La crisi del covid-19 ha revelat com n’és de precari el diàleg entre ciència i política a Catalunya. Per una banda, el Govern ha actuat majoritàriament d’esquena als experts en epidemiologia i salut pública. Per l’altra, s’ha format un grup de científics (els autors del manifest «Informe Covid») que s’han llençat a fer prediccions atrevides sobre l’epidèmia (que no s’han complert) i a suggerir solucions draconianes.

Aquests investigadors farien bé de considerar l’exemple d’un veterà, el metge Anthony Stephen Fauci (Nova York, 1940). Aquest immunòleg ha aconsellat tots els presidents dels Estats Units, a partir de Reagan, en les majors crisis epidèmiques dels darrers anys: VIH, SARS, grip nova, MERS, ebola i, ara, covid-19.

Fauci, cara visible del comitè tècnic de la Casa Blanca sobre la pandèmia actual, és l’encarnació de les regles d’or de l’assessorament científic. Enlloc d’apuntalar el discurs dels polítics, es dedica a matisar-lo i corregir-lo. Enlloc de fer prediccions inexorables, explicita les incerteses i apunta d’on pot venir l’imprevist. Enlloc de donar solucions tancades, proposa diverses estratègies i deixa que la política i la societat escullin quina volen o poden assumir.

Fauci intenta quedar-se dempeus en la situació més relliscosa de la seva carrera. Al repte d’una pandèmia sense precedents se suma el de treballar al costat d’un president esperpèntic, com ho és Donald Trump.

El científic s’ha fet escoltar, en part, per un polític que pregona teories i teràpies pseudocientífiques. S’han fet famoses les rodes de premsa en les quals Trump deixa anar algun disbarat i tot seguit Fauci el corregeix—sense dir mai que el president s’ha equivocat. La popularitat de l’investigador és a les estrelles.La seva cara ha aparegut en samarretes, pastissos i espelmes. Els sondejos li donen nivells d’aprovació que freguen el 80 %.

Alhora, l’extrema dreta el considera un alarmista i conspirador. Ha calgut posar-li escorta per les amenaces de mort rebudes. Altres creuen que és addicte a la fama, o que cedeix massa a les arbitrarietats de Trump. El temps dirà si l’equilibrisme de Fauci ha valgut la pena, en termes de vides salvades.

L’improbable respecte que Trump manifesta per aquest metge potser té a veure amb un origen comú: els barris perifèrics de Nova York. Fauci va néixer al veïnat italià i jueu de Bensonhurst, a Brooklyn. Els seus avis havien emigrat d’Itàlia i els seus pares tenien una farmàcia. Durant la infància, Fauci ajudava en el negoci quan podia. Durant l’adolescència, treballava de paleta a l’estiu.

Fill d’una família catòlica, es va educar amb els jesuïtes: primer, a l’escola Regis de Manhattan i, després, a la universitat Holy Cross de Worcester (Massachusetts). Hi va rebre bona instrucció, amb llatí, grec i filosofia. Fauci reconeix que aquesta formació el va ajudar a «comunicar els principis científics […] sense redundància i sense anar-me’n per la tangent». Les seves paraules directes, senzilles i precises són sens dubte un dels seus punts forts.

El pensament humanista també podria haver-lo ajudat en l’assessorament científic. Una pandèmia és un fenomen mèdic però també social, polític i antropològic. Fauci va dir que la sida (el seu principal tema de recerca) «és una combinació d’una malaltia en el sentit clàssic, amb un gran problema social […], un assumpte ètic i una qüestió fortament política». Abordar-ho requereix una comprensió que va més enllà del fet merament científic.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

El 1968, després d’acabar la seva formació a la Universitat de Cornell (Nova York), va accedir al National Institute of Health (NIH), on des de llavors fa recerca i visita pacients. Aquí va trobar el tractament d’una malaltia incurable: la vasculitis, una condició rara en la qual un sistema immunitari hiperactiu ataca el cos, enlloc de defensar-lo d’agents externs. Les cèl·lules de la sang ataquen els vasos sanguinis i causen danys mortals en els òrgans.

Fauci va intuir que la quimioteràpia — que debilita el sistema immunitari dels pacients de càncer— es podia usar en petites dosis per apaivagar la reacció excessiva del propi sistema en els pacients de vasculitis. El tractament va tenir un èxit extraordinari.

El 1981, Fauci va ser un dels primers a entendre la importància dels primers casos de sida. Aquell any va enviar un article que alertava sobre la nova malaltia a la revista The New England Journal of Medicine, rebutjat per alarmista (va ser publicat l’any següent a The Annals of Internal Medicine).

 

Expert mundial en el VIH

L’immunòleg va decidir enfocar tota la seva recerca en el VIH. Fauci es considera un dels experts mundials del virus. Entre altres troballes, el 1983 va contribuir a entendre com el VIH segrestra les cèl·lules B, que participen en la producció d’anticossos, causant la immunodeficiència de la sida.

