António Costa és el primer ministre portuguès des del 2015 i, tot i els seus sis anys de govern, si hi hagués eleccions avui el Partit Socialista guanyaria tranquil·lament les votacions. A Europa, és conegut per haver-se inventat una mena de nou i paradoxal cànon econòmic: l’austeritat expansiva. En síntesi, ha aconseguit redistribuir la renda, finançar l’Estat de benestar i dinamitzar un fort creixement econòmic tot respectant els paràmetres de Maastricht. Però no solament, perquè d’una manera absolutament inesperada l’aliança parlamentària formada per tots els partits d’esquerra no només ha mantingut l’estabilitat durant tot el seu mandat, sinó que ha gaudit d’un suport fort i constant de l’opinió pública. Finalment, i no és una cosa menor, Portugal és avui un dels pocs països on el socialisme no ha entrat encara en crisi.

Costa és una figura anòmala i complexa pels seus orígens. Neix a Lisboa el 1961, una generació que només coneix marginalment l’Estado Novo però en un context familiar fortament involucrat en l’oposició al règim salazarista. El seu pare, Orlando da Costa –originari de Goa encara que nascut a Maputo (ex Lourenço Marques), a Moçambic–, es llicencia en Història a Lisboa on, el 1954, entra al Partit Comunista Portuguès (PCP). Resta a Lisboa i paga car el seu activisme, perquè haurà d’abandonar la seva ambició de ser professor universitari a conseqüència dels informes negatius de la policia política (PIDE).

Políticament, Costa escull un camí molt diferent del del seu pare, que és el del gran antagonista del PCP, el PS, al qual s’integra com a militant el 1975. Són els anys posteriors a la Revolució dels Clavells, del gran conflicte que divideix comunistes i socialistes i de la ruptura de l’aliança antifeixista que havia estat vigent des del final de la Segona Guerra Mundial.

 

Primeres responsabilitats de govern

La carrera política de Costa no té, al començament, res de particularment peculiar. Una trajectòria que d’alguna manera es podria definir com a bastant banal i que comença a l’Assemblea Municipal de la capital. El 1991, amb trenta anys, és escollit per primer cop com a diputat a l’Assemblea de la República. El 1997 el reclama António Guterres, primer ministre socialista, per encarregar-li la cartera de ministre per a les Relacions amb el Parlament; més tard és ministre de Justícia entre 1999 i 2002 quan, Guterres, després de la derrota a les eleccions administratives, decideix dimitir.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

És conegut a Europa per haver-se inventat un nou i paradoxal cànon econòmic: l’austeritat expansiva.

A penes tres anys més tard, aquest cop des d’una posició de més influència, Costa torna al govern en un moment que serà segurament recordat com un dels períodes més complexos de la història de la democràcia portuguesa, la del mandat de José Sócrates (2005-2011). Sócrates guanya les eleccions legislatives amb majoria absoluta. És el primer cop que això passa. Costa és ministre d’Interior fins al 2007 quan assumirà la responsabilitat d’alcalde de Lisboa i a partir d’aquí la seva carrera política canvia profundament.

 

Alcalde de Lisboa (2007-2015)

El 2007, Costa és escollit alcalde de Lisboa amb a penes un 29 % dels vots, un resultat de tot menys excepcional. Per primer cop els socialistes decideixen governar juntament amb el Bloco de Esquerda (BE). El 2009, Costa és confirmat amb el 40 % dels vots i el 2013 obté a la Cambra Municipal el millor resultat aconseguit mai: 50 %. És una trajectòria política notable que li permet reforçar el consens entorn de la seva persona i, simultàniament, allunyar-se de Sócrates i evitar de veure’s involucrat en la profunda crisi política que vindrà a continuació.

