després pel seu pare, quan aquest comprovi els seus dots cantors angelicals i l’embarqui en inacabables gires per tot el món. En el moment en què canta, la pel·lícula sembla aturar-se, extasiada davant de les belles harmonies que surten dels seus llavis. Vet aquí el tema de tota l’obra de Carax i, especialment, d’aquest oratori commemoratiu que és Annette: la bellesa que només pot sorgir del que és lleig i horrible, el plaer més alt tancat en els instints més baixos, des del moment en què l’estranya aparença de la nena és la metàfora del desajust emocional del qual ha estat fruit.

 

L’assumpte primordial

Però també, per acabar, l’Annette-nena és igualment una certa representació de la innocència humiliada, de la mateixa manera que l’Annette-film proposa el retorn als orígens, a la ingenuïtat primitiva de l’art, al conte tradicional, a aquesta barreja de narració oral i cantada que existia fins i tot abans del cinema, de la novel·la i del teatre burgès. Una mica d’això ja apareix en el musical clàssic, sobretot a Lili (1953), aquella història al·lucinada que incloïa Leslie Caron parlant i cantant amb una marioneta. I per això cal que ens mostrem humils davant d’una pel·lícula com aquesta, perquè aquí no hi valen ni la condescendència ni l’altivesa tan pròpies d’aquest «nou» espectador audiovisual que ha creat certa cultura de la plataforma i de la sèrie. Annette desmunta i observa amb atenció això que anomenem «espectacle», o entertainment, del qual sens dubte ja tots formem part, i posa sobre la taula l’assumpte primordial, aquest que ens diu que potser caldria tornar a començar.