L’any següent Fauci va ocupar la plaça de director del National Institute of Allergy and Infectious Diseases (NIAID), que ostenta fins ara, convertint-se en la cara visible de la ciència de la sida. I per això, en l’objectiu dels atacs de les primeres associacions de pacients. El 1988, centenars de pacients van envair el campus del NIH cridant el seu nom. Aquell mateix any, l’activista Larry Kramer el va titllar d’assassí en una carta oberta.

La raó del conflicte era que els estaments mèdics negaven l’accés a teràpies experimentals, en un moment en què no hi havia cap cura. Cada pacient podia accedir només a una teràpia (per exemple, per curar una pneumònia deguda a la immunodeficiència). Després, se li negava l’accés a altres teràpies, perquè això hauria interferit en els assajos clínics dificultant la tasca dels investigadors d’identificar l’eficàcia individual de cada teràpia. «Hi havia la sensació que els científics i els doctors sabem què és millor. Però en realitat, tot i que estimem els nostres pacients, realment no sabem què és millor per a ells», va dir en una ocasió Fauci.

 

Uns nois de Nova York

Fauci va explicar que darrere les arracades, la roba de pell i els talls de cabells d’aquells activistes, hi va veure uns nois de Nova York com havia sigut ell. Això el va ajudar a entendre que, en la seva situació, hauria reclamat exactament el mateix. Hi va haver un apropament entre el metge i els activistes i a poc a poc es va crear la confiança mútua.

A partir del 1989, Fauci es va esmenar. A la cinquena conferència de la sida, a Montreal, va començar a demanar que els pacients tinguessin un accés controlat als medicaments experimentals en fase 3 —és a dir, amb eficàcia desconeguda però amb seguretat ja comprovada. En el canvi de perspectiva de Fauci hi deu haver influït la seva dona, Christine Grady, amb qui es va casar el 1985 i que és una experta en bioètica de l’NIH.

També els activistes van canviar d’actitud. Avui, Fauci i Kramer són amics i diuen que cada vegada que coincideixen en una ciutat, sopen junts. Kramer va definir Fauci com «l’únic heroi autèntic i real» entre els científics de la sida.

Un component de la seva heroïcitat és, sens dubte, el lideratge del President’s Emergency Plan for AIDS Relief, una iniciativa llençada el 2003 per George W Bush. Llavors, les teràpies pel VIH ja salvaven la majoria dels pacients de sida als Estats Units. Però a l’Àfrica, l’epidèmia seguia fent estralls per falta de recursos. El pla de Bush es considera una intervenció fonamental per treure aquell continent dels pitjors anys de la sida.

 

No desmentir Trump

Més enllà de la sida, Fauci ha assessorat la Casa Blanca en totes les grans crisis dels darrers anys. Fins ara, Fauci s’ha mantingut dempeus també al costat de Trump. Quan Trump va prometre una vacuna ràpida, Fauci va dir que trigaria almenys un any i mig.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Quan Trump va invitar els ciutadans a relaxar-se, Fauci va dir que el pitjor encara no havia passat. Quan Trump va assegurar que un antimalàric curaria la covid-19, Fauci va dir que no n’hi havia cap prova. El metge també va declarar públicament que el programa de proves massives dels Estats Units és un fracàs i que s’hauria pogut aplicar una quarantena més efectiva. No obstant això, Trump no sembla disposat a desfer-se’n.

També és cert que el científic s’ha guardat bé de desmentir el president, fins i tot quan Trump ha abonat teories sense fonament, com que la Xina coneixia l’existència del covid-19 des de setembre del 2019, o teràpies perilloses, com injectar-se desinfectant. El científic tampoc no ha impulsat una política de confinament federal: la quarantena s’ha organitzat sense gaire ordre a nivell dels estats.

És aviat per jutjar si l’equilibri assolit per Fauci és suficient per abordar la covid-19. Tanmateix, és indiscutible que d’ell ja se’n pot aprendre molt pel que fa a com els científics poden interactuar amb la política, i amb la resta de la societat.

 

Anthony Fauci i Fernado Simón. Caricatura de Luis Grañena

Anthony Fauci i Fernado Simón. Caricatura de Luis Grañena

 

Les cares de la lluita contra el coronavirus

Fernando Simón a Espanya i Anthony Fauci als Estats Units, els científics encarregats d’explicar la pandèmia a la ciutadania dels seus països.

L’epidemiòleg Fernando Simón i l’immunòleg Anthony Fauci s’han convertit, cadascun al seu país, en la cara pública que explica als ignorants i apesarats ciutadans què ens passa, en quin punt ens trobem de la lluita contra el coronavirus i què hem de fer a partir d’ara. Molt diferents en el seu estil, fins i tot en el vestir, els dos metges s’assemblen en una cosa que és fonamental en una situació crítica: tots dos comuniquen de forma clara i senzilla, entenedora, el que potser fins i tot és més important que el que han de transmetre. Tots dos, educats en col·legis i universitats de prestigi, tenen una formació molt sòlida i, abans d’ara, han hagut de lluitar contra un altre potent enemic, l’ebola en el cas de l’aragonès, i la sida, en el del novaiorquès. Tots dos han treballat per a governs de diferent signe polític, cosa que diu molt de la seva capacitat científica i comunicativa. I, donada la magnitud de l’epidèmia, tots dos es troben en la situació més delicada de la seva carrera.