La Lisboa que António Costa hereta del seu predecessor, António Carmona, és una ciutat completament tancada sobre si mateixa que està buscant la seva identitat perduda. A grans trets, l’accés al riu o està bloquejat per barreres i obres o simplement és inaccessible perquè està massa degradat. Però en aquesta zona hi ha els llocs més importants i significatius de la capital: des de l’estació de Santa Apollonia a la del Cais do Sodré, passant per la Praça do Comercio. I no només això. El centre de la ciutat està deixat de la mà de Déu, amb una gran part dels immobles caient en ruïnes. És precisament en aquest període, en el 2011, que s’emprenen els primers grans projectes de rehabilitació urbana i s’impulsa l’accés a fons europeus.

En pocs anys, la ciutat es transforma completament en un procés molt centrat, però, en el turisme, amb totes les conseqüències que això implica. La intervenció pública és massiva, la ciutat renova gran part dels seus espais, àrees senceres són recuperades. Sorgeix la paradoxa típica per la qual, de sobte, parts senceres de la ciutat deixen de ser viscudes pels seus habitants per esdevenir una espècie d’hotels difosos. El preu de les cases puja, els considerats barris històrics són abandonats definitivament pels últims portuguesos que hi vivien i una bona part de les cases són posades a lloguer en plataformes d’habitatges compartits com Airbnb. Però l’èxit és tan gran que Lisboa entra en el radar del turisme internacional de masses i el prestigi de Costa creix mentre el seu entorn, a causa de la crisi econòmica, comença a col·lapsar.

 

L’escalada al partit

El quadrienni 2011-2014 marca el període més difícil en la història postautoritària portuguesa. La troika formada pel Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Unió Europea imposa mesures duríssimes a canvi d’un préstec substancial per evitar un col·lapse absolut. El Partit Socialista de José Sócrates, que en la primavera de 2011 està encara al capdavant del govern, és, de fet, responsable del desastre que obre les portes, en les eleccions d’aquell any, a una nova majoria de centredreta formada pel Partit Social Democràtic (PSD) i el Centre Democràtic Social / Partit Popular (CDS/PP). Dues crisis s’acumulen, l’una sobre l’altra: l’econòmica i la moral. L’econòmica porta Sócrates, l’abril del 2011, a sol·licitar un crèdit exterior per fer front a les dificultats de refinançament del deute públic. La moral, portarà el mateix Sócrates a ser detingut per una presumpta xarxa de corrupteles.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

L’oposició al govern dirigit per José Passos Coelho, per tant, queda debilitada per una mena de pecat original i el PS, tot i el fort moviment de protesta i de contestació contra les mesures de la troika, no aconsegueix remuntar. António José Seguro succeeix, el juliol del 2011, a Sócrates com a secretari general del PS. Un paper ingrat per al qual realment Seguro no té el carisma suficient i ha de lluitar en dos fronts molt difícils: el de recuperar el PS com una alternativa vàlida al centredreta i el de la deslegitimació de la seva classe dirigent contaminada pel descens de Sócrates al banc dels imputats per respondre de moltes imputacions. Costa, alcalde de Lisboa des del 2007, malgrat haver estat molt pròxim a Sócrates, aconsegueix mantenir-se al marge de la tempesta i, com ja hem vist, obtenir un bon suport a les eleccions municipals del 2013.

Planegen, a més, les eleccions europees (2014) que representen el primer banc de prova real per comprovar l’estat de salut de l’oposició. És veritat que les enquestes poden donar algunes indicacions, però no són gaire encoratjadores i, de fet, tot i les expectatives, la victòria dels socialistes és molt estreta, un senyal pèssim per a les eleccions legislatives del 2015. En aquest context, el lideratge de Seguro és discutit i l’alcalde de Lisboa apareix com l’única figura en condicions de combatre la remuntada de la dreta. El novembre del 2014, Costa és elegit secretari general del PS.

