Venim del segle XIX, el segle de la fundació del Barça i de la UGT, del marxisme i del catalanisme, el segle de Josep Anselm Clavé (1824-1874), un home memorable, paraula que, segons el diccionari, vol dir digne de ser recordat. I sí: són una trentena les poblacions de Catalunya que han alçat un monument a Clavé, són un centenar els municipis catalans amb un carrer dedicat a Clavé.

Parlar-ne és sempre d’allò més interessant, però enguany és, a més a més, adient pel fet que celebrem dos aniversaris rodons: fa 200 anys que Clavé va néixer i en fa 150 que va morir. Parlem-ne, doncs.

I fem-ho aixoplugats en un altre aniversari rodó: fa mig segle que Josep Maria Poblet (el diputat d’Esquerra Republicana que, com a president de la mesa d’edat, el 10 d’abril del 1980, va declarar constituït el Parlament de Catalunya restaurat), va publicar Josep Anselm Clavé i la seva època (1824-1874), una biografia completa, documentada i vibrant, que fem servir aquí com a principal font d’informació, tot i que al final de l’article hi afegim dues coses de collita pròpia, que són el paper de Clavé com a pioner de la societat civil i la vigència actual de la seva obra.

I com que la figura de Clavé és polifacètica, dediquem un apartat a cadascuna de les facetes del personatge.

Obrer. Fill d’un menestral fuster arruïnat, entra d’aprenent en un taller de torneria on la jornada laboral és de catorze hores; però, com que té els ulls malalts i no hi veu prou, s’ha d’inclinar tant davant del torn que acaba geperut i, a última hora, ha de deixar la feina. Així i tot, no deixarà mai d’identificar-se amb els treballadors. El seu ideal serà sempre la regeneració moral i cultural del proletariat, dur la classe obrera, durant les hores d’oci, de les tavernes a les corals; però el mateix Clavé deixa clar el caràcter alhora cultural i social de les agrupacions corals: «L’Aurora i similars tenen, en el fons, un caràcter de societats de resistència obrera per a casos de malaltia, de desocupació i també de vaga.»

Músic. Als 10 anys, Clavé ja toca el violí i, als 14, el violoncel, la flauta i sobretot la guitarra. Als 17 anys, és el Josepet de la guitarra, que es guanya la vida cantant a les tavernes. No deixa mai d’estudiar música i sempre mira d’estar al corrent de la música que es fa a Europa (dona a conèixer aquí la música de Wagner). Com a compositor, crea una música nova, però arrelada a la terra, una música fresca i inspirada. Les lletres i les músiques que escriu arriben al cor dels qui les canten i dels qui les escolten, malgrat que ell és més músic que poeta. Quan agafa la batuta tot ell s’engrandeix. Esdevé un dels dos músics més populars de l’època; l’altre és Pep Ventura, autor de sardanes: dos artistes sorgits del poble i amb un art dedicat al poble. Clavé ens ha llegat 161 composicions.