 

Primer ministre

A les mesures fortament antipopulars adoptades pel govern de centredreta en la primera meitat del seu mandat, el bienni 2011-2013, segueixen dos anys caracteritzats per una millora de gran part dels indicadors econòmics. El previst epíleg GRECO no es materialitza i per això Passos Coelho pot alimentar esperances de ser reelegit en les eleccions del 2015, reforçat d’alguna manera pels resultats no desastrosos de les europees del 2014. Les enquestes apuntaven cap a una forta recuperació, però Costa no aconsegueix crear el punt d’inflexió que esperava i el 4 d’octubre del 2015 Passos Coelho, líder de la coalició Portugal á Frente, resulta vencedor, encara que no obté una majoria absoluta dels diputats.

És l’esquerra –BE, PCP i PS– qui aconsegueix la majoria dels diputats a l’Assemblea de la República, però BE i PCP no han format mai part d’una coalició de govern. Eren, des dels temps de la Revolució dels Clavells, partits situats fora del marc de govern i, per tant, la hipòtesi d’una suma a l’esquerra no s’havia plantejat mai, simplement perquè no era imaginable. Però el fet és que mentre els primers resultats de les eleccions començaven a sortir transpirava dels comentaris dels dirigents de les tres formacions progressistes la idea d’intentar un nou camí que pogués evitar que la posició de primer ministre s’adjudiqués al centredreta.

La tradició reclama que el cap de l’Estat designi primer ministre el vencedor de les eleccions. En conseqüència, Aníbal Cavaco Silva, ell mateix un home del centredreta, opta per confirmar Passos Coelho en la que serà una de les cruïlles més importants de la història política portuguesa. Passen pocs dies i el Parlament aprova una moció de censura contra Passos Coelho que obliga el cap de l’Estat a designar António Costa primer ministre.

PUBLICITAT
Correos Market

En el temps que transcorre entre el 4 d’octubre i el seu nomenament el 24 de novembre, el PS amb el BE, d’una banda, i amb el PCP de l’altra, en dues taules de negociació separades, redacten el pacte que haurà de guiar les accions del Govern de la Geringonça. Una majoria parlamentària d’esquerra que dóna vida a un govern monocolor socialista. A la base del pacte, un rellançament de les inversions en l’Estat de benestar i l’adopció de mesures que girin la pàgina de l’anterior quadrienni caracteritzat per una forta penalització a les classes mitjanes i baixes. Contràriament a les expectatives –geringonça significa «apedaçat», qualificatiu atribuït al Govern Costa per l’oposició– l’experiència culmina sense grans crisis el 2019 i el porta cap a la renovació.

A les passades eleccions presidencials del 24 de gener, André Ventura, líder del partit populista de dretes va obtenir gairebé el 12 % dels vots, un creixement substancial sobre l’1,29 % de les anteriors legislatives que li havia permès entrar a l’Assemblea de la República amb un diputat. El seu partit, Chega, és una dreta nova de la qual és difícil saber-ne la potencialitat. Però des d’un punt de vista programàtic, Ventura està perfectament alineat amb els seus congèneres europeus i al Parlament Europeu està integrat a Identitat i Democràcia al costat de la Lega i del Rassemblement National de Marine Le Pen.

 

Conclusió

Costa, una vida en el PS al màxim nivell, condueix ara el seu segon mandat. La pandèmia per una banda i l’extrema dreta per l’altra són només dos dels desafiaments que té sobre la taula. Costa és un home de mediació, però també una figura divisiva –com quan va passar a controlar el PS el 2014– i revolucionària a la seva manera, com quan es va enfrontar valentament al cap de l’Estat Cavaco Silva per construir un govern enderrocant un mur que havia estat erigit l’endemà de la Revolució dels Clavells: el que excloïa comunistes i bloquistes (Bloco de Esquerda) del marc del Govern. En definitiva, un líder capaç de construir ponts malgrat les arestes del seu caràcter. Una figura que guanya eleccions però sense aconseguir mai arrasar com, per exemple, va aconseguir José Sócrates el 2005.